ESCRIPTORS QUE PLOREN I ESCRIPTORES QUE RIUEN

Maria Carme Roca acaba de guanyar el premi Prudenci Bertrana, com molta gent interessada en el tema literari ja deu saber, amb una novel·la, El far, que sortirà a principis de novembre. Roca és una gran treballadora que es dedica professionalment a la literatura, cosa que sempre ha estat difícil i ara, encara més, o així m'ho sembla. Ha rebut molts premis i té uns quants llibres de narrativa per adults, alguns dels quals es poden considerar novel·la històrica, tot i que aquestes etiquetes acostumen a ser reduccionistes. 

A més a més s'ha dedicat força a la literatura infantil i juvenil, cosa que en ocasions sembla castigar les escriptores i escriptors, de la mateixa manera que sembla que ser mestra i llicenciada té menys valor que ser llicenciada i prou. També crec que en ocasions es castiga el fet de ser treballador, hi ha qui amb quatre contes té un gran prestigi i qui ha escrit un munt de llibres entre els quals, com és natural, es troba de tot, i això sembla un defecte. És molt prolífic, deien, de Pedrolo, ara una mica reivindicat i tot. I es deia com si fos un penjament i no pas un mèrit.

El premi Prudenci Bertrana, un dels grossos, en català, s'ha atorgat, fins ara, a trenta-nou homes i nou dones. Això és una mena de constant en molts premis que no sembla preocupar, de moment, els responsables, tot i que em sembla escandalós, considerant que fa anys que tenim tota una colla d'escriptores al mateix nivell que els senyors del mateix gremi. 

Fa uns dies les dones del teatre es queixaven de la poca presència de dones en càrrecs directius o en l'autoria de les obres que s'estrenen i els senyors patums del sector van presentar un munt d'excuses absurdes per justificar el greuge. A més a més la cosa de les dones teatreres ocultes ha sortit a la llum a causa d'una rebel que va denunciar les geniades d'un geni. 

Acabo de llegir un irònic article d'Adrià Pujol, escriptor i més coses, en un diari virtual. A l'article explica que li paguen quaranta euros bruts per article. Encara bo. Jo escric per amor a l'art literari i de franc, tot i que en èpoques de més alegries econòmiques m'havien arribat a pagar alguna coseta per escrits pedagògics en revistes especialitzades. Eren d'altres temps i quan el pastís es gros les engrunes arriben a la majoria.

Pujol fa broma sobre els escriptors que es queixen de què no venen, no poden viure dels llibres i tot això. N'hi ha que viuen d'escriure, ni que sigui a través d'encàrrecs o fent coses paraliteràries i tenint, en molts casos, el cull llogat. Una activitat que fa que venguis més es sortir a la tele, però sortir sovint, si pot ser, cada dia, una flor no fa estiu. Molta gent que surt a la tele i no pas en programes literaris, que n'hi ha pocs i fluixets, acaba per escriure el seu llibre, sovint una novel·la, per cert. O alguna cosa sobre l'actualitat, es veu que abans de què passi el que sigui ja estan teclejant el llibre pertinent. 

Adrià Pujol menciona a l'article alguns escriptors actuals: Joan Carreras, Nopca, Baulenas, Márquez, Monzó, Puigverd, Puigpelat, Bosch... La gent de la ploma, avui de l'ordinador o la tablet, que no té l'èxit que creu merèixer sempre es queixa i s'ha queixat. Passa una mica com amb els actors. Fernan Gomez, gran savi i gran treballador, deia que molts actors i actrius no tenien vocació d'actor sinó d'actor d'èxit i que això generava un munt de frustracions. Una gran frustració que pot patir un autor és la del dia de Sant Jordi, quan el mediàtic del costat té cua i tu et fots de fàstic. El que no sé és com gent que no té assegurat un públic fidel s'exposa a anar al ball a passar-ho malament. Però jo també vaig caure en el parany en una ocasió, així que...

Potser no us n'heu adonat però Pujol tan sols menciona homes escriptors. Les dones potser no es queixen o no es queixen tant com caldria. Moltes dones escriptores,  com Roca, tenen un munt de dones seguidores, les dones llegeixen molt, molt més que els homes, formen la part majoritària dels clubs de lectura, i hi ha llibres que connecten molt més amb les dones que no pas amb els homes, per molts motius. Però aquests planys sobre si es ven o no es ven i la resta són més habituals en la gent lletraferida del sexe masculí.

Això de la literatura està massa sacralitzat. Et por fer ràbia que es vengui més una novel·leta distreta que no pas un llibre extraordinari que has escrit robant temps al lleure, però la vida és com és, atzarosa. Pujol recorda als ploraners, evocats en el divertit títol de l'article, manllevat de Trabal, que en aquest món existeix la llei de l'oferta i la demanda, com en tots. I que plànyer la pròpia manca de vendes quan ja es té un cert mercat i una certa promoció resulta poc elegant de cara als joves en lluita. I jo afegiria, als joves i als vells. Hi ha gent grandeta extraordinària que encara viu i escriu i a la qual s'ha deixat una mica de banda. I molts escriptors -i escriptores- d'una certa edat, amb algunes publicacions oblidades, que escriuen força bé i que es dediquen a l'escriptura com qui fa puntes al coixí, sense grans aspiracions de promoció.

Per a tot fa falta entrar en els circuits i fer coneixença. Si a la senyora Colau algú li va dir que li podia facilitar acabar els estudis, a molta gent li han facilitat les vendes llibresques amb articles absolutament desproporcionats i poc objectius, d'amiguets, en diaris que tenen força sortida. Per no parlar de la tele. Com és lògic, qui ja és a dins té coneguts i saludats que li poden facilitar les coses. El tema dels premis també té coses estranys, un any et surt el guanyador del Sant Jordi per la tele i la ràdio, fins que te'l trobes a la sopa i un altre any, gairebé no saps a qui han premiat. De tota manera, sempre hi ha una espurna de casualitat i oportunitat, en això de les vendes i els èxits.

Avui es fa poca crítica literària, encara menys sobre coneguts i saludats. És molt humà, tots tenim els nostres vincles. A tot estirar s'explica una mica l'argument i es diuen quatre coses per quedar bé, si no es coneix l'autor o autora es pot ser més lliure en l'opinió. I, en tot cas, hi ha qui es creu amb dret a recomanar el que sigui, com si fóssim criatures. Tan sols pots dir si una cosa t'ha agradat o no, i encara, car allò que m'agrada avui potser demà no em farà el pes, i a l'inrevés. 

De vegades hi ha èxits populars estranys, la sort i l'atzar tenen un pes, malgrat que allò que no es veu no es ven i hi ha llibres que costen de trobar i d'altres dels quals a les grans llibreries te'n posen muntanyetes aquí i allà. Fa uns dies es queixaven els de la faràndula, un altre sector amb tendència al plany reivindicatiu, de què la gent va menys al teatre i es buscaven culpes diverses, força etèries. No entraven en el tema de què potser no s'han programa obres adients, ben fetes, amb ganxo. La culpa sempre és del manxaire. Pel que fa als preus de les entrades, si tots els coneguts i saludats que van al teatre de franc, paguessin, potser es podria fer un abaratiment generalitzat i deixar-nos d'ofertes i embolics.

Maria Carme Roca és una escriptora que sempre riu i no es queixa, més aviat tot el contrari. És absolutament agraïda amb la gent i sol acompanyar les referències a la seva vida literària, a les xarxes socials, amb  un lluminós: contenta, contenta. Ha anat treballant molt i sempre, amb constància i sense estridències. Es amable amb tothom i té un tracte excel·lent, que no fa diferències entre l'escriptor famós i reconegut i aquell o aquella que no ho és gens. Li surt de forma natural, és així. Fa anys, molts, recordo que Maria Àngels Anglada i Olga Xirinacs van comentar en algun suplement cultural que semblava que les dones amb una vida familiar convencional no venien tant com les turmentades amb un passat difícil. És una de les poques queixes femenines literàries que  recordo. I no era ben bé una queixa, tampoc. 

Potser per això a Adrià Pujol, quan ha escrit sobre els quejicas no li ha vingut al cap cap dama, no ho sé. O potser és que no coneix a fons la literatura escrita per dones, tot pot ser. Pel que fa als premis, ja he parlat sovint de la gran diferència entre el nombre de guardons que es lliuren a dones i els que s'atorguen a homes, començant per aquesta cosa rara que és el Premi d'Honor. No parlem del camp de la ciència, al qual, sembla, les dones s'han incorporat més tard, tot i que la ignorància sobre la tasca femenina, en el context científic, és preocupant, com més d'una vegada ha evidenciat La lectora corrent. 

Hi ha autors i autores que no es queixen ni es veuen, conrear un cert misteri també té el seu què, però que compten amb inexplicables devocions generacionals, cas de Marta Rojals, promocionada a bastament, en comparació amb d'altres. En tot cas, aquests temes animen el món periodístic, tan monopolitzat per la política i on els debats sobre llibres han perdut pistonada i interès. Una llàstima. Surten més llibres que mai però els suplements literaris s'han reduït i els pocs programes literaris que un dia es van fer per televisió avui són un record bonic, com aquells musicals d'altres èpoques. Avui tot són magazines i tertúlies i pel mig et surt, de tant en tant, un cantautor  o un escriptor repetit, aquests dies, Pàmies, és clar.