CAN JORBA, EVOCACIONS SENTIMENTALS RESIGNADES

 

Llegeixo aquests dies que El Corte Inglés es ven Can Jorba i que ara remodelaran l'edifici per posar-hi oficines, conservant una part comercial. Sobre el tema i sobre la història dels magatzems hi ha molta cosa escrita per internet, així que no entraré en temes històrics i la resta. Tan sols evocaré una mica la meva memòria sentimental relacionada amb l'edifici i la seva diversa i accidentada vida.

Hi facin els canvis que hi facin ja no em donaran cap disgust com el de l'any 1963, quan s'ho va quedar Preciados. Em va provocar plorera tornar a entrar al lloc i veure els disbarats que s'havien fet a l'interior. Amb l'abducció per part del Corte Inglés més aviat, en algun moment, va millorar i tot. Per casa corria un dietari d'una meva tieta-àvia, modista, que li devien regalar a Can Jorba, amb imatges de la construcció de l'edifici, em cridava l'atenció, de petita, pensar que aquells magatzems, en algun moment, no existien.

Can Jorba eran aleshores els magatzems de qualitat indiscutible de la meva infantesa. Entrar allà dins feia impressió, amb els seus sostres alts i els seus taulells de marbre. Hi havia escales automàtiques, crec que va ser el primer lloc on es va veure aquesta meravella, i també ascensor. Tenia tant de prestigi que, quan creixies i no entenies com els reis d'Orient es multiplicaven per tot arreu, la família m'assegurava que els de Can Jorba eren els de veritat, el mateix que els de la cavalcada. No hi feia res que els dels magatzems no s'assemblessin als de la Cavalcada, era cosa de l'atrezzo. Així que, quan era possible, la carta als reis l'anaven a lliurar directament a Can Jorba.

Can Jorba va tenir una terrassa magnífica on hi feien moltes festes infantils. També et donaven globus, aleshores en dèiem bombes. Eren tots de color blanc i te'n donaven un per cada cinquanta pessetes de despesa, que no era poca cosa. Un drama era que el globus se t'escapés cel enllà o que algun brètol, dels que sempre hi ha pel mon, te'l petés amb la cigarreta. 

A escola vaig fer el Comerç i ens anàvem a examinar a l'Acadèmia Pràctica del carrer Pelai, aleshores Pelaio, un carrer ple de botigues i molt animat. En alguna ocasió, després dels exàmens, havíem pujata la terrassa de Can Jorba. Hi havien tingut, fins i tot, algun animaló, micos i coses així, i de vegades et donaven alguna coseta, xocolatines Nestlé, per exemple. A banda de l'època nadalenca, per mirar joguines, també anàvem sempre a Can Jorba a comprar roba per llençols durant el 'mes blanc', passat festes. Ara els llençols, en general, ja no son blancs, la gran majoria.

El Corte Inglés i l'arribada de Preciados van representar el senyal evident de la colonització madrilenya pel que fa al tema comercial. Al principi van generar rebuig, del Corte Inglès se'n deia, en broma 'el Tall Britànic'. Sobre tots dos magatzems corrien moltes brames sobre amos i inversors, sempre hi havia la dona del Franco pel mig, segons explicaven. Recordo un article de Josep Maria Espinàs en el qual feia broma sobre el fet que, potser, en el futur, de l'establiment del Portal de l'Àngel en diríen Can Presiadus. No va ser així i el Tall Britànic ho va abduir tot, tot, tot. Va anar ocupant espai i va obrir molts satèl·lits i les reticències catalanistes es van esmorteir, el consum aconsegueix allò en què la política oficial fracassa. Durant uns anys van ser tradicionals els seus aparadors nadalencs, que oferien una mena de xou per a infants molt interessant, a determinades hores del dia. 

Durant una època Can Jorba va ser la seu cultural del Corte, hi tenien els discos i els llibres. Tot plegat ha anat de baixa, els temps canvien i cada generació coneix les seves nostàlgies. He de dir que la gent de la generació dels meus pares i dels meus avis m'assegurava que, com El Siglo del seu temps, res de res. Per a més mitologia el pobre Siglo va viure un incendi terrible pels volts de Nadal. Per a molta gent, amb la mort de Macià, tot plegat va ser una premonició de les moltes desgràcies que vindrien després. 

A Barcelona hi van haver d'altres magatzems de menys volada, per a la gent humil, els Capitòlio, els quals encara algú mencionava com Magatzems Alemans, el Barato, amb la seva àliga emblemàtica, que també va patir un recordat incendi, anys després, o el SEPU, un establiment dirigit al consum modest i amb el seu rei blanc contemplant la Rambla mentre les criatures el saludaven embadalits.

Espinàs, quan va ser cantant, tenia una cançó sobre la necessitat d'inventar noves cançons, la qual, en algun moment, diu 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Aquelles cançons noves, exemplificades amb els cantants de la Nova Cançó també son, ja, un record gairebé perdut. Sobre Can Jorba, l'escriptora Maria Carme Roca té una novel·la, A punt d'estrena, en la qual, enfilant la història d'una noia emprenedora, explica la història dels magatzems amb molts detalls interessants. 

Al Portal de l'Àngel s'hi instal·lava un immens avet, l'arbre de Nadal va fer competència al pessebre i determinats sectors religiosos ho veien com una mena de colonització protestant però, al capdavall, tot conviu i es barreja, com la Castanyada i el Halloween. Si fóssim immortals i no envellíssim els canvis no ens afectarien, ans al contrari. Però les generacions, com les fulles dels arbres de fulla perenne, es van substituint les unes per les altres i la memòria és enganyosa i els imaginaris, subjectius. També el Pare Noel de la coca-cola ha acabat per ser tradicional, Calders fa broma amb el tema en una de les seves narracions. Al capdavall crec que val més sumar que no pas restar. Una vegada el sector papanates progre de l'ajuntament hi va posar un avet fals i ecològic, amb pedals per fer llum, que es va espatllar al cap de quatre dies.

Al Portal de l'Àngel s'han anat perdent moltes coses, del meu record, el cinema París, molt abans la llibreria Porter... L'edific del gas fa pena, per dins. Al menys, avui, s'intenta, no sempre, conservar les façanes, en alguns casos. El Corte Inglés va deixar, pel cantó de Fontanella, una finestra modernista i tot. Avui conviu un exagerat conservacionisme amb un evident afany destraler, de vegades es protesta molt a favor d'un edifici, d'un espai, i se'n perden d'altres tant o més rellevants sense que se'n canti ni gall ni gallina. Als interiors de les nostres cases, en general, som molt poc conservacionistes, pel que fa a rajoles i d'altres elements. El mateix pel que fa a mobles, roba, llibres, revistes... Seguim més aviat el criteri huxleià, 'val més llençar que no pas haver d'apedaçar'.

Les ciutats creixen com poden, no sempre de forma harmònica, el temps ho va unificant tot i de  vegades ni tan sols reconeixem el passat, a les fotografies esgrogueïdes o a les filmacions antigues. Els nostres avantpassats remots no comptaven amb aquests referents, en tot cas els rics tenien algun quadre amb imatges de gent de la seva nissaga o amb paisatges diversos. Un professor de psicologia que vaig tenir deia que l'oblit era necessari, tenia molta raó. 

ESCRIPTORS QUE PLOREN I ESCRIPTORES QUE RIUEN

Maria Carme Roca acaba de guanyar el premi Prudenci Bertrana, com molta gent interessada en el tema literari ja deu saber, amb una novel·la, El far, que sortirà a principis de novembre. Roca és una gran treballadora que es dedica professionalment a la literatura, cosa que sempre ha estat difícil i ara, encara més, o així m'ho sembla. Ha rebut molts premis i té uns quants llibres de narrativa per adults, alguns dels quals es poden considerar novel·la històrica, tot i que aquestes etiquetes acostumen a ser reduccionistes. 

A més a més s'ha dedicat força a la literatura infantil i juvenil, cosa que en ocasions sembla castigar les escriptores i escriptors, de la mateixa manera que sembla que ser mestra i llicenciada té menys valor que ser llicenciada i prou. També crec que en ocasions es castiga el fet de ser treballador, hi ha qui amb quatre contes té un gran prestigi i qui ha escrit un munt de llibres entre els quals, com és natural, es troba de tot, i això sembla un defecte. És molt prolífic, deien, de Pedrolo, ara una mica reivindicat i tot. I es deia com si fos un penjament i no pas un mèrit.

El premi Prudenci Bertrana, un dels grossos, en català, s'ha atorgat, fins ara, a trenta-nou homes i nou dones. Això és una mena de constant en molts premis que no sembla preocupar, de moment, els responsables, tot i que em sembla escandalós, considerant que fa anys que tenim tota una colla d'escriptores al mateix nivell que els senyors del mateix gremi. 

Fa uns dies les dones del teatre es queixaven de la poca presència de dones en càrrecs directius o en l'autoria de les obres que s'estrenen i els senyors patums del sector van presentar un munt d'excuses absurdes per justificar el greuge. A més a més la cosa de les dones teatreres ocultes ha sortit a la llum a causa d'una rebel que va denunciar les geniades d'un geni. 

Acabo de llegir un irònic article d'Adrià Pujol, escriptor i més coses, en un diari virtual. A l'article explica que li paguen quaranta euros bruts per article. Encara bo. Jo escric per amor a l'art literari i de franc, tot i que en èpoques de més alegries econòmiques m'havien arribat a pagar alguna coseta per escrits pedagògics en revistes especialitzades. Eren d'altres temps i quan el pastís es gros les engrunes arriben a la majoria.

Pujol fa broma sobre els escriptors que es queixen de què no venen, no poden viure dels llibres i tot això. N'hi ha que viuen d'escriure, ni que sigui a través d'encàrrecs o fent coses paraliteràries i tenint, en molts casos, el cull llogat. Una activitat que fa que venguis més es sortir a la tele, però sortir sovint, si pot ser, cada dia, una flor no fa estiu. Molta gent que surt a la tele i no pas en programes literaris, que n'hi ha pocs i fluixets, acaba per escriure el seu llibre, sovint una novel·la, per cert. O alguna cosa sobre l'actualitat, es veu que abans de què passi el que sigui ja estan teclejant el llibre pertinent. 

Adrià Pujol menciona a l'article alguns escriptors actuals: Joan Carreras, Nopca, Baulenas, Márquez, Monzó, Puigverd, Puigpelat, Bosch... La gent de la ploma, avui de l'ordinador o la tablet, que no té l'èxit que creu merèixer sempre es queixa i s'ha queixat. Passa una mica com amb els actors. Fernan Gomez, gran savi i gran treballador, deia que molts actors i actrius no tenien vocació d'actor sinó d'actor d'èxit i que això generava un munt de frustracions. Una gran frustració que pot patir un autor és la del dia de Sant Jordi, quan el mediàtic del costat té cua i tu et fots de fàstic. El que no sé és com gent que no té assegurat un públic fidel s'exposa a anar al ball a passar-ho malament. Però jo també vaig caure en el parany en una ocasió, així que...

Potser no us n'heu adonat però Pujol tan sols menciona homes escriptors. Les dones potser no es queixen o no es queixen tant com caldria. Moltes dones escriptores,  com Roca, tenen un munt de dones seguidores, les dones llegeixen molt, molt més que els homes, formen la part majoritària dels clubs de lectura, i hi ha llibres que connecten molt més amb les dones que no pas amb els homes, per molts motius. Però aquests planys sobre si es ven o no es ven i la resta són més habituals en la gent lletraferida del sexe masculí.

Això de la literatura està massa sacralitzat. Et por fer ràbia que es vengui més una novel·leta distreta que no pas un llibre extraordinari que has escrit robant temps al lleure, però la vida és com és, atzarosa. Pujol recorda als ploraners, evocats en el divertit títol de l'article, manllevat de Trabal, que en aquest món existeix la llei de l'oferta i la demanda, com en tots. I que plànyer la pròpia manca de vendes quan ja es té un cert mercat i una certa promoció resulta poc elegant de cara als joves en lluita. I jo afegiria, als joves i als vells. Hi ha gent grandeta extraordinària que encara viu i escriu i a la qual s'ha deixat una mica de banda. I molts escriptors -i escriptores- d'una certa edat, amb algunes publicacions oblidades, que escriuen força bé i que es dediquen a l'escriptura com qui fa puntes al coixí, sense grans aspiracions de promoció.

Per a tot fa falta entrar en els circuits i fer coneixença. Si a la senyora Colau algú li va dir que li podia facilitar acabar els estudis, a molta gent li han facilitat les vendes llibresques amb articles absolutament desproporcionats i poc objectius, d'amiguets, en diaris que tenen força sortida. Per no parlar de la tele. Com és lògic, qui ja és a dins té coneguts i saludats que li poden facilitar les coses. El tema dels premis també té coses estranys, un any et surt el guanyador del Sant Jordi per la tele i la ràdio, fins que te'l trobes a la sopa i un altre any, gairebé no saps a qui han premiat. De tota manera, sempre hi ha una espurna de casualitat i oportunitat, en això de les vendes i els èxits.

Avui es fa poca crítica literària, encara menys sobre coneguts i saludats. És molt humà, tots tenim els nostres vincles. A tot estirar s'explica una mica l'argument i es diuen quatre coses per quedar bé, si no es coneix l'autor o autora es pot ser més lliure en l'opinió. I, en tot cas, hi ha qui es creu amb dret a recomanar el que sigui, com si fóssim criatures. Tan sols pots dir si una cosa t'ha agradat o no, i encara, car allò que m'agrada avui potser demà no em farà el pes, i a l'inrevés. 

De vegades hi ha èxits populars estranys, la sort i l'atzar tenen un pes, malgrat que allò que no es veu no es ven i hi ha llibres que costen de trobar i d'altres dels quals a les grans llibreries te'n posen muntanyetes aquí i allà. Fa uns dies es queixaven els de la faràndula, un altre sector amb tendència al plany reivindicatiu, de què la gent va menys al teatre i es buscaven culpes diverses, força etèries. No entraven en el tema de què potser no s'han programa obres adients, ben fetes, amb ganxo. La culpa sempre és del manxaire. Pel que fa als preus de les entrades, si tots els coneguts i saludats que van al teatre de franc, paguessin, potser es podria fer un abaratiment generalitzat i deixar-nos d'ofertes i embolics.

Maria Carme Roca és una escriptora que sempre riu i no es queixa, més aviat tot el contrari. És absolutament agraïda amb la gent i sol acompanyar les referències a la seva vida literària, a les xarxes socials, amb  un lluminós: contenta, contenta. Ha anat treballant molt i sempre, amb constància i sense estridències. Es amable amb tothom i té un tracte excel·lent, que no fa diferències entre l'escriptor famós i reconegut i aquell o aquella que no ho és gens. Li surt de forma natural, és així. Fa anys, molts, recordo que Maria Àngels Anglada i Olga Xirinacs van comentar en algun suplement cultural que semblava que les dones amb una vida familiar convencional no venien tant com les turmentades amb un passat difícil. És una de les poques queixes femenines literàries que  recordo. I no era ben bé una queixa, tampoc. 

Potser per això a Adrià Pujol, quan ha escrit sobre els quejicas no li ha vingut al cap cap dama, no ho sé. O potser és que no coneix a fons la literatura escrita per dones, tot pot ser. Pel que fa als premis, ja he parlat sovint de la gran diferència entre el nombre de guardons que es lliuren a dones i els que s'atorguen a homes, començant per aquesta cosa rara que és el Premi d'Honor. No parlem del camp de la ciència, al qual, sembla, les dones s'han incorporat més tard, tot i que la ignorància sobre la tasca femenina, en el context científic, és preocupant, com més d'una vegada ha evidenciat La lectora corrent. 

Hi ha autors i autores que no es queixen ni es veuen, conrear un cert misteri també té el seu què, però que compten amb inexplicables devocions generacionals, cas de Marta Rojals, promocionada a bastament, en comparació amb d'altres. En tot cas, aquests temes animen el món periodístic, tan monopolitzat per la política i on els debats sobre llibres han perdut pistonada i interès. Una llàstima. Surten més llibres que mai però els suplements literaris s'han reduït i els pocs programes literaris que un dia es van fer per televisió avui són un record bonic, com aquells musicals d'altres èpoques. Avui tot són magazines i tertúlies i pel mig et surt, de tant en tant, un cantautor  o un escriptor repetit, aquests dies, Pàmies, és clar.

LLIBRES, BLOGS, INTERNET I TERTÚLIES

Fotografies: Maria Carme Roca, facebook

La trobada de Palafrugell va ser intensa i interessant però amb poca assistència de blogaires, la veritat. Uns quants que havien confirmat la seva presència no van poder venir, però potser el que es va perdre en quantitat es va guanyar en qualitat, sobretot en l'evident qualitat que proporciona un debat en el qual es pot participar de forma oberta i activa. Em va saber greu per l'organitzador, Jordi Policarp, del blog Els llibres del Celler, que va fer un esforç molt  important per tal d'endegar l'acte i les activitats.

Els escriptors sí que vam complir i van venir per amor a l'art i a la literatura, cosa remarcable considerant que estan molt enfeinats, sobretot la Maria Carme Roca, en plena promoció encara del seu darrer llibre i amb qui sempre és un plaer xerrar una estona. També hi havia la llibretera de Torroella, bibliotecaris, editors, mestres i afeccionats i afeccionades a això d'escriure i llegir com sigui i on sigui. Sento no recordar els noms de les diferents persones que van participar, ep.

Em va agradar molt la intervenció de Txell Costa, una jove emprenedora que ens va explicar estratègies per promocionar blogs i llibres i secrets ocults de la guguelogia, tot i que a mi el tema ja m'agafa una mica abaltida pel que fa a les aspiracions de passar a la posteritat o de treure algun rendiment crematístic a la tasca virtual i creativa. La intervenció de la Txell em va recordar algunes xerrades catosfèriques d'altres temps. Sembla que el blogger té els dies comptats i hem d'anar mirant de fer mudança vers cases més actualitzades, com ara la del Word Press, cosa que em fa una mandra immensa, la veritat.

Vaig conèixer en viu la Cantireta, Montserrat Aloy, i vaig poder comprar-li el llibre de poemes i també vaig descobrir la tasca del jove bibliotecari Cesc Llaverias, que té una novel·la amb un títol tan excitant com Dies de Porno i Kleenex i un parell de blogs actius i actuals que no coneixia. Un matí diferent i interessantíssim i un dinar excel·lent i a preu de menú casolà  al centre de Palafrugell. 

Em van tornar a dir allò tan antic de què les entrades al blog no poden tenir més de tres paràgrafs però es veu que no tinc remei i menys ara, que ja sóc grandeta. Que el senyor Gúguel no m'ho tingui en compte. Una llàstima que tanta gent que conec no s'animés a venir a Palafrugell. Després de dinar, visita a la Fundació Josep Pla, el personatge més emblemàtic de la ciutat, molt ben aprofitat pel que fa a itineraris i promocions i encara un escriptor misteriós en molts aspectes, potser incòmodes per a les lectures una mica maniquees del present. 

Estic llegint ensems la biografia del Joan Perucho, del Julià Guillamon, i el llibre La primavera de Munich, del Jordi Amat, per això l'època planiana del setmanari Destino i aquella gent que s'hi relacionava em desvetllen una gran curiositat, no exempta de sal i pebre, com el que acompanyava les postres del dinar, aquestes pomes empordaneses que porten carn de botifarra de perol, a més a més d'altres components diversos i gairebé exòtics per al nostre paladar del present, ranci i poc dolç, en general, i que són tota una metàfora de la diversitat humana i de com fins i tot els elements més aparentment impossibles d'aplegar poden generar quelcom interessant i saborós quan treballen en equip.

(...) Hom hi sent una estranya sensació de perill: tot sembla col·laborar-hi activament en la producció d'una gran desgràcia: veure com un camió aparatós aixafa sobre el mur del carrer un home o una dona o potser una nena d'ulls negres o de cabells rossos. Llavors les coses s'arreglaran ràpidament i de seguida començarà a créixer l'herba entre les pedres del carrer.

[ El carrer Estret –dins Els pagesos ]

PREMIS I CÀSTIGS (1962-2012)

Entrevista a Pedrolo manllevada del blog-homenatge a Manuel Del Arco

Llegeixo avui que Màrius Serra ha guanyat el Sant Jordi de novel·la, i, entre d'altres premis repartits en aquesta nit literària resistent i entranyable, l'escriptora i amiga Maria Carme Roca s'ha emportat el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Felicitats!!!

Em temo que els premis ja no són el que van ser ni el que podien haver estat. El món editorial i les vendes de llibres no es troben en un bon moment i els premis grossos ja fa anys que aposten sobre segur, es lliuren a gent coneguda o que té una certa presència en els mitjans. Hi ha poques sorpreses. El camp juvenil i infantil és un altre món, molt diferent.

Es manté el tema, abans comentat i debatut, de l'excés de repartiment de premis en una mateixa nit, cosa que fa que sembli que n'hi ha uns de grossos, el Sant Jordi i el Carles Riba i després la pedrea, la resta, tots de rellevància però que es mencionen poc i de passada als mitjans que encara dediquen algun espai important a la festa.

Durant alguns anys la concessió del Sant Jordi anava acompanyada de discusions i polèmiques. El llibre guanyador era un dels pocs que s'editaven i difonien, aleshores, en català. Tot ha canviat molt. Una vegada vaig quedar finalista del Sant Jordi i en una altra ocasió d'un Víctor Català en hores baixes. Ignoro el profund motiu pel qual en determinat moment es va canviar el nom de Víctor Català pel de Mercè Rodoreda però tantes coses hem perdut que el record també ens cal perdre, com cantava Espinàs.

Cap d'aquests dos llibres finalistes de premis importants es va publicar per motius que encara no he acabat d'entendre però que crec que es resumeixen en un, la poca fe sobre la possibilitat de vendes que tenien un i l'altre considerant que a mi només em coneixien a casa. L'any que vaig quedar finalista del Víctor Català el guanyador va haver de fer-se una mena de campanya d'autopromoció car li van publicar i prou i ja se sap que no promocionar un llibre de forma adient és condemnar-lo a l'ostracisme i l'oblit. Com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu no es ven. Era l'any 1986 i aquest guanyador era l'escriptor Jordi Condal. El llibre, Els germans Pinçons.

Fa cinquanta anys, en aquell temps d'inundacions, nevades i esperances que no es van complir sobre una evolució més o menys democràtica del franquisme, va guanyar el premi Sant Jordi Manuel de Pedrolo, avui, em sembla, més oblidat del que caldria, amb Balanç fins a la matinada. M'agrada molt aquesta fotografia en la qual se'l veu jove i pinxo, somrient de forma irònica, envoltat de  noies maques, content. El de poesia el va guanyar Blai Bonet i he vist citat aquell premi amb moltes errades, de data, de títol del llibre. La fotografia de la portada de La Vanguardia mostra també el guanyador del premi d'assaig i el de monografia local. 

Fa temps que no envio textos a concursos d'aquests que demanen un munt de còpies, cosa que en temps d'internet em sembla un abús. Per sort per als escriptors no mediàtics i amb poques ganes d'invertir en somnis, els premis de Tarragona d'enguany permeten la tramesa per email. En castellà hi ha molts més premis que admeten aquest tipus de tramesa. De tota manera sospito que molts premis grossos, àdhuc aquest Sant Jordi que havia de ser el nostre Planeta, resulten molt difícils de guanyar als anònims-sense-coneguts-a-la-tele. O potser no, potser són transparents, justos, oberts i lliures i tot plegat són manies d'escriptora minoritària, ressentida i residual, ho admeto. Fa anys també era habitual que alguns exemplars presentats, si tenien algun interès, fossin objecte d'edició per part de les vocacionals editorials de l'època o que fins i tot algun membre del jurat t'enviés un amable comentari sobre les virtuts del teu llibre. Però els peixos grossos s'han menjat els petits i no som en temps de vaques grasses en el camp literari ni en cap altre. I si ja costa donar a conèixer i vendre els guanyadors, qui es pot preocupar de la resta d'anònims aspirants a passar a la posteritat literària?

Fa anys hi havia també molta tafaneria a l'entorn de tot plegat, es comentava en veu baixa els autors coneguts que es presentaven amb pseudònim per si un cas -com és que fins i tot quan el pseudònim és obligatori se sap qui es presenta?-, i també es publicaven les votacions i eliminacions a Serra d'Or.  També caldria saber per què no tots els premiats reben després la mateixa promoció als mitjans, hi ha grans diferències extraliteràries entre uns anys i uns altres i uns autors i uns altres. En el fons, com tantes coses, els coneguts i saludats tenen un gran pes en el futur dels Santjordis.

Escollida pels déus, de Maria Carme Roca

Demà, dilluns, a les 19:30, Maria Carme Roca presenta el seu darrer llibre!!!!!

Es tracta d'una novel·la ambientada a l'Empúries grega i la Ullastret ibèrica.

La presentació anirà a càrrec de Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens i de Neus Bonet, periodista.

Llibreria Bertrand (Rambla Catalunya, 37 - Barcelona) a les 19,30h