PARELLES DE FET I POLÍTICA DE PARELLA

Un dels somnis impossibles de l'adolescència, al menys de l'adolescència femenina que jo he conegut, era creure que trobaries una parella amb la qual compartiries tota mena de coses, idees, lectures, esports i facècies. No crec que existeixi aquest tipus de parella suposadament ideal. Encara més, des de la perspectiva que em donen els anys, no em sembla gens ideal, una parella tan mimètica. Les persones som diferents, tot i amb això hi ha homes i dones que no saben fer res sense la seva parella de molts o pocs anys.

Moltes vegades el que passa és que un s'adapta a l'altra. La convivència en la divergència, per exemple, política, deu ser complicada, algú ha de cedir o situar-se en la neutralitat, dic jo. En alguns exemples del passat havia sentit a dir que, en el cas d'alguns personatges, la dolenta era ella. Un dels exemples era el mateix Franco. La cobdiciosa esposa, antipàtica i estirada, plomava joiers mentre el seu marit era un auster militar,  pervers però auster, vaja. De fet, no em puc ni imaginar com hauria estat la història hispànica si l'esposa de Franco hagués tirat més aviat a Eva Peron. I, de fet, sembla que Carmen Polo estava força mosca durant la visita de la Peron a Espanya, en aquells anys mítics i ombrívols, ja que el dictador estava una mica encaterinat amb l'argentina.

Una altra dolenta cobdiciosa era, deien les brames, Marta Ferrusola. Se suposava que els homes són, doncs, una mica ximplets i molt manipulables. De tot hi deu haver i ningú no es pot desfer de la influència amorosa, matrimonial, filial. Pel segon canal han passat una sèrie documental molt interessant sobre esposes de dictadors. No l'he vista sencera, en tinc pendents alguns capítols. 

Una altra modalitat de la influència matrimonial és quan qui mana és l'home en l'ombra, això a partir del moment en el qual les dames han assolit més poder visible. Avui mateix, amb tot això de la renúncia de Xavier Doménech, que lamento, parlaven en una ràdio del que li suposava a Doménech el pes de la Colau i, sobre l'alcaldessa, s'ha comentat que qui mana, en el tema polític, és el seu marit. Com que no els conec de prop, no tinc criteri. Això es deia també de Carme Chacon, en pau descansi, que al darrera de la seva carrera política hi havia el marit, de fet. Aquesta mena de tafaneries t'arriben sovint de forma discreta, pel boca-orella, sempre hi ha qui coneix algú que coneix algú. Quan passa el temps i el poder dels personatges minva ja ho expliquen, fins i tot, per la tele.

Suposo que tenir poder  a l'ombra deu resultar excitant però una mica perillós. De fet, qualsevol poder és perillós i corruptible, ja és molt vell allò de què el poder corromp i que quan més poder, més corrupció. Malgrat això crec que no sempre és així o que, al menys en alguns casos, en els seus inicis molta gent ha entrat a la política amb bona intenció i ha fet el que ha pogut, més enllà dels llaços familiars i matrimonials.

Al MNAC es pot veure una interessant exposició sobre Gala Dalí. La visió de la personalitat d'aquesta dama singular ha evolucionat, avui se la veu com una influència positiva i decisiva en la carrera del pintor, fins i tot en la trajectòria de Paul Éluard. Fa anys era la dolenta de la pel·lícula i una pessetera. 

Tot és segons el color del cristall, ja ho deia Campoamor, injustament oblidat i molt recitat per la gent del temps de les meves iaies. De la mateixa manera que el pas del temps reconverteix allò vell en una antiguitat digna de respecte i conservació, però inofensiva, la visió d'un vellet o una velleta, que poden haver estat persones inquietants, entendreix. Las hijas de las madres que amé tanto/ me miran hoy como se mira a un santo, va escriure el mateix Campoamor.

Tenir parella i fills sempre és un risc existencial, la família lliga molt a la vida, ens dóna suport però també pot propiciar comportaments estranys, injusts, discriminacions a favor dels nostres. Què no faríem, per un fill? I no tan sols pel fill, pel marit, per la mare, per l'amant, pels amics, per les nétes, pels fillols... 

De fet, allò del celibat, que ara ja sembla estrany, ve de la necessitat comptar amb homes i dones dedicats a Déu i la gent, més enllà de famílies i herències. En la pràctica, la cosa no ha funcionat mai gens bé, però sembla que moure aquesta mena de coses, a dins de l'església catòlica, és gairebé impossible. I el que avui funciona encara molt bé és allò de què qui no té padrins no va a bateig, entenent el bateig de forma simbòlica i polièdrica.