EN AQUESTS TEMPS OMBRÍVOLS ES CANTARÀ TAMBÉ

No he vist encara cap dels dos llargmetratges anteriors de Carlos Vermut. Malgrat les lloances que vaig llegir a l'entorn de Magical Girl me'n vaig estar pel fet de què em va semblar que hi patiria massa. Però ahir sí que vaig anar a veure Quién te cantará, la nova pel·lícula del director, que està rebent molt bones crítiques tot i que, com sol passar, sempre hi ha qui troba més reeixida l'anterior.

Quién te cantarà és una història estranya i fascinant, estructurada en tres parts i amb un conjunt d'imatges que semblen quadres absolutament contemporanis, d'aquest fred art figuratiu amb tons surrealistes que avui torna  a  ser  respectat i valorat. Els personatges es mouen entre foscors, penombres, estructures geomètriques i atmosferes gairebé irreals. Passen coses però cada seqüència resulta tan inquietant que esperes que, fins i tot, en passin de més grosses i violentes. 

La història juga amb un tema que frega el vampirisme, el doble, l'emulació, la simbologia dels objectes i les mirades perdudes. Amb l'admiració per algú irreal i la devoció que frega el fanatisme per aquest personatge llunyà i mitificat que ens consola de la nostra mediocritat. Hi ha molt de cinema contemplat i estimat al darrere, Bergman sobretot, però també molts altres. No hi ha res inventat del tot i les síntesis creatives beuen de moltes fons, de totes les quals, com en aquest cas, en surt una nova visió dels grans temes.

Les protagonistes són quatre dones i el director ha insistit en què no ha volgut fer una pel·lícula de dones en el sentit més tòpic de la paraula. Però alguna cosa hi ha, per exemple, quan s'incideix en la maternitat com a dependència indefugible, per ambdues parts. Els pares són inexistents, oblidats, no se sap ni tan sols si van existir. Les dones no  tenen parelles, ni amants i s'evita cap referència de to lesbià, cosa que era un risc, donades les circumstàncies. La protagonista és una diva pop en hores baixes i la música té un paper fonamental en la història.  El títol mateix està manllevat d'una cançó de Mocedades i el final s'embolcalla amb noves  versions d'un clàssic, el Procuro olvidarte, de Manuel Alejandro. 

Els homes són els grans absents en aquest conjunt. Hi ha alguna intervenció puntual, com de passada, d'algun xicot esvaït  i poc rellevant. Les quatre dones són Carme Elies, qui, potser sense acabar d'assolir el reconeixement merescut va treballant de forma constant en papers interessants, en els quals sempre excel·leix, Natalia de  Molina,  una  actriu en alça, aquí en un paper que desvetlla rebuig i tendresa a la vegada i, sobretot, és clar, aquestes dues cares d'un mateix personatge,  Najwa Nimri i Eva Llorach. Llorach esdevé la gran troballa de la història, creix al llarg de la pel·lícula i roba els plans a Nimri sense dir  res, tan sols amb una mirada que passa del conformisme i la resignació a la determinació conscient. Nimri sempre està bé, a més a més és cantant, cosa  que el director ha sabut aprofitar.

L'argument frega molts temes i tot i que el passat té un pes no es recorre a  la fàcil solució de mostrar-lo en diferit. Elies, Nimri i Llorach tenen noms relacionats amb el cromatisme, Blanca, Lila, Violeta. Blanca ha renunciat a tenir una vida pròpia en dedicar-la a la diva  de la qual, però, en sap poca cosa, al capdavall. Lila i Violeta són el fruit  de l'atzar. La relació materna, en un sentit o un altre,  ha condicionat les seves vides. La història té moments desconcertants en els quals el director juga amb nosaltres de forma intencionada i aconsegueix un final amarat d'ambigüitats però esplèndid. 

Sense tenir res a veure, per aquestes estranyes i inexplicables associacions que fem els humans, em venien al cap dues coses, després de veure Quién te cantarà. Una era la pel·lícula que comentava fa poc, La buena esposa, que jo crec que va molt més enllà del tema de la dona no reconeguda i explotada per incidir en aquesta relació entre dues persones entre simbiòtica i parasitària, més enllà del tema sexual, i en la qual un es allò que es veu i l'altre, el que hi ha al darrera, el veritable  creador amagat, en moltes ocasions, fins i tot, per pròpia voluntat. Un cas singular seria el de Gala Dalí, reivindicada darrerament al MNAC. 

L'altra era una entrevista crepuscular que feia a Montserrat Caballé  la periodista Mari Cruz Soriano. Caballé es mostrava humana, trista, em va impressionar pel fet que la cantant acostumava a fer molt de teatre, també, quan la entrevistaven i aquí  em va semblar feble i propera, amb una mirada entre distant i tràgica, que feia commoure. Per molt que triomfis sempre et queden coses pendents i Caballé es planyia de no haver estat una mare amb més dedicació. Va parlar de Callas, qui no va poder comptar amb el suport familiar que ella havia aconseguit. 

Callas i Caballé em van semblar, en aquella evocació periodística, dues cares d'una mateixa  realitat, la del gran triomf professional merescut però amb les seves inevitables servituds. La figura de Callas, a causa del físic i de la seva vida tràgica, ha aconseguit una mitificació que Caballé, sovint parodiada per aquests imitadors que fan tanta gràcia fent gracietes potser no aconseguirà, tot i que la relació amb Mercury i la devoció del cantant per la diva ens en va donar una nova dimensió. Tenir una vida familiar més o menys convencional, curiosament, més aviat resta, a l'hora d'estructurar mites.

Tornant a Quién te cantarà, és tot un festival de bon cinema, Carlos Vermut es mostra com un director de gran volada, capaç de treure el bo i millor dels actors, en aquest cas, de les actrius, i evidencia que Magical Girl no va ser una casualitat. Trasbalsa i no deixa indiferent, més enllà dels inevitables gustos personals i fins i tot del moment en el qual l'anem a veure, en el meu cas una tarda plujosa, fosca, l'inici real d'una tardor que sempre arriba, encara que trigui.