24.10.18

L'ART IMPOSSIBLE DE SINTETITZAR EN CINC MINUTS


Resultat d'imatges de roudinesco

Un dels espais més seguits i divulgats del diari La Vanguardia és la contraportada, amb les seves diverses entrevistes a personatges d'allò més variats i distrets. L'espai té virtuts i defectes, un dels quals el perill de posar al mateix nivell gent important i curiositats pintoresques. Els entrevistadors tenen grapa i aquesta darrera pàgina dels diaris sempre ha tingut el seu què. Una de les contraportades més rellevants va ser la de l'Avui d'ahir, en la qual s'aplegaven gent com Pons, Espinàs o Montserrat Roig.

En una ocasió vaig gosar criticar en una tertúlia improvisada de feisbuc alguns aspectes d'aquestes entrevistes i vaig veure que era un tema espinós, car compta amb seguidors devots i incondicionals. Jo mateixa acostumo a llegir La Contra gairebé cada dia. Admeto que gràcies a La Contra he conegut gent interessant i he llegit llibres els quals, altrament, m'haurien passat desapercebuts. Avui Amela entrevista Elisabeth Roudinesco, historiadora i psicoanalista francesa. Insisteix el periodista en què la dama, que suposo que està promocionant el seu llibre sobre Freud, expliqui coses de gruix en quatre paraules. La senyora deu tenir caràcter, reprodueixo un fragment de l'entrevista: 


-¿Qué idea de Lacan me reseñaría?

-Llevo escritos montones de libros sobre Lacan, su biografía incluida, como también la de Freud, para reducirlo todo en una línea.

-Insisto, se lo pido por mis lectores.

-Ya veo que es usted un periodista ignorante que me entrevista sin saber qué he escrito...

-Ignorante soy: ¡ilústreme! Ayúdeme usted a divulgar ahora su visión de Lacan.

-¡Qué idiotez! No banalizaré aquí a Lacan, monsieur: ¡para conocerle, hay que leerle!


Potser tot es pot sintetitzar, no diré que no, però aquest tipus d'entrevista simplificada és, avui, habitual. Tot ha de ser breu i s'ha d'anar per feina. Un periodista que entrevista un munt de gent no pot haver llegit tots els llibres dels entrevistats ni haver-se preparat a fons cada personatge, ho entenc. Ja han passat a la història aquelles entrevistes tipus Soler Serrano, en les quals, i sense google,   el periodista semblava conèixer a fons el que havia escrit o fet el famós o famosa corresponent. Eren d'un altre estil, alguna cosa en queda però no tant com caldria, ni de la mateixa extensió i, en tot cas, les has de buscar amb pinces, sovint a canals minoritaris i modestos.

Fa anys recordo haver escoltat a Espriu, sorprès de què haguessin enviat a entrevistar-lo una jove periodista que no sabia pràcticament res sobre la seva obra ni, per extensió, sobre poesia catalana en general. Això ha passat sempre però avui crec que ha anat a més.  Tot es mou per audiències i a gent que voldries escoltar a fons els apressen a acabar ràpid. Fa poc un periodista amb aspiracions mediàtiques, a la seva tertúlia de capvespre, va dir, sense complexos: vinga, vinga, que vull anar a un altre tema. La decadència blogaire, en comparació amb la proliferació dels tuits és un exemple més de com la brevetat s'ha convertit en dogma. Menys és més, diuen, i en ocasions és veritat i tot, però no pas sempre ni en tot moment.

Campo Vidal, que ja té anys i aquest seny que es consolida amb l'experiència, fa uns dies escrivia sobre el tema i deia coses com ara que quan algú entrevistat balbucejava o trigava en respondre s'havia de tenir paciència, car després explicaria, segurament, coses rellevants. Però la paciència, avui, més enllà dels  oficis en els quals resulta imprescindible, com ara el de mestre de primària, no és una virtut cardinal de moda i gaire vigent. 

No tot es pot resumir estil Reader's Digest. Moltes coses són complexes i no corren bons temps per a la complexitat excessiva. Potser sí que encara ens hem de fer psicoanalitzar tots plegats, a nivell individual i col·lectiu.

El periodista increpat per la psicoanalista de culte afegeix un breu comentari al marge, sobre l'anècdota: 

Mis preguntas le disgustan por elementales, se enfada porque le pido que resuma a Lacan en una frase. Yo creo que todo es sintetizable (véase E=mc2), pero ella no puede.

És clar que tots som contradictoris, si cal promocionar un llibre, una exposició, el que sigui, sovint cal passar per aquesta mena d'entrevistes, en paper o a la tele i la ràdio, on les presses encara són més evidents. Encara més, en els diaris sovint es treu de context algun aspecte per fer el titular i no sempre el titular té massa a veure amb el conjunt. Són les servituds del món modern que té també moltes virtuts evidents. Avui, per exemple, els periodistes tenen a l'abast molta informació. I, encara més, aquesta informació està a l'abast de tots els tafaners i tafaneres, cosa que en ocasions destarota els sectors corporativistes dels professionals del tema, tot s'ha de dir.  

Un dia em vaig queixar a una jove periodista sobre la seva feina -cosa que no hauria d'haver fet, a mi tampoc no m'agrada que es diguin penjaments poc fonamentats sobre els mestres- i em va explicar, amb dades fefaents, que és una feina en la qual hi ha un gruix immens de contractes-escombraries i que de vegades passes pel que sigui amb tal que et facin un contractet de tant en tant. Què hi farem, tot és complicat.

5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Creo que la persona entrevistada ha de responder sin tanta soberbia. Es evidente que hay cuestiones o puntos de vista que se hacen complejo de sintetizar, pero también lo es que decir: "intentaré hacerlo de la mejor manera posible aunque me es complejo", no hubiera quedado mal.
Una persona que me hace sentir prejuicios. Mucha soberbia, insisto.
Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

Si aquesta senyora no sap sintetitzar que no concedeixi entrevistes, i menys com diu Miquel amb aquesta superbia.

Júlia ha dit...

Miquel, Francesc, cadascú que pensi com vulgui però pel que he escrit ja haureu vist que jo penso ben bé a l'inrevés, les entrevistes serioses requereixen saber amb qui parlem i poder aprofundir, que algú protesti per les mancances dels entrevistadors mediàtics em sembla saludable, ves. Darrerament sembla que siguin més importants els entrevistadors que no pas els personatges entrevistats que semblen 'de relleno'.

Olga Xirinacs ha dit...

Aquesta dona que comentes, Júlia, és maleducada i, a més, creguda, o bufada, com li vulguis dir.
Saber resumir és un art, com entenem tots els que escrivim.
Si la dona aquesta -no en dic senyora- va a promoure el seu llibre pel món, ha de tenir unes frases fetes, gairebé diria que automàtiques, per dir-les amb amabilitat.
Altra cosa és una entrevista de dues hores, cosa ara impensable aquí, però com les que es deien Apostrophes, a França, que van fer època. Però França és país molt més llegit.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Olga, tens raó, però també és que trobo a faltar el tipus d'entrevista que menciones, sense arribar a tant les de Soler Serrano i Monserrat Roig estaven molt bé i molt ben preparades, ara tot és de consum rapid.