UNA RELIGIÓ SENSE DEESSES NI CAPELLANES

 

Reprodueixo aquest article de Laura Freixas que incideix en un tema molt seriós, del qual gairebé no s'ha parlat aquests dies. Davant el munt de lloances sobre el Sant Pare potser que toquem de peus a terra i valorem la discriminació vigent pel que fa a la dona. Inquieta constatar com l'autocrítica desapareix del panorama, a favor dels panegírics incontestables.

Sense Deessa Mare
13/06/2026 00:35

Laura Freixas (La Vanguardia)

La visita del Papa ha deixat molt aplaudiment i poca crítica. És

comprensible: quan algú o alguna cosa arrossega les masses, qui gosa

anar a contracorrent? I quin partit polític resisteix la temptació

d’aprofitar en benefici propi l’entusiasme popular? 

Lleó XIV ha jugat hàbilment les seves cartes, permetent que els uns i els altres portessin l’aigua al seu molí. Una de freda: “Ningú no pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà”. I una de calenta: “Tota vida humana s’ha de custodiar des de la concepció fins a l’ocàs natural”.

Hi ha hagut crítica. Però, segons la meva opinió, decebedora. No ha sortit, o amb prou feines, del terreny de joc marcat per ell mateix: immigració, avortament i eutanàsia. Gairebé ningú no ha parlat del paper de l’ Església en la desigualtat entre els sexes.

Sembla difícil aplicar la igualtat des d’una institució en què el seu llibre

sagrat explica que el món el va crear un Pare sense necessitat de cap

Mare, i que quan el Pare, Ell sol, va decidir tenir un fill, va buscar una

dona que li digués: “Heus ací l’esclava del Senyor. Faci’s en mi segons

la vostra paraula”. Aquesta és la que ens posen com a exemple. Santa,

però no deessa. Els déus, per definició, tenen poder. Maria és només la

intercessora dolça davant el Totpoderós, el de debò.

Gairebé ningú no ha parlat del paper de l'Església en la desigualtat entre els sexes Difícil, dic, ser igualitari, amb aquests elements; però potser no

impossible. Pregunteu a l’Asociación de Teólogas, a Revuelta de

Mujeres en la Iglesia, a Alcem la Veu... O a Sarah Mullally, que des de

l’octubre del 2025 encapçala l’Església anglicana en qualitat d’ arquebisbessa de Canterbury.

A qui val més que no ho pregunteu és a l’esquerra, especialment la que

és a l’esquerra de l’esquerra. Que cada vegada parla menys d’igualtat i

més de diversitat; menys de salaris, pensions, poder polític, i més

d’identitat i orientació sexual; menys de dones i més d’altres col·lectius

que suposen percentatges de la població molt menors.

Qui defensa, llavors, la igualtat entre els sexes?... Endevineu qui ha escrit això: “No n’hi ha prou afirmant amb paraules que els homes i les dones tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets; cal que això es tradueixi en decisions concretes, en les lleis, en l’accés a la feina, en la instrucció, en les responsabilitats socials i polítiques”... És una citació de Magnifica humanitas.

Com? Lleó XIV? Aquell que a l’inici del pontificat va reafirmar

l’exclusió de les dones del sacerdoci? El mateix. A què treu cap aquesta

cara?... Com si no sabéssim que una cosa és predicar i l’altra, donar blat.

SOBRE EL FOC I NOSALTRES

 

Llegeixo al diari una interessant entrevista amb Francisco Martín Azcárate, catedràtic d'ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid. No és l'únic en explicar el tema dels focs de forma raonable, experta i acurada, pero sembla que les opinions ponderades i realistes no son les majoritàries.

En aquest tema, com en tants altres, sembla que molta gent hi entén i fa afirmacions que sovint no estan contrastades per informacions serioses. Hi ha molt d'oblit en aquest tema, i en molts, i molta mandra de consultar hemeroteques o, per exemple, valorar com es tracta el tema en d'altres indrets. No diré que no recordem Santa Bàrbara quan trona, amb la pandèmia, per exemple, la gent viatjaria menys en avió per no contaminar... ja ho hem vist. 

Una cosa que la gent defuig es pensar que tot pot tornar a passar. També hi ha tendència a culpar la classe política, no diré que no hi hagi una part certa però, al capdavall, els polítics, millor o pitjor, es trien, més o menys. I tampoc no son extraterrestres sino persones normaletes que no sempre poden fer el que caldria. Sobre el que caldria, però, hi ha moltes opinions, de vegades molt maximalistes i negatives amb el present que ens acull. Com si el passat hagués estat una meravella, ara no hi ha 'valors', ahir vaig sentir una dona per la tele que ho afirmava sense vergonya, això de què 'el jovent no té valors'. Molta culpa, és clar, també és dels estris, de la teconologia, com si aquesta funcionés sola, al seu aire.

Amb el que tots i totes sabem, de com s'hauria de fer 'tot', em sobta que es faci tan malament. En tot cas, hores d'ara, abans de res s'ha (s'hauria) de potenciar la unió i la solidaritat, per damunt de filiacions diverses i dèries propagandístiques. L'any 95 hi va haver una sèrie d'incendis terribles a Catalunya, crec que s'han oblidat força. Ara, de moment, no 'ens ha tocat'. Uns anys endarrera, quan jo tenia els fills petits, hi va haver una altra tanda inquietant de focs. Algú em va assegurar que tot plegat era una campanya espanyola per 'desertitzar Catalunya'. No era l'únic que s'ho creia, encara que sembli surrealista. 

Les teories estranyes es barregen amb teories creïbles o amb mitges veritats, en general es potencien les 'culpes humanes' per damunt d'altres factors. No m'allargo, si podeu llegiu l'entrevista...

https://www.lavanguardia.com/vida/20250819/10984803/aceptemos-realidad-incendios-quedarse.html

QUAN TOTHOM HI ENTÉN MENYS ELS QUE HI ENTENEN

 

Fa alguns dies Agustí Pons, al seu imprescindible 'Dietari Obert' reproduïa un article de Jordi Barbeta ja que, segons explicava, havia raonat molt bé el que ell mateix pensava escriure. Avui m'ha passat una cosa semblant, després de voltar per la xarxa he pensat coses semblants a les que expressa, molt bé, de forma planera i sense pretensions, Jordi Basté, a La Vanguardia. El que m'espanta, més enllà dels molts fets lamentables que, un dia sí i un altre també, s'esdevenen al mon, és la facilitat opinadora de tanta gent, a tots els nivells, sense que al darrere de la majoria hi hagi cap mena de base seriosa ni de reflexió que no fregui la visceralitat o el tòpic. Imprescindible, així mateix, l'entrevista a Ami Ayalon, al mateix diari. Un diari que cap progre llegeix, segons diuen, però que tanta gent cita i copia.

LA CAIXA REGISTRADORA

En 'Els espies', una pel·lícula d’ Henri-Georges Clouzot, el bar és un dels principals escenaris i allà es produeix un dels diàlegs més encertats del cinema. Al lloc hi ha una discussió encesa sobre els polítics, i el protagonista li pregunta al propietari del bar: “I vostè què n’opina?”. I l’altre, sense cap ansietat, respon: “Jo no tinc cap opinió, tinc una caixa registradora”.

La resposta, deliciosament simple, flueix cap aquesta societat que t’obliga a posicionar-te en tot allò que és notícia. Em passa constantment, potser perquè soc un home fàcil, que soc capaç de va­riar el meu relat... o potser perquè amb l’excés de soroll m’estic convertint en un salvatge equidistant en segons quins temes que no en tinc una opinió formada

El cas d’Israel i Palestina és l’exemple perfecte. Tinc amics que arremeten des del ring del quadrilàter perquè el combat de boxa dialèctica és tan fascinant com alarmant. Defensen posicions amb Israel o amb Palestina millor del que ho han fet amb casa seva en els últims temps i es maten (per sort, metafòricament) a Twitter, on tenen congregacions i camarilles que aplaudeixen les seves intervencions brillants mentre, al seu torn, tenen congregacions i camarilles que insulten les seves diabòliques intervencions.

És cert que, amb les seves opi­nions, un aconsegueix fer-se una idea del que succeeix, però la controvèrsia és tan extrema que la base no dona prou per embrancar-se en el debat. I per això són els experts internacionals, tan importants en dies com aquests, en els quals no entens per què les postures en aquesta guerra estan tan cruelment allunyades quan el món cada vegada és més proper.

Hem crescut amb aquesta guerra diverses generacions, des del 1948 amb la creació de l’ Estat d’Israel amb vídeos de morts en blanc i negre fins avui amb imatges amb assassinats reals que semblen sostretes de la PlaySta­tion rodades en 5K. Terrible. I és tot tan complex que en aquests temes històrics i delicats cal donar via lliure als que realment coneixen la situació, perquè no hi ha res més patètic que intentar parlar del que no tens ni punyetera idea.

Jordi Basté, 'La caixa registradora', Opinió, La Vanguardia, 9/10/2023

DORMIR AL CARRER, UN PROBLEMA CRÒNIC?

 

M'ha recomfortat una mica llegir, de bon matí, que Jordi Juan, director de La Vanguardia, incideix en el tema, per a mi gravíssim, de la gent sense llar, un col·lectiu que ha crescut de forma exponencial en els darrers anys. Mentre ens piconen amb un munt d'informacions, picabaralles i fets repetits una vegada i una altra, i mentre podem fer poca cosa per solucionar o apaivagar problemes més llunyans, un aspecte tan visible de la societat propera, que s'agreuja amb el fred, no sembla que trasbalsi gaire la gran majoria de gent que mana o vol manar. Ni tan sols sembla inquietar una gran part del ciutadà corrent, sigui el català emprenyat o l'espanyol repatani. 

Com que a l'editorial s'explica de forma clar l'estat de la qüestió i el poc interès que s'amolla a l'hora de posar fil a l'agulla, reprodueixo el text mencionat. I això que també hi ha gent de pes sensible a la situació, l'admirable associació Arrels,  i un voluntariat eclèctic i divers, que fa el que pot i el deixen. Fa un any va semblar que la cosa tirava endavant i ara que ja hi ha pressupostos no s'hi val a posar excuses. 

Sense sostre i ara sense llei

Jordi Juan, director de ‘La Vanguardia’, 10/02/2023

Fa un any felicitàvem en aquesta secció el Parlament de Catalunya per haver aconseguit el consens de tots els grups –excepte el de Vox– per impulsar la llei del sensellarisme que garantiria un habitatge digne per a tots els ciutadans que avui dormen al ras. En aquell moment, la Cambra catalana era notícia únicament pels privilegis econòmics de què gaudien alguns funcionaris, i ens va semblar que el suport a aquesta iniciativa impulsada per diferents entitats so­cials era l’altra cara de la moneda. Tot i això, la realitat és que un any després de l’acord, la tramitació de la llei està empantanegada pel burocràtic funcionament de les nostres institucions. 

Aquests dies d’intens fred cal recordar que el nombre de persones que pernocten al ras va augmentant cada dia més, segons les dades de les organitzacions que s’hi dediquen. Famílies marginades, joves que no troben ocupació i molta gent gran exclosa de la nostra societat.

L’excusa formal del retard en la tramitació de la llei ha estat la negociació­ pressupostària. A partir d’ara, ja no val com a argument. Valdria la pena donar un impuls a la norma, que suposaria una despesa de 350 milions d’euros en cinc anys, però que podria acabar amb una situació de tremenda injustícia al nostre país. Poques persones­ tenen tanta sensibilitat en aquestes qüestions com l’ac­tual conseller de Drets Socials, Carles Campuzano. És hora que doni exemple i la ponència espavili. No calen tantes compareixences perquè vinguin experts a reconèixer que aquest tema requereix una solució urgent.

PERIODISME, SERVITUDS I OPINIONS POC COINCIDENTS

 

La Vanguardia, per a mi, és més que un diari, és un fenòmen antic i estrany, una mena de premsa supervivent a totes les maltempsades, una part del meu imaginari sentimental lligat a vendes al drapaire i esmorzars escolars embolicats, una publicació sobre la qual llegeixo i escolto penjaments a dojo des de fa anys, malediccions esquerranoses i condemnes constants. En moltes ocasions, els mateixos que me n'ha dit pestes, me'n comenten articles o me n'envien per la xarxa, ja sigui per criticar-los o perquè els han trobat interessats. Encara més, quan a algú, pensi com pensi, li ofereixen escriure per aquest diari, en general, i em sembla que amb l'única excepció de Sánchez Piñol, que va tocar el dos aviat, està la mar de content. Joan Fuster ja va explicar, fa molts anys, que pagaven prou bé, en comparació amb aquell Avui d'ahir, que per tantes etapes estranyes va passar.

Actualment molts articles de moltes publicacions es poden llegir per la xarxa, de franc. I fa quatre dies, quan vivíem de forma lliure, tots els diaris i revistes es podien trobar a les biblioteques. Aquests dies de confinament he tornat a comprar diaris, havia arribat a trobar-me amb què, quan fregava el terra, no tenia paper de diari per evitar que em malmetessin la feina domèstica. I sovint compro La Vanguardia. El meu avi i molts veïns de l'escala, d'ideologies diferents, n'eren suscriptors, quan jo era petita. Com que els deixaven a la porteria i no hi havia ascensor, una de les tasques de les criatures era repartir-los, cosa que comportava que alguns amables veïns t'amollessin algun present, un caramel, coses així. Un dels veïns estava suscrit amb un nom fals, potser per motius polítics, no ho sé, sempre va resultar un misteri, aquell fet.

Tot i que de vegades havíem comprat altres diaris, i que el meu pare i d'altres persones admetien que sempre havia estat un diari dels que manaven, s'acabava anant a parar a les seves pàgines, molt nombroses en alguna època i que comptaven amb tot un gruix d'anuncis per buscar feina, pis, o rotllo. La Vanguardia, durant la meva infantesa, era La Vanguardia Española i moltes portades comptaven amb la inefable presència de la família dictatorial. Tot i amb això hi trobaves articles culturals, fins i to de gent una mica alternativa i força informació sobre l'estranger i el mon mundial, cosa que encara passa avui. La visió comercial, en general, i amb alts i baixos, no sembla dolenta. Sempre li han cantat  les absoltes i ha anat fent, manés qui manés, a fora o a dins.

En èpoques pretèrites el calaix es feia amb aquelles esqueles que sortien a la coberta. Puig i Ferrater explica com, per posar més esqueles, es deixa d'incloure infomació rellevant, com ara allò de Sarajevo i l'esclat de la Gran Guerra. Puig i Ferrater era un personatge maleït per la cultureta, potser amb raó, es veu que es va embutxacar calerons destinats a causes nostrades, en temps d'exili. Després se'l va recuperar, més o menys, literàriament parlant. Jo vaig llegir Servitud en una edició malmesa per un estrany incendi al magatzem de l'editorial, donaven els llibres molt barats perquè estaven una mica socarrimats, devia ser l'any de la picor. Després se n'han fet mes edicions, és clar. Puig i Ferrater va canviar el nom del diari, en el seu llibre, però tothom sabia de què parlava.

Tot això m'ha vingut al cap avui, en llegir un dels opinadors vanguardistes que segueixo de tant en tant, Francesc Marc Àlvaro, que explica com s'ha distanciat d'un amic a causa d'un debat per mòbil sobre temes relacionats amb Torra i la política catalana. El periodista, m'imagino que una mica dolgut amb el tema, fa tot de molt interessants reflexions i acaba amb un aforisme de Joan Fuster:

Tota coincidència entre les meves idees i les teves és això pura coincidència.

Aquests distanciaments jo crec que ens han passat a la majoria de gent i el procés i el que ha continuat després ha afegit punts espinosos als debats inofensius. Hi ha persones que aprecies i amb les quals ja no toques determinats temes, religiosos, politics... I és que quan algú t'aprecia te la tendència a creure que has de pensar com ell en gairebe tot. Una companya de feina em va començar a mirar malament perquè un dia vaig dir que no m'agradava Llach. Tocar personatges sacralitzats, Ferrer i Guàrdia, Companys, pot ser un esport dialèctic de risc. Aquests dies, amb un grup d'amics del mòbil hi va haver saragata amb això de la CUP, l'Arrufat i d'altres histories lligades als suposats abusos, mal i poc explicats, al meu entendre. Vaig arribar a fer broma dient que la internacional patriarcal fa que dreta i esquerra coicideixin, en aquestes ocasions, però fer broma també es perillós ja que el sentit de l'humor es molt personal i pot generar, encara, més malentesos. 

A més a més, les idees poden variar, matisar-se. Potser em discuteixo per alguna cosa i d'aquí tres mesos penso diferent, qui sap. I es que parlant la gent no s'entén, això és un altre tòpic com allò de que viatjar cura del feixisme o que totes les famílies felices s'assemblen. Hi ha frases molt boniques i grandiloqüents que a l'hora de l'anàlisi aprofundit queden en aigua de figues. Pel que fa a La Vanguardia, tinc la percepció de què m'enterrarà a mi, i que potser, malgrat que avui les esqueles van de baixa, n'hi publiquin una de meva i tot. Pagant, aixo sí, per descomptat.

https://www.lavanguardia.com/opinion/20201008/483925664950/amistades-procesadas.html

L'ART IMPOSSIBLE DE SINTETITZAR EN CINC MINUTS

Un dels espais més seguits i divulgats del diari La Vanguardia és la contraportada, amb les seves diverses entrevistes a personatges d'allò més variats i distrets. L'espai té virtuts i defectes, un dels quals el perill de posar al mateix nivell gent important i curiositats pintoresques. Els entrevistadors tenen grapa i aquesta darrera pàgina dels diaris sempre ha tingut el seu què. Una de les contraportades més rellevants va ser la de l'Avui d'ahir, en la qual s'aplegaven gent com Pons, Espinàs o Montserrat Roig.

En una ocasió vaig gosar criticar en una tertúlia improvisada de feisbuc alguns aspectes d'aquestes entrevistes i vaig veure que era un tema espinós, car compta amb seguidors devots i incondicionals. Jo mateixa acostumo a llegir La Contra gairebé cada dia. Admeto que gràcies a La Contra he conegut gent interessant i he llegit llibres els quals, altrament, m'haurien passat desapercebuts. Avui Amela entrevista Elisabeth Roudinesco, historiadora i psicoanalista francesa. Insisteix el periodista en què la dama, que suposo que està promocionant el seu llibre sobre Freud, expliqui coses de gruix en quatre paraules. La senyora deu tenir caràcter, reprodueixo un fragment de l'entrevista: 

-¿Qué idea de Lacan me reseñaría?

-Llevo escritos montones de libros sobre Lacan, su biografía incluida, como también la de Freud, para reducirlo todo en una línea.

-Insisto, se lo pido por mis lectores.

-Ya veo que es usted un periodista ignorante que me entrevista sin saber qué he escrito...

-Ignorante soy: ¡ilústreme! Ayúdeme usted a divulgar ahora su visión de Lacan.

-¡Qué idiotez! No banalizaré aquí a Lacan, monsieur: ¡para conocerle, hay que leerle!

Potser tot es pot sintetitzar, no diré que no, però aquest tipus d'entrevista simplificada és, avui, habitual. Tot ha de ser breu i s'ha d'anar per feina. Un periodista que entrevista un munt de gent no pot haver llegit tots els llibres dels entrevistats ni haver-se preparat a fons cada personatge, ho entenc. Ja han passat a la història aquelles entrevistes tipus Soler Serrano, en les quals, i sense google,   el periodista semblava conèixer a fons el que havia escrit o fet el famós o famosa corresponent. Eren d'un altre estil, alguna cosa en queda però no tant com caldria, ni de la mateixa extensió i, en tot cas, les has de buscar amb pinces, sovint a canals minoritaris i modestos.

Fa anys recordo haver escoltat a Espriu, sorprès de què haguessin enviat a entrevistar-lo una jove periodista que no sabia pràcticament res sobre la seva obra ni, per extensió, sobre poesia catalana en general. Això ha passat sempre però avui crec que ha anat a més.  Tot es mou per audiències i a gent que voldries escoltar a fons els apressen a acabar ràpid. Fa poc un periodista amb aspiracions mediàtiques, a la seva tertúlia de capvespre, va dir, sense complexos: vinga, vinga, que vull anar a un altre tema. La decadència blogaire, en comparació amb la proliferació dels tuits és un exemple més de com la brevetat s'ha convertit en dogma. Menys és més, diuen, i en ocasions és veritat i tot, però no pas sempre ni en tot moment.

Campo Vidal, que ja té anys i aquest seny que es consolida amb l'experiència, fa uns dies escrivia sobre el tema i deia coses com ara que quan algú entrevistat balbucejava o trigava en respondre s'havia de tenir paciència, car després explicaria, segurament, coses rellevants. Però la paciència, avui, més enllà dels  oficis en els quals resulta imprescindible, com ara el de mestre de primària, no és una virtut cardinal de moda i gaire vigent. 

No tot es pot resumir estil Reader's Digest. Moltes coses són complexes i no corren bons temps per a la complexitat excessiva. Potser sí que encara ens hem de fer psicoanalitzar tots plegats, a nivell individual i col·lectiu.

El periodista increpat per la psicoanalista de culte afegeix un breu comentari al marge, sobre l'anècdota: 

Mis preguntas le disgustan por elementales, se enfada porque le pido que resuma a Lacan en una frase. Yo creo que todo es sintetizable (véase E=mc2), pero ella no puede.

És clar que tots som contradictoris, si cal promocionar un llibre, una exposició, el que sigui, sovint cal passar per aquesta mena d'entrevistes, en paper o a la tele i la ràdio, on les presses encara són més evidents. Encara més, en els diaris sovint es treu de context algun aspecte per fer el titular i no sempre el titular té massa a veure amb el conjunt. Són les servituds del món modern que té també moltes virtuts evidents. Avui, per exemple, els periodistes tenen a l'abast molta informació. I, encara més, aquesta informació està a l'abast de tots els tafaners i tafaneres, cosa que en ocasions destarota els sectors corporativistes dels professionals del tema, tot s'ha de dir.  

Un dia em vaig queixar a una jove periodista sobre la seva feina -cosa que no hauria d'haver fet, a mi tampoc no m'agrada que es diguin penjaments poc fonamentats sobre els mestres- i em va explicar, amb dades fefaents, que és una feina en la qual hi ha un gruix immens de contractes-escombraries i que de vegades passes pel que sigui amb tal que et facin un contractet de tant en tant. Què hi farem, tot és complicat.

VIRTUTS VANGUARDÍSTIQUES A CONSIDERAR

Per tal de canviar de tema, en aquesta ensopida tarda de diumenge i esperant el moment d'anar al Grec a veure Calígula, si no és que la pluja ens juga una mala passada, faré una nova entrada al blog, no ve d'una. Dissabte, a més a més de no publicar l'article del senyor Morán al diari objecte dels nostres odis viscerals hi havia d'altres coses interessants, com ara un article dedicat a l'empresa Sagalés. 

Crec que molts de nosaltres, en els anys juvenils, havíem repetit a cor. amb la colla enxirucada, aquella estrofa que feia: Si d'excursió vas/ amb Sagalés/ arribaràs/ sense calés, ailí ailó ailí ailó. On diu excursió hi podíem posar el nom de qualsevol localitat, és clar. La tonada s'anava repetint amb variants, si anaves amb la Renfe a Martorell arribaves fet un tortell i coses així, vaja. L'empresa Sagalés tenia fama de carera però també, en aquells anys remots, els seus autocars eren millors que els d'altres empreses.

Explicava el diari que setze generacions familiars han passat per l'empresa, que ha complert tres-cents setanta-cinc anys. En un món on tot dura tan poc aquestes coses emocionen, la veritat. L'estrofa surrealista que iniciava la divertida cantarella deia Si tu vas al cel en patinet/fes-mi un bon lloc que hi pujo jo... Aquest inici es repetia en diferents idiomes, ignoro l'origen precís de la meravella musical. És aquesta una tonada que pot durar hores, ja que pel mig hi surten embarbussaments i després tot això d'anar amb els Sagalés o la Renfe i el que la creativitat popular sigui capaç d'inventar. S'ha de dir que els esplais i casals encara entonen aquestes cançonetes entranyables quan cal.

Jo no sóc subscriptora de La Vanguardia però la puc consultar per la xarxa gràcies al fet que el meu germà sí que ho és i la subscripció es pot fer extensiva, pel que fa a la consulta virtual, a mitja dotzena de persones de l'entorn. Els meus pares i alguns veïns de l'escala de la meva infantesa n'eren subscriptors, als infants ens encarregaven el repartiment dels exemplars pels diferents pisos i sovint els veïns ens obsequiaven amb un caramel o una xocolatina, cosa molt d'agrair després de pujar i baixar escales a dojo. Més endavant es van donar de baixa, crec que a causa d'un augment del preu però de tota manera la compraven de tant en tant.

Fa anys, si volies consultar diaris antics, havies d'anar als arxius, era una tasca feixuga, llarga i entretinguda, i segons com encara ho és ja que això de la digitalització no ha anat tan de pressa com era d'esperar. La Vanguardia era molt cobejada i a la seu del carrer Pelai et posaven força dificultats per a fer consultes. Amb els anys van digitalitzar el fons i per a consultar l'Hemeroteca, al principi, havies  de ser-ne subscriptor. Aleshores, durant un temps, en vaig ser. Fins que la consulta de l'Hemeroteca va ser gratuïta i ja no em va caldre pagar més del compte. 

L'única restricció és que els articles que tenen menys de trenta dies no són accessibles si no ets subscriptor però, vaja, no em sembla pas malament. L'Hemeroteca de La Vanguardia és una mina, molts articulistes, novel·listes i la resta s'han aprofitat de la facilitat d'una digitalització molt ben feta i d'un buscador excel·lent, sobretot en comparació amb d'altres. L'antic Avui havia tingut una bona hemeroteca però no sé que en van fer, hi ha molta revista antiga i diaris digitalitzats però les consultes són un calvari.

Jo crec que quan es diuen tants penjaments, molts dels quals justificats, sobre el diari, s'oblida la meravella d'aquesta Hemeroteca gratuïta, la veritat. Jo m'hi passo moltes estones tafanejant, fins i tot sense cap objectiu concret. Aquests dies recordava la mort de Xesco Boix i alguns fets estivals de quan els meus fills eren petits i anàvem a càmpings de la costa i en un moment aquest estrany túnel del temps, sense moure't de casa, em va situar els fets en un context que ja havia oblidat. 

Moltes bestieses que s'afirmen sobre el passat es podrien evitar amb una consulta apressada a aquest recurs online però pel món hi ha molta galvana. He trobat coses increïbles sobre la història del barri, sobre els veritables espectacles que es feien al Paral·lel. No hi és pas tot, és clar, però deunidó. En ocasions també passejo per col·leccions antigues diverses, d'aquestes de la web ARCA, però malauradament no resulta fàcil trobar el que voldries tot i que trobar el que trobes per casualitat també té la seva gràcia. 

Fa molts anys vaig llegir Servitud, del Puig i Ferrater, és un llibre emblemàtic que aleshores tot just s'havia reeditat. Gràcies a les orientacions del professor Ricard Salvat vam saber que en un lloc on es veu que en tenien exemplars hi havia hagut un escapament d'aigua o una cosa així i en venien exemplars barats, amb la coberta malmesa. 

La novel·la fa referència al diari La Llanterna, absolutament identificable amb La Vanguardia i es pot constatar que moltes coses ja venen de temps, la veritat. Jo, aleshores, tampoc no sabia res de Puig i Ferreter, estava condemnat a una mena d'ostracisme per un afer de malversació de fons de la Generalitat que mai no ens han explicat del tot  ni prou a fons. Sembla que l'escriptor i periodista no ho negava però deia que no era l'únic en haver sucat. Aquestes misèries no li treuen mèrit com a escriptor, se'l va reivindicar en part amb el temps, però tots aquells escàndols han quedat embolcallats en moltes discrecions culpables, com tants altres, de casa i de casa del veí. 

En els setanta i vuitanta llegir La Vanguardia o l'Avui feia que et consideressin de dretes i convergent, una cosa molt lletja en segons quins àmbits de la renovació pedagógica, i això que encara no havia passat tot això del Pujol. Amb l'Avui et podies excusar dient que era l'únic en català, ho va ser durant força temps. De tota manera, en aquells anys, recordareu que alguns experts deien que la llengua catalana era burgesa i d'altres ximpleries que avui poden semblar més surrealistes que la mòmia del general Prim.

En una època l'enviaven de franc a l'escola i aleshores tothom el fullejava encara que fos tan lamentable, segons opinions esquerranoses. Els mestres avançats, socialistes o més a l'esquerra encara, això sí, venien cada dia amb el pesadíssim El País sota el braç. Ja sabem com ha derivat aquest diari, així que sense comentaris. Més endavant alguns es van passar al Periódico, i també, sense comentaris. Malgrat els eterns penjaments fets a La Vanguardia un mestre avançat de qui no ho hagués dit mai, em va confessar en aquella època que el diumenge se la comprava, amb tot aquell patracol de suplements i regalets que t'amollaven, i que el seu diumenge ideal era gaudir de la segona residència llegint-lo amb tranquil·litat. 

En aquells anys van sortir moltes revistes setmanals interessants. Una de dogmàtica va ser durant un temps el Triunfo, jo em creia tot el que m'explicaven allà, avui en conservo alguns exemplars i comprovo que era força doctrinària i que també s'afirmaven inexactituds de tot tipus. La grapa dialèctica periodística pot fer-nos beure a galet el que sigui, quan ets jove encara resulta més fàcil que t'enredin. 

No sé com me n'he anat d'una cosa a l'altra, partint de l'Empresa Sagalés i la seva llarga història. Comprendreu que amb tot el que he explicat i admetent que La Vanguardia és i ha estat dels que manen, o potser, fins i tot, és els que manen, li tinc un cert carinyo, no hi puc fer més. És greu?

TERRATRÈMOLS CASOLANS EN TEMPS DE XAFOGOR ESTIVAL

No m'agrada gaire escriure sobre temes polítics al blog, en general tot es polaritza i és fàcil que t'entenguin malament, per una banda o per l'altra, tot i que si hi hagués dues bandes i prou ja podríem estar contents. En algun lloc vaig llegir alguna cosa així sobre les dues Espanyes, que tant de bo haguessin estat dues però que, malauradament, eren moltes. El món és complex però per tal d'intentar entendre'l el reduïm a esquemes tot sovint. Fa anys t'identificaven com a convergent o socialista, eren els extrems en pugna. Com que ser o no ser és la qüestió no pots dir que no ets de res de forma devota, ni intentar matisar el que sigui sense que t'etiquetin o et mal interpretin.

Fa uns dies l'alcalde de Batea es despenjava amb una estranya declaració sobre les intencions de passar-se a l'Aragó perquè el poble se sentia discriminat. El fet és que molta gent del poble, diria que una gran majoria, no va saber res de les declaracions de l'alcalde fins que no es van fer públiques. Vaig sovint a aquest bonic i acollidor poble i sempre m'ha semblat que, en l'actualitat, disposa d'uns serveis públics molt acceptables. A més a més, posats a canviar de comunitat autònoma, potser pagaria la pena trobar-ne una de més esponerosa, La Rioja, Navarra. Espero que la declaració, sobre la qual sembla que l'ajuntament donarà explicacions dimarts, no passi d'una de tantes boutades nostrades que s'obliden amb el temps i es dilueixen en el no res de la fràgil memòria. Però en aquest moment declaracions d'aquest tipus donen peixet a ja sabem qui.

Som en temps de tribulació, aquella mena de temps en els quals Sant Ignaci aconsellava no fer canvis, però resulta que també som en temps de canvis, sí o sí. Les declaracions del batlle s'han escampat pels mitjans de comunicació de tota mena i els hispànics hi han xalat i s'ha interpretat com si fos cosa de tot un poble en rebel·lió. L'amenaça de passar-se a l'Aragó m'ha recordat una protesta dels mossos d'esquadra de fa uns deu anys en la qual amenaçaren de parlar en castellà. Són aquesta mena d'amenaces que tenen poc a veure amb el rerefons, probablement just, de la inquietud i el malestar, com quan una criatura que fa una rebequeria assegura que, per exemple, no pensa menjar per fer la punyeta a la família i al capdavall es perjudica ella mateixa la primera.

Una protesta vigent que poca gent entén és la dels del metro. Per més que he preguntat a persones conegudes ningú no sap ben bé què es demana. Encara vivim amb una visió romàntica de la vaga tradicional però la vaga tradicional i obrerista perjudicava els amos i els empresaris, ara es perjudica a tercers que no tenen cap culpa, gent humil, sovint amb feines molt més fràgils i precàries que no pas les dels qui protesten i, en molts casos, sense cap possibilitat de fer vaga, cosa que avui tan sols es possible en grans empreses i, encara, públiques o gairebé. 

S'ha d'anar amb compte amb protestar sobre segons què, a un pobre veí de Blanes que va protestar sobre el soroll que feien uns festivaleros a tocar de casa seva li van fer una mena d'assetjament popular, ha hagut de guillar de vacances i el soroll dels nostres temps, amplificat amb tants amplificadors, ha retornat on tocava. Com que he patit dues horribles nits de Festa Major de barri a tocar de casa m'he sentit identificada amb el pobre home, la veritat. Els enemics del poble avui queden reduïts a aquestes incòmodes protestes però sembla que provoquen les mateixes ires populars.

Ahir hi va haver molt de soroll amb això de l'article censurat del senyor Morán. El senyor Moran té ganxo escrivint, no es pot negar, jo l'acostumo a llegir, no me'n puc estar. En moltes ocasions ha dit inexactituds, disbarats i mentides i se li veu molt el plomall, però això també anima el context. Molta gent n'és seguidora incondicional i ahir es van enfadar molt amb La Vanguardia, un diari que sempre, des de temps immemorials, ha estat tan llegit com bescantat. La cosa és ben curiosa ja que la devoció pel periodista no genera gaire matisos quan fa afirmacions absolutament fora de to. No vull insistir en un tema que ja ha fet vessar molta tinta, fa uns dies uns quants periodistes de diferents tarannàs van criticar aquest senyor per una afirmació que va fer sobre allò de que Goytisolo no havia llegit Incerta Glòria, a més a més titllava Sales d'una sèries de coses molt  exagerades. 

L'opinió sobre Sales pot ser diversa i subjectiva però resulta que hi ha escrits de Goytisolo sobre la novel·la que demostren que l'havia llegit i l'havia valorat positivament. El cas és que de seguida es va muntar una gresca unionista a favor del senyor Morán i en contra dels protestons, entre els quals hi havia la inefable senyora Rahola, com si fossin membres d'una croada en contra de l'articulista, que potser sí, no diré que no, car tot està molt revolt en aquests dies, sense entrar en consideracions sobre coses objectives com ara les inexactituds flagrants del que havia escrit, que no són pas les primeres. I és que aquest senyor tot sovint fa afirmacions que no demostra de cap manera ni se sap mai en què s'ha basat per fer-les, però aquesta manera de fer sembla que, a causa de la seva brillantor dialèctica, passi desaparcebuda.

Evidentment, com avui remarca Iu Forn en un escrit, sobta tanta solidaritat vers Morán i tanta protesta anti-censura-vanguardista quan poca gent va dir res en el cas de Sánchez Piñol, per exemple:

I els que aprofiten la censura d'avui pel bla, bla, bla, habitual de que això és un estat totalitari, una dictadura i la mandanga, una petita pregunta: ¿quan el mateix diari que ha censurat Morán va censurar l'Albert Sánchez Piñol, on eren? Què van dir? Quina va ser la seva indignació? O, què passa, que si el censurat és un puto indepe llavors els grans defensors de la llibertat callen? Un article censurat aquell, per cert, que parlava del senyor Zarzalejos, articulista estrella d'un mitjà que avui ha publicat l'article de Morán en lloc preferent però que va oblidar publicar aquest article de Sánchez Piñol que tot seguit li reprodueixo (...)

Sánchez Piñol, amb gran dignitat, va decidir deixar de col·laborar amb el diari, per cert, cosa que no crec que faci Morán, qui ahir no va dir ni piu més enllà d'explicar que s'estava fumant un puro. I és que sembla que La Vanguardia paga molt bé els articulistes i no deu ser fàcil fer moixoni en els temps que corren. Fa molts anys van criticar a Joan Fuster que col·laborés amb La Vanguardia i va dir, de forma sincera, que pagaven bé i no com d'altres que pagaven malament o, senzillament, no pagaven. Jo, quan algú em bescantava a fons el diari esmentat, sempre deia, en broma, que hi estava d'acord però que si m'ho oferien de col·laborar-hi, contentíssima i a firmar.

Tots tenim les nostres dèries i les nostres debilitats per uns i altres, ideològiques, subliminals, viscerals. Tot i que em faig grandeta i el meu mal no vol soroll, de vegades aquesta mena d'esdeveniments distreuen, encara més a l'estiu. Un estiu calent però en el qual, com sempre, passi el que passi, moltes periodistes estrella toquen el dos i se'n van de vacances deixant substituts diversos en el seu lloc o no deixant ningú, que és el més habitual. 

Això de la supressió de l'article del senyor Morán, al capdavall, ha estat pitjor que una alcaldada periodística, ha estat un error, car l'article ha corregut per tot arreu, ha sortit al Periódico, que ja és gros, i a un munt de llocs d'internet. El de menys, sembla, és el contingut, que ningú no s'ha entretingut en analitzar a fons, com sol passar amb la majoria d'articles d'aquest senyor i de tants altres, als quals el valor se'ls suposa, el valor i el pes específic, diguin el que diguin. Pel que fa a la premsa, en general, qui pensi que allò que no és La Vanguardia és premsa independent, que s'ho faci mirar. Però els qui pensin de bona fe que gent com el senyor Morán són premsa independent, el mateix.

Tot està subvencionat i els periodistes també treballen a sou i, per cert, aquests sous són molt i molt diferents per als uns i per als altres. Una jove periodista em va explicar un dia, en el qual jo, de forma gratuïta i injusta, criticava la seva professió, que és aquest un sector on la feina escombraries té un nivell més alt i on no hi ha pas una gran solidaritat professional. En els darrers temps molta gent de casa es va passar a l'ARA però al malauradament desaparegut de forma prematura Carles Capdevila li vaig escoltar fa algun temps uns declaracions en les quals manifestava, tot i que forma discreta, els disgustos i desenganys que havia tingut en enfrontar-se amb la realitat del sector empresarial. 

El que m'inquieta, en general, és la incondicionalitat de molta gent pel senyor Morán o per qui sigui. Recordo amb neguit la gràcia que feien, durant una època, els escrits del senyor Sostres, moltes amigues me'ls comentaven entusiasmades fins que es va passar tres pobles i va acabar no sé on. Aquests periodistes que les foten sense engaltar agraden, diuen suposades veritats, semblen coratjosos. N'hi ha de totes les tendències i ideologies i d'entrada aconsegueixen seguidors fidels fins que l'èxit no els puja al cap i ja es creuen, com els passa a alguns polítics, imprescindibles. Dit això, crec i espero que puguem continuar llegint les Sabatines durant anys i panys, ni que sigui per poder criticar-les, matisar-les, lloar-les o condemnar-les. De tot hi ha d'haver a la vinya del Senyor, altrament ens avorriríem d'allò més.

Un tema que no ha sortit, amb tot plegat, és de la desaparició del senyor Cuní i el seu programa, desaparició que s'ha explicat poc i malament però que molta gent ha aplaudit tot i ser obra dels perversos godonians, ja que el periodista desvetllava importants antipaties populars. Sembla que el senyor Cuní no tenia tanta requesta com el senyor Morán, vaja. O potser comparo coses incomparables, que no ho sé. De tota manera, el seu equip de tertulians incombustibles continua opinant per no dir res en d'altres teles i ràdios, cobrant, m'imagino.

Ah, i, de moment, deixo aparcat el surrealista tema de Dalí, la seva mòmia, l'exhumació i la paternitat encara no demostrada. Quin món més estrany...

AQUELLS HOMES, AQUELLS TEMPS, AQUELLS DIARIS I AQUESTS DIARIS

He rebut aquests dies, per email i en un parell d'ocasions, un article de la politòloga Aurora Almendros sobre el present i les intencions del Grup Godó. Potser molts ja l'haureu llegit, m'imagino que les informacions són fonamentades però no ho sé pas. Podeu clicar a l'enllaç per tal d'accedir-hi.

Precisament l'escrit m'ha arribat enmig de la lectura de la  Història de La Vanguardia, de Gaziel. Per casualitat vaig llegir amb pocs dies de diferència opinions i recomanacions sobre aquest llibret i el seu autor, una de les darreres a l'espai dels dissabtes del senyor Morán a la mateixa Vanguardia. No és avui un llibre fàcil de trobar. En un parell de biblioteques remotes el tenien i me l'han deixat sense cap mena de problema, encara bo, de vegades hi ha llibres d'aquests, una mica escassos, que et diuen que  no saben on són o estan exclosos de préstec. La primera vegada es va publicar l'any 71 a les Edicions Catalanes de París i la segona a l'Editorial Empúries, l'any 94. L'edició que m'ha arribat és la de París. Fins i tot a l'interior m'hi he trobat un paperet on, a llapis, hi havien escrit llibre interessant.

L'article de la senyora Almendros, politòloga a qui fins avui m'acuso de desconèixer, també cita Gaziel. Gaziel va ser durant anys director del diari, va aconseguir tirades impressionants però després de la guerra es va trobar, com qui diu, al carrer. Gaziel va ser un personatge inteligentíssim i inclassificable, d'aquests que sempre estan entre l'espasa i la paret quan van mal dades, i destinats a rebre per totes bandes si no fos que va tenir sort i també relacions i coneixences. En temps de perill les coneixences i la sort atzarosa d'ensopegar-te amb bones persones o dolentes és definitiva per a la supervivència. En el temps de la guerra va poder guillar de les amenaces de mort faieres gràcies a un tal senyor España, de la Generalitat. Durant la postguerra immediata se'n va sortir gràcies al general Kindelan,  fets que explica al llibre, car denúncies d'aquelles habituals durant l'època l'havien posat en el punt de mira de la repressió abans i després. En molts llocs el titllen de periodista de dretes, cosa que seria matisable i discutible. S'ha escrit molt sobre ell i a la xarxa en podeu trobar la vida i miracles.

El fet és que Gaziel no va publicar aquests greuges vanguardístics en vida, sinó que es van poder llegir quan ja era mort. En aquest volum, breu i atapeït, hi ha aspectes molt interessants sobre La Vanguardia i els seus amos, però també hi ha revanxisme i, al capdavall, quan al director anterior -el pobre Miquel dels Sants Oliver- te l'han mort a disgustos i a sobre era amic teu, no s'acaba d'explicar que acceptis el seu càrrec després, la veritat. Bé, si que s'explica, car tots som humans i tenim les nostres ambicions, petites o grans. Coses com les referències cruels a les mancances físiques del primer comte de Godó de vegades freguen el mal gust, és clar que avui hem canviat pel que fa a aquest tema però encara és habitual desqualificar algú comentant-ne aspectes físics diversos. Per sort, segons el llibre, fins i tot es van acabar estimant, tots dos.

En tot cas, el primer comte va ser un geni pel que fa als negocis, com el mateix senyor Lara, i això resulta innegable, així com la pervivència de la publicació i la seva reconversió en gran grup de la comunicació al llarg dels anys, amb una grapa anguilesca molt pràctica, mentre que un bon nombre de grans empreses quan desapareix el geni creador fan fallida i els successors no tenen la saviesa necessària per a la pervivència o bé es converteixen en hereus escampa. També ens recorda el llibre el paper rellevant de Sánchez Ortiz en els inicis de la reconversió d'una publicació tan poc avantguardista, malgrat el nom, en el que va ser i és encara.

El llibre de Gaziel i l'article que m'ha arribat per correu, més la lectura de Servitud, llibre que Gaziel desqualifica una mica i potser té raó, ens diuen, sobre la inefable Vanguardia i la seva gent coses que sabíem i que intuíem. A l'article es fan suposicions que amb el temps veurem si es materialitzen o no. Tot depèn de com vagi el tema polític i les relacions de poder. No sé si són manies meves però a l'espai del senyor Cuní vaig percebre un canvi important pel que fa al tractament positiu sense matisos del senyor Mas abans d'aquelles eleccions que va convocar amb motiu del procés independentista i el tractament que se li va donar després, molt més crític i matisat i de vegades força aspre.

Molta gent, ja ho he comentat en diferents ocasions, ha bescantat en algun moment La Vanguardia i fins i tot l'ha deixat de comprar durant una temporadeta. Mentrestant molts diaris i revistes han nascut, han crescut, han minvat i han mort. L'operació de publicar-la en català va ser tot un gol fet en un moment decisiu i de forma molt hàbil. Un altre punt al seu favor és l'hemeroteca i la seva llibertat per consultar-la de forma gratuïta. Les misèries diverses que el poder mediàtic d'aquest gran grup belluga no són molt diferents, a gran escala de les de diaris, revistes i diariets dels quals se'n podrien explicar fets lamentables sobre marginació de gent, acomiadaments, censures subliminals. El poder corromp o al menys, pot corrompre, i de vegades, quan més petit, més mala llet comporta.

La corrupció, per desgràcia, està present a tot arreu però l'escala és diferent, no ho negaré pas. A un professor meu de la universitat, contractat de forma temporal, el van fer fora d'un diari nostrat, fa anys, perquè no va lloar prou el llibre d'un senyor de la casa amic de la patum cultural de poca volada que remenava les cireres de la secció intel·lectual en aquell moment. Precisament aquesta patum mediocre li va argumentar, quan es vist que La Vanguardia critiqui la seva gent? Són coses que no es poden demostrar o que, si es poden demostrar, no es volen demostrar pel fet que la feina és escassa i quan ets al mercat laboral no et convé tancar-te cap porta, la veritat. Per això hi ha aquestes condemnes pòstumes que ja no fan ni fred ni calor. I també molt boca-orella, ja que els enterats gaudeixen d'allò més explicant el que saben de bona tinta i suposen que tu ignores. Recordo dues entrevistes pòstumes molt punyents i crítiques amb els polítics i els poders intel·lectuals o educatius, una al Joan Oliver i una altra a la professora Rubiés. Van passar de puntetes i sense fer soroll pels nostres verals i tothom es va quedar feliç descansat. Ignoro si en aquests casos la publicació pòstuma va ser decisió dels entrevistats o de les publicacions que les van donar a conèixer.

Sobre el tema de La Vanguardia res no em sorprèn. El meu pare i el meu avi, sense ser ni periodistes ni polítics ni intel·lectuals, ja sabien i repetien, malgrat llegir-la sovint, que era un diari dels que manen. No sé si l'article que he comentat al principi pretén obrir-nos els ulls sobre una realitat evident. En tot cas, més enllà dels comentaris que ens provoqui i de les ires catalanistes temporals que esperonin les conspiracions centristes de la caverna a l'entorn del seu personal, no crec que res tingui una gran transcendència a la curta o a la llarga, com no ho té gairebé res, fins i tot coses que fan molt soroll en un moment determinat i després s'esvaeixen com la boira. 

En un altre article d'internet sobre Gaziel he vist citat un altre gran oblidat del periodisme d'alta volada d'aquells temps gloriosos d'abans de la guerra, Chaves Nogales. De Chaves Nogales, -res a veure amb el Chaves polític-, s'ha anat publicant aquests darrers anys la seva obra immensa, diversa i lúcida. Molt crític amb el tracte que es donava a la capital espanyola el catalanisme, no deixava de reconèixer que a Catalunya el catalanisme polític també era sovint, amb gran èxit, una mena d'aglutinant de les classes conservadores en els moments oportuns. Sobre les classes conservadores es podrien fer moltes puntualitzacions, car hi ha un conservadurisme transversal que poca gent vol admetre, i que en el camp infantil es va materialitzar en d'altres èpoques amb el nombre de seguidors del Patufet. I ho dic amb gran respecte, això del Patufet, en els bons temps dels blogs algú va qualificar el meu de patufetista.

Més enllà del tema del diari i els seus amos, el llibre de Gaziel és molt interessant perquè reflecteix una Espanya i una Catalunya semblants, amb matisos evidents, a les del present. Per això és Calvet encara un escriptor incòmode, no respon als discursos oficials fins al punt que un breu, brevíssim pròleg, al llibre que comento, puntualitza sobre coses com ara la crítica de Gaziel als exiliats enriquits gràcies al robatori. Aquí hi veig la mà espiritual del senyor Benet, molt curós a l'hora de ser objectiu o no amb el tema català. Hi ha qui creu, de bona fe, que amagant els defectes i errades, per exemple, del president Companys, de Ferrer y Guardia o de qui sigui, es fa un bé a la comunitat i la pàtria oprimida. Bé, tot són opinions i potser ha de ser així perquè aquí passem de sacralitzar algú a condemnar-lo o a oblidar-lo sense manies. Només cal pensar en el poc que s'ha debatut el tema dels calerons republicants i tot allò del Puig i Ferreter, que segons deia ell mateix, no va ser pas l'únic en sucar.

Els llibres I els articles d'opinió no poden ser mai objectius ni imparcials ni perfectes, pel fet que els humans i les humanes no som mai res de tot això. Pel que fa a un tema anecdòtic, o potser no tant, Gaziel situa per error la famosa i tràgica fàbrica de jute que va propiciar la fortuna godoniana al Poble-sec quan era al Poble Nou, on encara en queden les restes arqueològiques. Del llibre de Gaziel en podria copiar ara moltes frases però crec que sovint les cites tretes de context perden pistonada o, senzillament, fins i tot arriben a dir i expressar el contrari d'allò que pretenia el seu autor. Això m'ha passat a mi en llegir cites d'aquest mateix llibre i de tants altres. Cadascú es queda amb allò que li abelleix i rebutja la resta.

Sobre els grups d'opinió i els grans amos, fa anys un amic em feia una comparació tipus paràbola, tots portem alguna pedreta a les mans, més gran o més petita. Els qui les porten grans fins i tot poden esclafar les petites però al capdavall totes les pedres estan destinades a construir la piràmide dels amos. Al magnífic llibre, ja tot un clàssic,  La foguera de les vanitats, el protagonista fa una comparació semblant utilitzant el pastís i les molletes del pastís. Les pedres grans i les molles substancioses són molt cobejades i hi ha qui arriba a pensar que és l'amo de la piràmide o del pastís quan no és res més que un treballador més o menys qualificat el qual, en qualsevol moment, podrà ser substituït, oblidat o bandejat. De tota manera les pedretes grans i les molles substancioses donen nom i prestigi i currículum i això explica que no es tinguin manies a l'hora de posar-se al servei d'aquelles persones o empreses que bescantem o que bescantarem, ni que sigui amb tota la raó, però segurament en el moment en el qual no ens perjudiqui la crítica. Recordo una sèrie anglesa de fa anys, la història d'una cuinera que va acanar per tenir un rotllet de grat o per força amb el futur Eduard VII, del qual en sortia amb allò que en deien un bon passar, en un moment determinat la protagonista manifestava que els rics eren com l'oli, sempre te n'untaves els dits i que pagava la pena servir-los. Això explica temes com tot això del Palau de la Música, ara resulta que tothom sabia que el senyor Millet feia això i allò però quan manava tot eren reverències i silenciar el que no tocava.

Gaziel reflexiona sobre Catalunya i moltes de les seves consideracions sobre el tema són ben actuals, una certa megalomania provinciana, un cert menyspreu pels altres, sense matisos, proclames incendiàries sense base sòlida i un gust per la poesia retòrica que sorgeix de tant en tant sense cap mena de vergonya. Sobre el tema d'Espanya, el mateix i més. De tota manera a les veus lúcides no se les ha escoltat mai, encara menys en temps de soroll i entusiasmes, què hi farem. I conèixer els perills del futur no els evita de cap de les maneres, ni aquí ni a les antípodes. No crec que en conèixer el passat no el repetim, el passat no es coneix mai bé del tot ni s'aconsegueix evitar qualsevol disbarat, ni que sigui en unes altres circumstàncies i amb variables lligades a l'època pertinent. Continuarem ensopegant amb les mateixes pedres. De tota manera, aquests llibres són imprescindibles i podrien provocar debats intensos, cosa que no passa ni passarà. Molts homes d'aquells temps -les dones eren un zero a l'esquerra fins fa quatre dies, amb poques excepcions- encara ens sorprenen amb el seu bagatge cultural, la seva intuïció i el seu coratge. I també amb les seves misèries, limitacions i tragèdies personals. Aquest llibre mereixeria una reedició, és una vergonya que sigui tan difícil de trobar.