En el tema polític i en la visió del que fan els polítics sovint ens manca objectivitat i sobren prejudicis. El breu pas del senyor Trias per l'ajuntament barceloní es va veure afectat per protestes diverses, algunes podien ser justificades i d'altres eren provocades o, senzillament, injustes. Ara, des d'un altre punt de vista, està passant el mateix amb la senyora Colau. Molts problemes de la ciutat venen de lluny, de la llarga etapa socialista, que va tenir llums i obres i moltes servituds inquietants, derivades del fet d'enquistar-se en un poder, sigui el que sigui.
Avui mateix llegeixo al facebook que Colau ha tret els ocells de la Rambla. Els pobres ocellets empresonats van volar el 2013. Aquí podeu llegir un llarg article de Fernández Valentí, publicat al seu blog, en el qual explica amb pèls i senyals la història del comerç volàtil. Admeto que l'estat d'aquelles aus havia estat lamentable i que a la Rambla s'havien arribat a vendre moltes coses estranyes. Però recordo també molts bons moments, amb el meu fill petit, badant per aquelles parades sorolloses i emblemàtiques. Els temps canvien però el pitjor és que les parades que van substituir els ocells no tenen cap mena de gràcia, la veritat.
En els darrers anys ha minvat molt el costum de tenir a les cases ocells engabiats. En canvi, és molt habitual tenir un pobre gos tancat a un pis. El tema de la nostra relació amb els animalons, avui mascotes hauria de generar un debat seriós però és un tema que desvetlla inquietuds, amarat de prejudicis i fes devotes. Maragall va escriure allò tan conegut que fa:
El cor enamorat i els testos es conserven, més o menys, però l'ocell engabiat, avui, fa angúnia, encara que sigui un periquito avesat al captiveri. Els pobres periquitos van patir, fa molts anys, penjaments que els relacionaven amb la transmissió de la polio. La gent, impressionable, els deixava anar. Així va ser que en vam recollir un parell, a casa. No sé si a causa del trauma de l'abandonament no van parlar mai. Crec que eren femelles i deien que les femelles parlaven menys. Un d'aquells periquitos se'ns va morir l'any de la nevada, tot i que la meva mare va fer de tot per tal no passés fred.
Pel que fa a la Rambla, ha passat èpoques diverses i sovint les crítiques actuals obliden un passat que té les seves ombres i les seves misèries. Quan jo era molt joveneta es van modernitzar les parades de flors i recordo que alguns diaris i revistes van criticar la modernització, trobaven que les antigues, incòmodes i precàries, eren més típiques i pictòriques. En aquells anys era habitual veure pintors al carrer, la Rambla era un tema recurrent i molta gent tenia quadres a casa, de més o menys valor, amb una imatge de la Rambla de les Flors.
Sagarra té una obra de teatre molt coneguda, La Rambla de les Floristes, que reflecteix força l'ambient ramblenc. Molts fragments de les obres de Sagarra van assolir vida pròpia, es van convertir en poemes adients per a ser recitats en qualsevol moment, lliures de la història que els condicionava. La Rambla que la florista madura i lúcida evoca no és una Rambla perfecta, hi ha de tot, també misèria, violència i baladreria, com ara.
Havia sentit recitar de forma magistral aquest monòleg en vers a una amiga, en una excursió en autocar. Fa anys hi havia el costum d'amenitzar les sortides col·lectives en autocar amb intervencions dels viatgers: acudits, poemes, facècies... De molt petita, en un viatge familiar a un casament, al poble del pare, vaig viure moments de glòria, em van fer actuar de forma repetida, a l'autocar, la mama em feia aprendre molts poemes de memòria i sembla que els deia prou bé, vaja.
La darrera vegada que vaig veure La Rambla de les Flors sencera va ser a la tele, en la versió que va oferir TV3, a la seva prehistòria, amb la Sardà i el Pep Torrent. La Sardà estava impressionant, Torrent tenia una veu bonica i era un gran actor però no el vaig acabar de veure en aquell paper de senyor madur i benestant, disposat a retirar la florista, la veritat. Hi ha com una mena de prejudici a l'hora de recuperar les millors obres de Sagarra, però el cert és que quan es porten a l'escena i es fan bé i sense invents estranys, sempre tenen èxit. Èxit popular. Això ho saben molt bé els grups de teatre amateur, que durant anys han estat fidels al poeta, tot i que ara em temo que no tant.
Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
Que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
I un món una miqueta estomacat
Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya...
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya...
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.
De vegades, la cobla s’embarbussa
I el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
S’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
Fent entremaliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies
I els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
Davant les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit (...)
I els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
Davant les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit (...)
Porter Moix va dedicar una cançó a Les Floristes de la Rambla. Una cançó senzilla i agradable, un valset que em ve sovint al cap, quan passo per la Rambla, avui envaïda per un públic tan divers i nombrós com sempre. La Rambla, amb ocells o sense, amb turistes i amb misèries, amb Colau o amb qui sigui, sempre serà la Rambla. O això espero. Durant anys vaig manifestar que un dia a Barcelona, sense passar per la Rambla, era un dia perdut. Era una exageració però el cert és que hi passo molt sovint, al matí, per la tarda o al vespre. Molt menys a la nit, car faig una mica l'horari de les gallines, la veritat. Encara més des que sóc grandeta.
sembren flors a tots els vents
i si a l'estiu no les venen
ja les vendran a l'hivern.
Venen flors per a turistes,
venen flors als aimadors,
venen flors per a les festes
de rics, de pobres, de morts.
Les floristes de la Rambla
ajuden a sortir el sol,
donen el blanc a casades,
donen a vídues el dol.
Venen flors per a les santes,
venen flors a pecadors,
venen flors per a conquestes
de joves malgastadors.
Hi ha una florista a la Rambla
que quan plega, cap al tard,
guarda una rosa vermella,
la guarda per a l'estimat.
Les floristes de la Rambla
sembren flors a tots els vents
i si a l'estiu no les venen
ja les vendran a l'hivern.
2 comentaris:
No hi havia caigut, és cert, s'ha perdut el costum de tenir ocells engabiats a casa. Però jo tinc un veí que té 3 periquitos
Francesc, encara queden resistents, és clar.
Publica un comentari a l'entrada