LA TRANSICIÓ FELIÇ TORNADA A VISITAR

La transición sangrienta

Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983).

Mariano Sánchez Soler

Península, 2018

Aquest interessant i documentat llibre es va publicar per primera vegada l’any 2010 i resulta avui molt oportuna la seva reedició. El mite de la transició modèlica revifa de tant en tant i el desconeixement aprofundit del context real d’aquells anys fa que, per una banda es valori d’una forma excessivament positiva aquella època, o que, per l’altra, un gran nombre de gent més jove condemni aquells pactes polítics  i els consideri covards i vergonyosos, en no conèixer el rerefons dels acords i les dificultats que van comportar. 

Un factor afegit és que la gent gran érem joves més o menys ardits aleshores i hi ha una tendència a magnificar les heroïcitats dels avis Cebolleta, un fet molt humà. La meva filla, quan feia el batxillerat, havia entomat discursos d'aquest tipus per part d'alguna professora grandeta, amanits amb les crides a la revolta dels joves com ella, de les noves generacions, atontolinats, segons la dama. De fet, sovint els qui menys van fer més en presumeixen. 

 

La realitat evident, que no ens agrada i resulta incòmoda, és que Franco va morir al llit i de vell i que poc abans de la seva mort no es van poder ni tan sols aturar unes quantes arbitràries penes de mort. I que sembla que el franquisme no ha mort mai, de fet. Malauradament, fins i tot els llibres de text expliquen aquells fets del passat com una mena d’evolució màgica a la recerca de la pau social. Molts rebrots violents del present o la revifalla d'inquietants grups d’extrema dreta no s’expliquen sense conèixer una realitat que encara compta amb molts aspectes ombrívols. 

L’estadística seriosa i documentada ens demostra que un espai d’anys relativament breu van morir unes sis-centes persones i que moltes més van rebre ferides i violència per diferents bandes, es compten uns dos mil ferits a causa de la situació i la repressió. D’aquestes sis-centes, -cinc-centes noranta-una, segons les fiables dades que aporta el llibre-, cent vuitanta-vuit van ser provocades des del poder vigent, tot i que unes quantes, com sol passar al llarg de la història, es van atribuir a incontrolats. Pel damunt d’aquells fets es va estendre una capa de boira i d'impunitat. 

Amb la relativa consolidació de la democràcia vam pensar que grups clarament feixistes havien desaparegut o quedat reduïts a poca cosa però en aquests darrers anys  els hem recuperat, mentre ens assabentàvem de la bona vida i dels reconeixements institucionals dels quals anaven gaudint, fins i tot, alguns torturadors inqüestionables.

 

Calia garantir, aleshores, els pactes entre contraris, fins i tot entre contraris situats en els extrems del panorama polític. Les lleis d’amnistia van garantir impunitats diverses.  La conflictivitat social, a causa de la crisi econòmica dels setanta, va contribuir a repressions amarades de brutalitat en contra d’uns obrers organitzats, que amenaçaven amb fer trontollar el sistema. L’esquerra va acceptar la situació i tot va semblar abaltir-se, més o menys, malgrat que ETA no ha renunciat a la violència fins no fa, com qui diu, quatre dies. La nostra suposadament modèlica transició va tenir més víctimes que les que es van produir a països com Portugal o Grècia.

 

Mariano Sánchez Soler (Alacant,1954) és periodista, poeta, guionista i narrador. Un gran treballador i el gruix del que ha fet i escrit impressiona, tot i que ja he comentat en més d'una ocasió que pels nostres verals més aviat fan bitlles els ganduls. En els darrers anys s’han publicat diferents llibres sobre el tema de la violència durant els anys de la transició, alguns dels quals incideixen més a fons en determinats fets, en algunes de les víctimes o en els culpables directes dels crims, atemptats i tortures, però el de Sánchez Soler continua sent una mena de manual clàssic i documentat, amb un munt de dades i bibliografia, del qual han begut molts altres. Inclou un interessant annex documental, una llista nominal de totes les víctimes i una relació de les diferents sigles, entre les quals sovint és fàcil perdre’s.

Es tracta d’un llibre imprescindible que cal tenir, per consultar quan calgui. Malauradament molts aspectes de la història hispànica contemporània no s’han acabat de tancar mai i tenim l’obligació de no oblidar i de recordar les víctimes, siguin del bàndol que siguin i, és clar, aquelles que potser no eren de cap bàndol, les víctimes col·laterals, que també n’hi ha unes quantes. No hi cap vacuna efectiva contra la violència i la repressió i la  cultura seriosa a l’entorn de la pau i el diàleg efectiu no semblar avançar com caldria i sovint no passa de ser un cúmul de boniques paraules que la realitat, de tant en tant, desmenteix.

Hi ha un inquietant component d'atzar pel que fa al destí de víctimes i botxins. La repressió sovint és arbitrària, com també ho va ser, en alguns casos, la tria que ETA i d'altres grups que van optar per la lluita armada feien de les víctimes. La sort també compta. I les coneixences i les relacions, en alguns casos. Quan jo encara feia el batxillerat als vespres, a l'empresa on treballava hi havia alguns joves que ja estudiaven a la incipient universitat nocturna. Els joves de classe modesta i sense padrins, si anaven mal dades a causa de les protestes diverses, eren unes víctimes propiciatòries. Els de classe benestant, la majoria aleshores, que estudiaven en horari convencional, solien tirar de coneguts de la família, quan les coses anaven malament. Fa algun temps vaig llegir unes declaracions d'algú d'allò que en van dir gauche divina que ho admetia sense manies. 

També l'oblit és arbitrari i es manipula segons convé. Hi ha víctimes incòmodes per a l'esquerra, un cas flagrant, fins fa quatre dies, va ser el de l'atemptat a la caserna de Vic. La  memòria de la transició, fins i tot la més crítica, sovint respon a interessos polítics. Per això llibres seriosos i objectius com aquest són absolutament necessaris. Fins i tot a l'hora d'incidir amb realisme amb el present i conèixer les característiques vigents d'un poder que, si cal, pot prendre decisions que ens poden semblar d'altres temps. Poca broma, ja ho hem comprovat.

I, de tota manera, crec que tampoc no ens hem d'autoflagelar amb allò de què tenim el que mereixem, frase mítica del cínic Churchill, que ajudava Franco de sotamà mentre beneïa els brigadistes, i de què a Espanya tot es va fer malament perquè som un desastre, en comparació amb d'altres països europeus. Als altres països les dretes i les extremes dretes també han revifat i tenen problemes diversos. En general, a tot arreu es fa el que es pot i el que et deixen fer els qui manen per damunt dels poders estatals locals. En això de la sort, ja ho veieu, la Pell de Brau no va recuperar, ni el recuperarà, per ara, el poder legal republicà, mentre Itàlia, Alemanya i França, dos països feixistes i un de col·laboracionista,  recuperaven després de la segona guerra les seves democràcies i comptaven amb Plans Marshall. Franco també va estar de sort, vaja.