Fins al 20 de gener podem gaudir de l’exposició de CaixaForum que porta el nom de Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. El títol de la mostra pot induir a un error de percepció ja que tot gira a l’entorn d’aquest esperit de Montmartre i Toulouse-Lautrec, tot i la seva gran rellevància i personalitat, no deixa de ser un personatge més en el conjunt i fins i tot hi ha relativament poca obra del pintor. La mostra consta de més de 350 obres diverses i de diferents procedències, publiques i privades. És possible que fem molts descobriments, en visitar-la, sobre artistes com ara Théophile Alexandre Steinlen, amb una obra colpidora, força crítica amb la societat, i no tant coneguda, per exemple.
No es pot negar la importància d’aquell moviment eclèctic i renovador, però cal destriar allò que hi ha de mitificació en la lectura actual d’un temps i d’un espai. París va ser, en aquells anys, un pol d’atracció per a molta gent, la majoria, com els nostres Casas i Rusiñol, de procedència burgesa i benestant. L’any 1880 Montmartre, que havia estat municipi independent, va ser absorbit per la gran ciutat, una tendència habitual en l’època. Era una zona marginal, fins i tot inquietant i perillosa, i resultava excitant per a un munt de gent jove amb aspiracions diverses i ganes de viure al marge de l’ortodòxia. Però aquell món, suposadament integrador, acollia diferències de preus i de públic, la Galette era per a les classes populars i el Moulin Rouge per als qui disposaven d’una bona situació econòmica.
De Montmartre van sorgir moltes novetats i estètiques renovadores, un públic actiu que s’aplegava als cabarets, teatres i circs. Els personatges de procedència benestant, com el mateix Toulouse-Lautrec, van relacionar-se amb vagabunds, prostitutes o models i van reflectir aquell món en quadres, cartells, poemes i música, un factor que no va existir de forma tan evident en el nostre Paral·lel barceloní, una part del qual, el mateix que un sector del Poble-sec, es va batejar durant un temps com a Montmartre barceloní.
Aquell món parisenc va esdevenir una gran font d’inspiració tot i que no cal oblidar que tenia un costat molt fosc, relacionat amb la misèria i amb la lamentable situació de la dona pobra. L’alcoholisme, lligat a la popular absenta, i la sífilis, inevitable i letal, van contribuir a la mort prematura de molts d’aquells personatges, alguns de coneguts i altres d’anònims o que tan sols podem reconèixer en quadres i cartells. L’exposició està molt ben muntada i ambientada i no defuig el tema crític, tot i que no hi entra a fons.
A l’inici es pot veure un quadre impressionant i realista de Steinlen, autor també del famós Chat Noir del cartell i, a la darrera part, ens situa en el rerefons tràgic de la situació de la dona, amb alguna llum estantissa, com ara la figura de Suzanne Valadon. L’exposició ha organitzat, com és habitual, tot un seguit d’actes diversos a l’entorn de l’època i els seus personatges, per si es vol aprofundir en algun aspecte d’aquell moment de suposada alegria vital, amb un París reformat a fons urbanísticament gràcies, cal recordar-ho, a Haussmann i a la política del després exiliat i mig oblidat Napoleó III, i sobre el qual planaven encara els ressons de la guerra franco-prusiana que va acabar amb el Segon Imperi. Potser a la mostra li manca una mica més de contextualització política, de fet.
El recorregut de l’exposició comença amb una visió del paisatge de Montmartre, acull una secció sobre el famós cabaret Le Chat Noir, una altra sobre el popular teatre d’ombres xineses, recorda el grup dels Incoherents i com foren precursors de les avantguardes posteriors, incideix en el tema de la modernització dels sistemes de reproducció gràfica i ens passeja per la vida nocturna del moment, pels diferents espectacles, alguns dels quals considerats parateatrals, com el circ, i acaba amb l’esmentada reflexió sobre la dona i la seva imatge, una reflexió que podria ser motiu de tota una exposició específica, per cert. Els nous corrents feministes fan que en l’actualitat siguem capaços d’escampar mirades noves per damunt d’imatges del passat, com ara les d’aquestes boniques ballarines de Can Can o aquestes dames del carrer, decadents, amb una copa d’absenta a la mà.
2 comentaris:
Mai no m'ha seduït aquest món de la bohèmia. Si bé, com tu dius, aplega molt de color i molts projectes d'art en aquella època, alguns de sortosos i altres perduts en el corrent del temps.
Olga, té un rerefons frívol i fosc i un excés de mitificació al darrere.
Publica un comentari a l'entrada