ESPLENDOR I MISÈRIA DEL MONTMARTRE MITIC

Fins al 20 de gener podem gaudir de l’exposició de CaixaForum que porta el nom de Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre.  El títol de la mostra pot induir a un error de percepció ja que tot gira a l’entorn d’aquest esperit de Montmartre i Toulouse-Lautrec, tot i la seva gran rellevància i personalitat, no deixa de ser un personatge més en el conjunt i fins i tot hi ha relativament poca obra del pintor.  La mostra consta de més de 350 obres diverses i de diferents procedències, publiques i privades. És possible que fem molts descobriments, en visitar-la, sobre artistes com ara Théophile Alexandre Steinlen, amb una obra colpidora, força crítica amb la societat, i no tant coneguda, per exemple.

No es pot negar la importància d’aquell moviment eclèctic i renovador, però cal destriar allò que hi ha de mitificació en la lectura actual d’un temps i d’un espai. París va ser, en aquells anys, un pol d’atracció per a molta gent, la majoria, com els nostres Casas i Rusiñol, de procedència burgesa i benestant. L’any 1880 Montmartre, que havia estat municipi independent, va ser absorbit per la gran ciutat, una tendència habitual en l’època. Era una zona marginal, fins i tot inquietant i perillosa, i  resultava excitant per a un munt de gent jove amb aspiracions diverses i ganes de viure al marge de l’ortodòxia. Però aquell món, suposadament integrador, acollia diferències de preus i de públic, la Galette era per a les classes populars i el Moulin Rouge per als qui disposaven d’una bona situació econòmica.

De Montmartre van sorgir moltes novetats i estètiques renovadores, un públic actiu que s’aplegava als cabarets, teatres i circs. Els personatges de procedència benestant, com el mateix Toulouse-Lautrec, van relacionar-se amb vagabunds, prostitutes o models i van reflectir aquell món en quadres, cartells, poemes i música, un factor que no va existir de forma tan evident en el nostre Paral·lel barceloní, una part del qual, el mateix que un sector del Poble-sec, es va  batejar durant un temps com a Montmartre barceloní.

Aquell món parisenc va esdevenir una gran font d’inspiració tot i que no cal oblidar que tenia un costat molt fosc, relacionat amb la misèria i amb la lamentable situació de la dona pobra. L’alcoholisme, lligat a la popular absenta, i la sífilis, inevitable i letal, van contribuir a la mort prematura de molts d’aquells personatges, alguns de coneguts i altres d’anònims o que tan sols podem reconèixer en quadres i cartells.  L’exposició està molt ben muntada i ambientada i no defuig el tema crític, tot i que no hi entra a fons.

A l’inici es pot veure un quadre impressionant i realista de Steinlen, autor també del famós Chat Noir del cartell i, a la darrera part, ens situa en el rerefons tràgic de la situació de la dona, amb alguna llum estantissa, com ara la figura de Suzanne Valadon. L’exposició ha organitzat, com és habitual, tot un seguit d’actes diversos a l’entorn de l’època i els seus personatges, per si es vol aprofundir en algun aspecte d’aquell moment de suposada alegria vital, amb un París reformat a fons urbanísticament gràcies, cal recordar-ho, a Haussmann i a la política del després exiliat i mig oblidat Napoleó III, i sobre el qual planaven encara els ressons de la guerra franco-prusiana que va acabar amb el Segon Imperi. Potser a la mostra li manca una mica més de contextualització política, de fet.

El recorregut de l’exposició comença amb una visió del paisatge de Montmartre, acull una secció sobre el famós cabaret Le Chat Noir, una altra sobre el popular teatre d’ombres xineses, recorda el grup dels Incoherents i com foren precursors de les avantguardes posteriors, incideix en el tema de la modernització dels sistemes de reproducció gràfica i ens passeja per la vida nocturna del moment, pels diferents espectacles, alguns dels quals considerats parateatrals, com el circ, i acaba amb l’esmentada reflexió sobre la dona i la seva imatge, una reflexió que podria ser motiu de tota una exposició específica, per cert.  Els nous corrents feministes fan que en l’actualitat siguem capaços d’escampar mirades noves per damunt d’imatges del passat, com ara les d’aquestes boniques ballarines de Can Can o aquestes dames del carrer, decadents, amb una copa d’absenta a la mà.

 Publicat a 'Llegir en cas d'incendi'

APLAUDIREM FINS A MORIR!!!

En un dels darrers programes de l'excel·lent espai sobre cançó francesa, Boulevard, el periodista Enric Cusí reflexionava sobre la frivolitat estúpida amb la qual avui s'aplaudeixen tota mena de coses. És un aspecte del present sobre el qual he pensat també moltes vegades i he escrit en més d'una ocasió.

Des de fa alguns anys, amb motiu de la Festa Major, es fa al Poble-sec una missa concelebrada entre les quatre parròquies, Santa Madrona, Lourdes, Sant Pere Claver i Sant Salvador d'Horta. És una de les poques misses a les quals m'agrada assistir, un acte més de la festa i que reflecteix, amb el gruix i la diversitat dels assistents, el prestigi que en aquests darrers anys han assolit els esforçats i resistents capellans de barri del nostre temps, implicats en tota mena de coses i respectats i estimats per tothom, creients o no creients.

La missa va comptar amb la presència del bisbe auxiliar de Barcelona i amb la música d'una guitarra i una petita coral. En finalitzat, de forma espontània, es van generar aplaudiments i quan vaig comentar que no em semblaven adients en un acte d'aquesta mena algú em va respondre que s'aplaudia la coral. No és la primera vegada que visc quelcom semblant. De tota manera em sembla que una cosa és un concert d'una coral, ni que sigui a una església, i l'altra una missa amb acompanyament musical.

De vegades he anat a presentacions de llibres amb acompanyaments musicals remarcables i sempre m'ha destorbat l'aplaudiment constant, en acabar les petites peces programades. En molts actes, concerts inclosos, caldria demanar forts i sincers aplaudiments al final però deixar que el silenci respectés l'esdeveniment, és clar que aquesta es la meva opinió i en això dels aplaudiments cada dia anem a més.

L'aplaudiment constant i recurrent l'ha frivolitzat la televisió, amb els seus programes aplaudits de forma obligatòria pels assistents o acompanyats de gravacions d'aplaudiments i riallades, si cal. Un aspecte de la modernitat que també comenta Enric Cusí, i que encara em sobta més, és l'aplaudiment als difunts, més aviat als difunts famosos. El silenci es fa estrany, ja sembla que manqui alguna cosa si no es fa soroll. Com que l'aplaudiment s'ha vulgaritzat tant també constato que interpretacions musicals o teatrals que mereixen aplaudiments llargs són acomiadades amb aplaudiments injustament breus i de compromís, deu ser que la gent ja està cansada de picar de mans en tot moment.

El costum de l'aplaudiment és antic, de fet aplaudir és el recurs més habitual per a fer soroll de forma immediata per tal de mostrar satisfacció, de la mateixa manera que xiular o picar de peus han estat recursos per a protestar de les males actuacions. Els aplaudiments  han tingut, segons els països i els costums, normatives diferents, acceptades de forma col·lectiva. També han tingut remuneració, el mateix que les pitades o les esbroncades, en el cas de les claques famoses. De fet, en algunes ciutats com ara Berlín, no s'admetien aplaudiments al mig d'un concert o d'una obra teatral seriosa, cosa que em sembla molt raonable i respectuosa.

El tema de l'aplaudiment als difunts, talment com si haguessin fet una cosa artística en finar, em sembla que és quelcom que mereix una reflexió. De tota manera l'aplaudiment s'ha frivolitzat tant i ha esdevingut tan espontani i recurrent que em temo que costarà de reconduir la tendència social a les picades de mans a tort i a dret en aquest món d'avui on tot és espectacle. De vegades algun concertista o actor avisa la gent per tal que no interrompeixin la seva actuació i, en aquests casos, s'ha de dir que el públic respecta l'avís previ excepte algun despistat que és mirat per la resta amb el mateix mal rotllo que quan algú s'ha oblidat de silenciar el mòbil i aquest esclata en el moment més inesperat amb una d'aquestes musiquetes del nostre temps electrònic.

Al cinema no s'acostuma a aplaudir pel fet que els actors i director no hi són presents però recordo amb simpatia retrospectiva els aplaudiments espontanis i innocents dels infants quan en una història triomfava o se salvava el bo, com era el cas d'ET. Al menys avui no es malmeten els seients com explicava la meva mare que passava als cinemes de barri quan arribava l'exèrcit dels bons i el jovent i els infants saltaven literalment damunt de les seves cadires, cadires, tot s'ha de dir, de qualitat mediocre.