La lluita contra el Tió Humanoide és, com tantes altres, una batalla perduda. Recupero el manifest en contra d'aquest monstre de la natura amb connotacions nostrades, després d'haver patit, un cop més, el fet de veure com les criatures de la família l'estovaven sense pietat, per pur interès consumista. Una altra tendència odiosa és això dels caganers a carretades, amb el rostre de qualsevol personatge conegut, ni tan sols la Moreneta no s'ha lliurat del greuge, vaja.
En els meus temps infantils
no feia cagar el tió,
era cosa de pagès
aquesta noble afició.
Tampoc el Pare Noel
corria pels meus verals.
Amb els Reis n’hi havia prou
I ens duien quatre regals.
Quan ja es va bufar cullera
i anàvem menys escurats
vam fer regalets a dojo,
inútils i exagerats.
I el Tió, la noble soca,
botànica i ancestral
va entrar a més llars catalanes
per arrodonir el Nadal.
Més ai, no sé qui devia
reconvertir el tronc remot
en un ninot poca traça
amb rostre de carallot.
Li van fotre barretina,
el van diversificar.
Li pinten cara de ximple
abans de fer-lo cagar.
I ja no és el Tió històric
Ara és el cagatió,
lleig com un pecat mortal
i a sobre, fa molta por.
Si algú creia que érem fins,
gent seriosa i agradable
contempleu la xaronada
d’aquests ninots del diable.
Per acabar d’adobar-ho
el caganer pagerol
ha generat un imperi
de caganers, sota el sol.
Els cagations s’estenen
per comarques i poblats,
n’hi ha un munt a totes les fires,
les escoles i entitats,
a les llars més entranyables,
botigues d’anomenada,
als basars dels bons xinesos
i als mercats d’entre setmana.
Fuig lluny de mi espantaiaies!
Ninot horrible i xaró!
Crema’t al foc d’en Banyeta,
i no caguis més torró.
Retorna ja al noble aspecte
de tronc fort i resistent
que entoma les bastonades
amb cor ardit i valent.
Fora, nous cagations
i caganers de consum,
i barretines vermelles,
tan de bo us tornéssiu fum.
En un Nadal del passat
vaig iniciar una campanya
contra aquests cagations
que em produeixen migranya.
Sovint somnio que m'encalcen,
que són ninots criminals,
que perversos em torturen,
i que em porten tots els mals.
Inútils són les protestes,
prou que ho sé, el món és com és.
Sembla que anem endavant
caminant a l’inrevés.
Ni barretina vermella
al tronc amb cara pintada,
ni polítics caganers,
ni cap altre xaronada.
Endavant molsa aromàtica,
i suro per fer muntanyes
i figuretes de fang,
i res de coses estranyes.
A l’anònim inventor
dels lletjos cagations
desitjo un llarg purgatori
i un Nadal sense torrons.
3 comentaris:
A Sant Feliu de Codines de menut si que feiem cagar el tió, al costat de casa iaia a Can Garriga, era un senyor tronc posat sobre dues cadires i tapat amb una manta. Del pare Noël no se'n sabia encara res, ni se l'esperava en aquells temps.
SALUT
Totalment d'acord, tampoc m'agrada el pobre tió amb cara de babau...El millor és un tronc tal com raja!
Bones festes.
Malauradament, el vell tronc sense rostre sembla haver passat a la història, tot i que sempre hi ha esperança...
Publica un comentari a l'entrada