Nit de Reis
Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell i fred, farcit de migradeses,
escampava un alè de gran prosperitat.
No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil,
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell no em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals,
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines, ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.
No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.
Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes
al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell i fred, farcit de migradeses,
escampava un alè de gran prosperitat.
No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de Reis en una casa humil,
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne
amb camells voladors i patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell no em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals,
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines, ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans, la joia
dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.
No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.
Júlia Costa, Les fràgils paraules, Ushuaia, 2015
4 comentaris:
com deia el pare de MAFALDA una nit de reis: em sento un terrorista de la felicitat.
Si tots els terroristes fossin així...
Jo penso que és una nit feliç per la mainada i pels grans!!!
Petonets.
Cert, però no deixa de ser una il·lusió, M.Roser.
Publica un comentari a l'entrada