A la pel·lícula 100 días con la tata, que comentava fa poc, la protagonista, quan l'actor jove li pregunta si vol música en el seu funeral, li respon una cosa com ara nada de música, es una cosa seria. Un factor habitual en les relacions humanes era, fa anys, la seriositat. Hi havia, evidentment, moments de gresca, però d'altres aspectes de la vida i de les commemoracions eren seriosos. Un element que acompanyava la seriositat era, en molts casos, el silenci. Una vegada vaig sentir Pau Riba comentar que avui a les fotografies la gent riu i somriu sense aturador però que en aquelles fotografies antigues, de família, sobretot, la gent es mostrava seriosa i solemne.
Tota aquesta introducció no és pas per retornar als meus obituaris, té relació amb la Cavalcada de Reis, que ja fa anys que em sembla una mena de rua de carnestoltes xarona, amb adolescents ballant de forma frenètica acompanyats de música enllaunada. Del meu record, i potser el record m'enganya, que també pot passar, les cavalcades de la meva infantesa eren serioses, de musica n'hi havia, sobretot la de la banda de la guàrdia urbana, esperada i aplaudida. Hi anaven animalons de veritat, potser està bé que els hagin retirat però substituir-los per camells de cartró ho trobo de mal gust.
A la Cavalcada barcelonina, no sé si a les altres, hi anaven, més aviat hi feien anar, xicots que complien el servei militar, habillats de patges, cosa que, quan érem adolescents, tenia un valor afegit, malgrat que ja haguéssim desvetllat el misteri dels Reis d'Orient, que en català no eren ni mags ni màgics i que en algunes contrades eren 'els reixos'.
És clar que si jo fos petita o tingués fills petitons ho veuria tot d'una altra manera, segurament. I és que la festivitat dels Reis i tot el cicle nadalenc respon més aviat a la il·lusió dels adults que no pas a la dels infants, encara que no ho sembli. Era un dia en el qual la gent gran normaleta -per desgràcia no totes les famílies eren ni son normaletes- feia excessos en la despesa i estava gairebé més emocionada que les criatures. Sobre aquest tema vaig escriure un poema, fa algun temps, i aquesta festa deu haver fet un gran forat en el meu imaginari car als Reis i a la seva festivitat li he dedicat molts escrits, en prosa i en vers.
Per això em produïa una terrible angoixa aquell tango que cantava Gardel, sobre una tràgica Nit de Reis, amb un fet horrible d'allò que en diuen, avui, violència masclista o domèstica. En el temps autàrquic de la meva infantesa les mestresses de casa encara refilaven molts tangos pel celobert, mentre feien allò que eufemísticament es deien les feines de la casa. A banda del pa sec pels camells, que no sé si ara es posa en algun lloc, ja que els camells son espècie protegida, es deixava conyac o algun licor per Ses Majestats, ahir vaig mirar uns documentals amb unes filmacions domèstiques restaurades per la Filmoteca i això de les copetes i el licor era ben present, fins i tot els deixaven l'ampolla sencera. No sé si de retorn a Orient els havien fet bufar mai. I, evidentment, proliferaven les joguines bèl·liques, que a l'època eren, sobretot, rifles de cow boys i arcs i fletxes d'indis, eren d'allò més habituals. Per als nens, això sí. Les nenes hem tingut el privilegi, més encara mirant el passat amb perspectiva, de rebre joguines positives, nines i ninos, fireta, cuinetes i coixins de fer punta. Algú ha de conservar allò que els senyors malmeten, vaja.
NIT DE REIS
Venien els tres reis de llunyanes muntanyes
Al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa
I en aquell temps que avui veig ple de migradeses
S’hi escampava un alè de gran prosperitat.
No hi havia cap altre instant de meravelles
Com el matí de Reis a una casa amb infants,
Amb els paquets humils que s’acaramullaven
Damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
I guerres, desenganys, feines sense futur,
Davant de l’evidència d’uns reis sense cap regne
Amb camells voladors I patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell no em sembla
Avui tan evident, I no pas pels regals
Ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
Ni per aquelles nines ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans, la joia
Dels seus ulls que brillaven, recuperats i clars,
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
Poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran, i veig com n’és de fàcil
Fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
Tan sols creient els contes que expliquen els qui enyoren
Venien els Tres Reis de llunyanes muntanyes al barri on l’hivern nou feia cristalls de festa i aquell temps vell i fred, farcit de migradeses, escampava un alè de gran prosperitat.
No hi havia cap altre instant de meravelles com el matí de Reis en una casa humil, amb els paquets guarnits que s’acaramullaven damunt d’aquella vella taula del menjador.
Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades, i guerres, desenganys, feines sense futur, davant de l’evidència d’uns Reis sense cap regne amb camells voladors i patges esforçats.
Dels misteris antics, cap com aquell no em sembla avui tan evident, i no pas pels regals, ni per la nit de somnis, quan tot era possible, ni per aquelles nines, ni per aquells soldats.
El miracle més gran eren els grans, la joia dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars. Les seves il·lusions, més que no pas les meves, poblaven el matí de joia resplendent.
Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens, tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren allò que un dia creien, quan també eren infants.
No és pas aquesta festa cosa de criatures, és una primavera de records escapçats. Comprovar que tot torna i que tot és possible, a les grans caravanes dels reis omnipotents.
Una discusió prematrimonial habitual en l'època de la meva joventut era de si als futurs fills se'ls explicaria o no la veritat sobre els Reis d'Orient -i no Reis Mags, al menys no pas aleshores- potser perquè hi havia un afany ingenu de recerca de la veritat. Constato amb curiositat vital que el tema guadeix avui de bona salut, tot i que també va existir una campanya fatxenda i modernista, a favor d'aquest senyor nadalenc, bonhomiós i barbut que ha acabat per esdevenir una icona estereotipada i monocromàtica. Els entranyables reis, tot i que amb els segles han acabat per fixar el seu aspecte físic, al menys els podem vestir, encara, com ens abelleixi. Els treballs manuals que representen els tres senyors han anat una mica de baixa, recordo com n'havia fet molts a escola, amb els nens i nenes, guarnint de forma monàrquica els polivalents i pràctics, escolarment parlant, cilindres de cartró que porten els rotlles de paper del water. Aquí n'he trobat uns de molt senzills, per si us hi voleu entretenir:
Els intents d'eliminar la festa dels Reis, fins ara, han topat amb una certa resistència. Com que hem passat èpoques de vaques grasses ens podem permetre fer de tot: Tió, Pare Noël i Epifania. El misteri dels reis té avui, a escola, més màgia que el del sexe, car sobre l'existència dels personatges encara es manté un consens respectuós. Els poders públics organitzen recollides de cartes i cavalcades a dojo, fins i tot cada barri té la seva i aquests dies he vist avorrits representants d'aquesta monarquia celestial, esperant que els infants els portessin les cartes, asseguts en trons una mica decadents. De fet, avui, tots els trons monàrquics ho semblen, de decadents.
Amb aquest misteri passem, com amb tots, de l'entusiasme a la decepció, cosa que ens produeix una certa malfiança preadolescent vers els adults, capaços de bastir rondalles tan inversemblants. Més endavant, quan som pares i mares, oncles i tietes, recuperem durant uns anys la nostra infantesa mitificada i per això aquesta és més aviat una festa d'adults que no pas de criatures, ben mirat. Pensava jo que els nens i nenes moderns, tan espavilats, mantindrien poc temps la fe en el miracle, però he constatat que hi ha de tot a la vinya del Senyor: aquells que triguen força en despertar, els qui aviat s'adonen del tema però fan el paperot, per si un cas s'espatlla, i aquells que creuen durant un temps sostenible en el misteri, i després són informats de forma civilitzada sobre la seva realitat. Malgrat tot, hi ha un temps en el qual ja se sap la veritat i es continua amb la il·lusió encesa.
En èpoques pretèrites, la cavalcada de Barcelona i moltes altres comptaven amb un seguici de patges que es movien a ritme ben marcat i recollien les darreres cartes. Els exèrcits reials els formaven els nois en edat militar, que acostumaven acompanyar processons i desfilades diverses, habillats amb disfresses adients. Aquella presència donava al conjunt un aspecte de seriositat marcial. Les darreres cavalvades m'han semblat una mena d'estrany circ sense bèsties, la veritat. Aquest any expliquen que el muntaran com una mena de musical ambulat, ja veurem. També, pel meu gust, hi ha un excés de música enllaunada i estrident, en lloc de comptar amb bones bandes de música en viu. Però, vaja, quan ets petit tot ho veus bonic i entranyable, afortunadament. Com que les cavalcades de Barcelona han sofert alts i baixos, recordo la meva mare protestant en alguna ocasió:
-No val res, aquest any...
Mentre que a mi m'havia semblat una meravella, tot plegat, el mateix que aquells joguines de nyigui-nyogui que acostumaven vendre als estancs, quan no hi havia basars xinesos, i que eren un gran objecte de desig de la mainada innocent, a l'abast de totes les butxaques.
Tot i que els reis mostren una imatge masclista pel fet de ser tres senyors, des de fa anys s'han incorporat les patges -no sé com s'ho deuen fer, en castellà, per mencionar-les- i en alguna ocasió hi havia algun rei a la cavalcada que no amagava, malgrat les barbes, la seva condició femenina. Per cert, caldria demanar una mica més de versemblança a aquestes llargues barbes. I tampoc no entenc com, havent-hi avui tanta gent moreneta pel nostre entorn, encara trobem algun rei embetumat. Cal dir que a Barcelona el negre, el preferit generalment per les criatures, sempre ha estat molt autèntic.
La gran Gloria Fuertes ja va imaginar tres reines, en lloc de tres reis, en un text molt divertit, tot un clàssic infantil:
GASPARA: Es un Niño!
MELCHORA: Ya lo sé
me lo dijo San José.
MELCHORA: Y ella es Virgen
y Divina.
BALTASARA: Lo adivina.
MELCHORA: Él da calor y está hierto.
BALTASARA: Pues no acierto,
está helado y tiene fiebre.
GASPARA: Está muy frío el pesebre.
BALTASARA: Del cielo a la tierra vino
sin ropaje.
GASPARA: ¡Vaya viaje!
MELCHORA: Es una mina de amor.
GASPARA :Sí, señor.
MELCHORA: Señora, que soy Melchora...
Un dels problemes que tenia la festa, en el passat, era comprovar ben aviat que els regals no es relacionaven amb haver-nos comportat bé o malament, sinó amb el poder adquisitiu de les famílies. Avui això no passa tant, però aleshores les diferències eren evidents, encara més en temps dels meus pares. En la meva infantesa hi havia a l'escala una família que va anar prosperant fins a canviar de veïnat, als fills de la qual, molt entremaliats i trapelles, els portaven joguines que nosaltres, molt més bons minyons, no havíem vist ni en pintura. I és que ni tan sols els miracles són justos, vaja.
De tota manera i malgrat aquests fets lamentables, com que la festa dels Reis la vaig viure molt, de petita, n'he conservat un bon record i m'agrada, encara, celebrar-la bé, de la mateixa manera que m'agrada fer el pessebre tradicional, com cal. Ara bé, com tot, la celebració té els seus perills, per exemple, caure en l'excés consumista joguinero malgrat que de tant en tant una mica d'excés va bé, altrament ens ensorraríem en l'ensopiment vital. Moltes rampoines infantils no funcionen al cap de quatre dies, es trenquen o malmeten i s'obliden aviat al racó de la brossa. De fet, el moment més meravellós de tot plegat és el de la visió dels paquets encara per obrir, els dissenyadors de capses i envasos fan miracles, també, i d'una gran caixa en surten quatre bestieses, una vegada alliberats els objectes de tot el guarniment inútil.
En això de les joguines també hem patit difícils etapes de didactisme, de dogmatisme i de feminisme radical. Les dèries dels adults les traspassem de forma absurda als infants i quan tot es vol educar, pensant que aquesta educació bonista canviarà el món, anem molt malament. Això mai no ha funcionat. Les dictadures també han volgut educar i no se n'ha sortit. Sempre em ve al cap allò de la reeducació comunista. Que les nenes continuïn jugant amb nines i els nens amb pilotes, amb algunes excepcions, ens produeix una certa angúnia educativa. D'aquestes manies adultes se n'han aprofitat molts gurús de l'ensenyament i per això s'han publicat molts volums inútils sobre quines joguines són les adients i quins llibres han de llegir les criatures a cada edat. Podria explicar moltes anècdotes sobre les moltes bestieses amb què m'he ensopegat en aquest camp, al llarg de la vida i en la dictadura dels experts en tota mena de coses destinades a millorar el futur de l'espècie a través de l'educació formal i informal. Però m'allargaria massa, com em sol passar sovint. Hi ha jocs d'aquest tipus que estan bé però de vegades cal dir que determinades peces, de jocs destinats a desenvolupar l'enteniment, acaben convertides en projectils políticament incorrectes. La darrera ximpleria que he escoltat per televisió és que s'ha incrementat la venda de jocs de taula a causa de la crisi, pel fet que la gent no surt tant de casa... Sempre hi ha una explicació didàctica per a tot, quina creu. Na Crisi és, avui, l'ase dels cops de tota mena.
Hi ha un tango terrible que porta per títol Noche de Reyes, un cas de violència domèstica tràgic, a l'estil més ombrívol del gènere que de petita em produïa una gran angoixa. Potser avui el censurarien. La història hauria pogut acabar d'una altra manera, amb un diàleg civilitzat i sense crims ni orfanets, però eren d'altres temps. Avui ens l'hem de prendre amb la distància adient, amb una mica d'ironia i comprovar que, malgrat el drama, com diuen els argentins, Gardel cada dia canta millor.
