EN AQUELLS TEMPS OMBRÍVOLS ES CANTAVA TAMBÉ

Ahir em vaig decidir a anar a veure Cold War, una pel·lícula sobre la qual he escoltat opinions diverses i llegit crítiques que en fan lectures molt diferents. Moltes vegades, quan et parlen molt del que sigui, les expectatives es disparen i després tens una mena de decepció. Sobretot perquè tots som diferents i tenim moments vitals diferents, per això no em refio de les recomanacions, en general.

En aquest cas, però, la percepció va superar els meus dubtes i les meves expectatives. Un dels factors a favor de la història és aquest blanc i negre avui feliçment recuperat i que a Cold War s'utilitza amb saviesa i excel·lència. Entre les moltes prediccions apocalíptiques que he hagut d'entomar al llarg de la vida, una d'elles ha estat el cant d'absoltes al cinema en blanc i negre. Quan estudiava, a finals dels seixanta, vaig fer un curset sobre cinema, enfocat de cara a l'escola, i ens van passar alguns títols mítics, un d'ells Els Nibelungs, de Fritz Lang. 

En el debat posterior a la projecció de la primera part algú dels qui impartien el curs, un expert, suposo, ens va afirmar de forma contundent i pessimista que la tècnica d'aquell blanc i negre s'havia perdut i que no es podria recuperar mai. Potser no s'hagi recuperat aquell blanc i negre però en els darrers anys, amb les tècniques actuals, hem recuperat el cinema descolorit, en escala de grisos, i ens ha donat moltes alegries. De tota manera, hem d'admetre i plànyer que una gran part del cinema mut, més d'un noranta per cent, segons he llegit en algun lloc, s'hagi perdut de forma definitiva. 

Un dels organitzadors d'aquells cursos era Josep Serra i Estruch, avui injustament una mica oblidat, expert en cinema i molt interessat en les connexions entre el cine i l'educació, un tema que aleshores era ben actual i generava tot un munt d'iniciatives. Amb el llibre Cinema Formatiu Serra i Estruch havia guanyat el premi Antoni Balmanya. Hi havia un gran interès en tot plegat, en aquella època, i molts dels llibres publicats sobre educació, alguns dels quals avui difícils de trobar, són plenament vigents.  

Cold War pot tenir moltes lectures, crec que si d'aquí uns anys la torno a veure hi trobaré aspectes que potser m'han passat per alt i n'hauré oblidat d'altres que en el present m'han semblat rellevants. Pawel Pawlikowski, el director, el qual crec que la majoria de nosaltres no coneixíem gaire fins que no es va estrenar Ida, ja ens va trasbalsar amb aquella història, també en blanc i negre, d'una noia que ha d'entomar un passat ombrívol i terrible, lligat a les tragèdies que han sacsejat l'Europa de l'est i Europa, en general, durant el segle XX. 

Com en aquell cas, i sense recórrer als enquadraments tan desconcertants d'IDA, aquí la historia personal i la col·lectiva tornen a convergir, en aquest cas en la vida d'una parella d'amants que, de forma irònica, se situarien en el context del conegut refrany: ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio... I és que aquest tipus de refranys populars sorgeixen de la realitat, és clar.  

Ens trobem a Cold War amb persones que no són del tot bones ni per a elles mateixes, separades pel context polític però també pels seus mateixos errors personals de relació. La narració fa salts en el temps, tot i que es pot seguir sense dificultats i allò que no ens expliquen de forma directa ho entenem perfectament. Les històries de ficció es poden assemblar, però ens les poden narrar de moltes maneres i aquí rau la grandesa del bon cinema i de la bona literatura.

El folklore popular, passat per l'adreçador, ha estat sovint adduït pels règims totalitaris, pels nacionalismes poc recomanables, a la recerca de les essències del poble, un poble que cadascú interpreta com li ve de gust. Una reacció absurda és rebutjar aquest patrimoni pel fet de què algú inquietant se l'ha apropiat sense manies. L'equilibri no és fàcil. Salvant les distàncies, algunes escenes de Cold War m'evocaven allò dels Coros y Danzas, un tema que no s'ha aprofitat gaire pel que fa a la literatura o al cinema de proximitat. Fins i tot sembla que avui hi ha un cert temor a la difusió excessiva del folklore nostrat.

Els amants de Cold War no saben aprofitar les oportunitats a l'abast, quan podrien estar relativament bé sorgeixen problemes de relació que un context galdós i feixuc havia abaltit. Sobre el final, no m'ha acabat de convèncer, malgrat la seva innegable grandesa poètica. I és que l'autodestrucció, com a sortida vital, em provoca un cert rebuig. Un final més mediocre i menys definitiu probablement hauria resultat més versemblant, però en això tot són gustos, és clar. 

En tot cas Cold War m'ha semblat una gran pel·lícula, probablement anirà rebent més premis dels que ja té, i caldrà seguir el director, si tenim la sort de què els seus títols futurs ens arribin sense problemes, no sempre és així. Els actors, desconeguts a casa nostra però força populars a la seva Polònia, son excel·lents, tant els principals com els secundaris. I la música, una joia, evocadora, decadent, lligada a moments i situacions que comparteixen una mena de sòrdida bellesa retrospectiva.