DANTON I EL RESSORGIMENT, NI QUE SIGUI IMAGINARI, DE LES GUILLOTINES

 

Fa alguns dies, per la televisió, vaig tornar a veure el Danton de Wajda, de 1983, amb Depardieu com a personatge principal. Tant aquesta pel·lícula com una altra, francesa, de principis dels anys trenta, estan inspirades en El caso Danton de Stanislawa Przysbyszewka, dramaturga polonesa de vida breu, gairebé obsessionada amb el tema de la Revolució Francesa i amb la figura de Robespierre. La pel·lícula de Wajda, però, és molt crítica amb el personatge.

La narració ens porta al règim del Terror i a la repressió soferta pels girondins i per tanta gent de tota mena, de forma, en molts casos, absolutament arbitrària. I és que a la Bastilla hi havia quatre gats i resulta que en aquells anys del Terror es va executar més gent humil o moderada que no pas aristòcrates. Quan van mal dades la gent amb possibles i relacions sempre té més possibilitats de tocar el dos o de comprar ajudes, cosa que sembla que incomoda pel que fa a les lectures glorioses de tota mena de fets horribles. 

Danton, un personatge controvertit en molts aspectes, poc exemplar, però humà i compassiu, vol aturar aquella mena de borraxera guillotinaire, ajudat de gent com el periodista Desmoulins. Com és sabut,  no se'n va sortir i, malgrat que Robespierre ja no duraria gaire, Danton i Desmoulins i molt altres van acabar escapçats. 

Vaig veure aquesta pel·lícula fa anys i no em va impressionar com en aquesta ocasió, deu ser l'edat. I és que en aquests darrers temps de tant en tant m'envien al whatsap gracietes que fan referència a la 'necessitat' de guillotines per tornar a matar reis i qui calgui, oblidant que quan s'engeguen els ganivets es pot acabar per matar o trair la família i els amics, en molts casos. Son gracietes que, com els acudits racistes, mostren símptomes preocupants sobre l'atracció que encara avui tenen les revolucions i les estossinades, per molt pacifistes que ens manifestem. 

Les escenes finals ens mostren un Desmoulins desesperat, poc després guillotinarien l seva pobra dona, que tenia una criatura de bolquers, i un Robespierre inquiet, car recorda que en una conversa amb Danton aquest li va assegurar que el primer de tots dos en caure arrossegaria l'altre i la mateixa Revolució. Al contrari de l'opinió de la dramaturga polonesa, Robespierre és aquí un dogmàtic fanàtic i gens bona persona. Danton, que era un vividor, li pregunta com és que no ha desitjat mai res, és conscient de que, en molts casos, la supervivència es recolza sobre una certa possibilitat de corrupció.

Wajda, de fet, fa història contemporania, i referències a fets del seu temps, com ara la lluita del sindicat Solidaritat contra el govern comunista polonès. Danton i la seva gent els interpreten actors francesos mentre que els membrés del Comité son actors polonesos. Entre d'altres anècdotes, el dantonista Bourdon, que traïrà Danton per poder salvar la seva vida, l'interpreta un actor polonès, Seweryn, qui, curiosament, en una pel·lícula posterior, de 1989, faria el paper de Robespierre. El gran Brandauer seria Danton. Danton era un home realment lleig però es veu que tenia el seu atractiu, per això normalment l'han interpretat actors amb una aparença poc convencional. 

Danton va ser un dels grans entusiastes i promotors de la Revolució. Era una persona amable i generosa però faldiller i vividor i s'untava els dits si convenia. Va votar a favor de la mort del rei, però no estava d'acord amb la de Maria Antonieta. Malgrat els seus defectes i el seu cinisme tenia un gran carisma i poder de convicció, cosa que provocava gelosia al fred Robespierre. Aquestes minúcies en ocasions tenen més importància del que sembla.

A Danton el redimeix la seva oposició al Comité de Salvació Pública i a la repressió del Terror. Volia la pau i arribar a una entesa enre girondins i jacobins.  No va poder evitar veure's acusat de corrupció, i compromès, amb el seu amic Fabre d'Eglantine, en l'escandol de la Companyia de les Índies. Aleshores va fugir i es va refugiar a Arcis-sur-Aube. Diuen que va comentar, en anar a ser guillotinat, que mostressin el seu cap tan singular al poble, i que va dir que li sabia greu morir abans que 'la rata de Robespierre'.

L'any 1989 es va estrenar la pel·lícula sobre la Revolució, amb Brandauer com a Danton. Era el segon centenari de la mitificada Revolució i es van fer molts actes oficials però també hi va haver veus crítiques que van intentar fer una lectura mes objectiva de tots aquells fets, cosa que va incomodar molt el govern francés i les veus oficials del mon acadèmic i cultural. No és senzill desmitificar els grans mites, ni aquí, ni enlloc. Després de la Revolució encara va venir altra volta la monarquia, Napoleó, un altre mite que gaudeix de bona salut, considerant les estàtues seves que hi ha per tota França i, més endavant, el Segon Imperi, la Comuna i la resta. Moltes coses van canviar, certament, però, va ser gràcies a la Revolució o malgrat la Revolució? 

Algunes veus serioses posteriors admetien que tot es podia haver assolit de forma més lenta i sense vessar tanta sang. Un personatge important a qui van preguntar què havia fet durant la Revolució va respondre 'he viscut', cosa que podria dir molta gent que, per exemple, va patir la Guerra Civil o qualsevol fet de tants com han trasbalsat i trasbalsen la història de la humanitat al llarg dels segles.

En tot cas, Danton és una pel·lícula remarcable i interessant, amb un Depardieu en el seu millor moment i que ens enfronta amb realitats complexes i, potser, difícils d'explicar, encara avui. És més fàcil recórrer a explicacions senzilles de bons i dolents i creure que tallar caps pot ser una solució vàlida i eficaç de tant en tant. De fet, encara se'n tallen forces, pel mon d'avui.

EL DOLÇ FINAL DEL DIA, A LA TOSCANA MENYS TÒPICA

Els canvis absurds en els títols originals de les pel·lícules han reconvertit un Dolç final del dia en Un capvespre a la Toscana, que sembla remetre a una història d'amor tòpica i carrinclona entre una dama madura i un jovenet, en el marc incomparable del mitificat paisatge italià mencionat. I és que la protagonista viu a la Toscana, però podria viure a la Garrotxa o a l'Empordà, per exemple. De fet no es tracta pas de la senyora turista famosa i benestant que cerca ruralies mediterrànies i platges boniques sino que, com sabrem, van ser les tragèdies de la seva família jueva allò que la va portar a instal·lar-se en aquests indrets.

Hi ha molts temes que convergeixen en aquesta història, força realista fins al final, un final clarament simbòlic, que mostra com la vella Europa raonable ha acabat engabiada, literalment parlant. Potser hi ha massa pretensions en tocar temes tan presents en la nostra societat, avui, com el racisme, el terrorisme i els prejudicis diversos que ens sacsegen tot sovint. És com si faltés una mica més de concreció en el discurs, de fet.

L'actriu protagonista és la gran Krystina Janda, inoblidable des que la vam conèixer, de joveneta, investigant sobre aquell Home de Marbre estalinista, i ens vam adonar de què per aquells verals les coses també estaven canviant. Malauradament no l'hem poguda veure a la pantalla tant com ens hauria agradat, coses de la distribució cinematogràfica. I això que se la considera una de les grans del segle XX. I del XXI, que encara està molt bé.

A la pel·lícula, de forma natural, com ha de ser, sentim parlar italià, polonès, francès o anglès. En algun moment, salvant les distàncies, m'ha fet pensar en aquell ciutadà il·lustre argentí. Els famosos de prestigi son ben acollits mentre no se surtin de mare i ens amollin algun estirabot. Això fa aquesta poeta guardonada amb el Nobel, reconeguda i que viu força bé, amb un marit bonhomiós, filla i néts, i un amant egipci jove. Deixa anar un discurs públic incòmode i mal interpretat. Això  i la renúncia al premi gros contribuiran a marginar-la, en certa manera. El personatge té les seves contradiccions i ambigüitats, és clar, no és pas una arrauxada heroïna al servei dels marginats. Però s'adona dels perills pels quals rodola un continent que ha vist el pitjor però que ha també ha generat idees igualitàries i on es pot ser, de moment, més o menys, lliure. 

La pel·lícula compta amb la direcció d'un polonès, Jaceck Borcuch, poc conegut fins ara entre nosaltres. No és del tot rodona i el final pot desconcertar una mica, però té un interès evident, lligat a la situació actual del sud d'Europa i el tracte que s'amolla als immigrants i als refugiats. Els actors estan tots molt bé i cal destacar Katia Smutniak, una altra molt bona actriu polonesa, en el paper d'aquesta filla que es veu incapaç de protegir la mare, quan aquesta decideix tirar pel dret. Tot seria una altra cosa, però, sense la força vital de Krystina Janda, qui també ha estat cantant, cosa gens estranya car té una veu profunda i extraordinària que cal escoltar en versió original, una versió en la qual, com en el mon que ens envolta avui, els diversos llenguatges i formes dialectals conviuen amb fluïdesa. 

Per cert, feia temps que no veia fumar tant en una pel·lícula, els ortodoxos de la salut patiran, si la van a veure. Fins i tot un dels cartells promocionals que vaig penjar en aquest post, amb la protagonista fumant i fent el mapa d'Itàlia amb fum, se m'ha esvaït...

EN AQUELLS TEMPS OMBRÍVOLS ES CANTAVA TAMBÉ

Ahir em vaig decidir a anar a veure Cold War, una pel·lícula sobre la qual he escoltat opinions diverses i llegit crítiques que en fan lectures molt diferents. Moltes vegades, quan et parlen molt del que sigui, les expectatives es disparen i després tens una mena de decepció. Sobretot perquè tots som diferents i tenim moments vitals diferents, per això no em refio de les recomanacions, en general.

En aquest cas, però, la percepció va superar els meus dubtes i les meves expectatives. Un dels factors a favor de la història és aquest blanc i negre avui feliçment recuperat i que a Cold War s'utilitza amb saviesa i excel·lència. Entre les moltes prediccions apocalíptiques que he hagut d'entomar al llarg de la vida, una d'elles ha estat el cant d'absoltes al cinema en blanc i negre. Quan estudiava, a finals dels seixanta, vaig fer un curset sobre cinema, enfocat de cara a l'escola, i ens van passar alguns títols mítics, un d'ells Els Nibelungs, de Fritz Lang. 

En el debat posterior a la projecció de la primera part algú dels qui impartien el curs, un expert, suposo, ens va afirmar de forma contundent i pessimista que la tècnica d'aquell blanc i negre s'havia perdut i que no es podria recuperar mai. Potser no s'hagi recuperat aquell blanc i negre però en els darrers anys, amb les tècniques actuals, hem recuperat el cinema descolorit, en escala de grisos, i ens ha donat moltes alegries. De tota manera, hem d'admetre i plànyer que una gran part del cinema mut, més d'un noranta per cent, segons he llegit en algun lloc, s'hagi perdut de forma definitiva. 

Un dels organitzadors d'aquells cursos era Josep Serra i Estruch, avui injustament una mica oblidat, expert en cinema i molt interessat en les connexions entre el cine i l'educació, un tema que aleshores era ben actual i generava tot un munt d'iniciatives. Amb el llibre Cinema Formatiu Serra i Estruch havia guanyat el premi Antoni Balmanya. Hi havia un gran interès en tot plegat, en aquella època, i molts dels llibres publicats sobre educació, alguns dels quals avui difícils de trobar, són plenament vigents.  

Cold War pot tenir moltes lectures, crec que si d'aquí uns anys la torno a veure hi trobaré aspectes que potser m'han passat per alt i n'hauré oblidat d'altres que en el present m'han semblat rellevants. Pawel Pawlikowski, el director, el qual crec que la majoria de nosaltres no coneixíem gaire fins que no es va estrenar Ida, ja ens va trasbalsar amb aquella història, també en blanc i negre, d'una noia que ha d'entomar un passat ombrívol i terrible, lligat a les tragèdies que han sacsejat l'Europa de l'est i Europa, en general, durant el segle XX. 

Com en aquell cas, i sense recórrer als enquadraments tan desconcertants d'IDA, aquí la historia personal i la col·lectiva tornen a convergir, en aquest cas en la vida d'una parella d'amants que, de forma irònica, se situarien en el context del conegut refrany: ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio... I és que aquest tipus de refranys populars sorgeixen de la realitat, és clar.  

Ens trobem a Cold War amb persones que no són del tot bones ni per a elles mateixes, separades pel context polític però també pels seus mateixos errors personals de relació. La narració fa salts en el temps, tot i que es pot seguir sense dificultats i allò que no ens expliquen de forma directa ho entenem perfectament. Les històries de ficció es poden assemblar, però ens les poden narrar de moltes maneres i aquí rau la grandesa del bon cinema i de la bona literatura.

El folklore popular, passat per l'adreçador, ha estat sovint adduït pels règims totalitaris, pels nacionalismes poc recomanables, a la recerca de les essències del poble, un poble que cadascú interpreta com li ve de gust. Una reacció absurda és rebutjar aquest patrimoni pel fet de què algú inquietant se l'ha apropiat sense manies. L'equilibri no és fàcil. Salvant les distàncies, algunes escenes de Cold War m'evocaven allò dels Coros y Danzas, un tema que no s'ha aprofitat gaire pel que fa a la literatura o al cinema de proximitat. Fins i tot sembla que avui hi ha un cert temor a la difusió excessiva del folklore nostrat.

Els amants de Cold War no saben aprofitar les oportunitats a l'abast, quan podrien estar relativament bé sorgeixen problemes de relació que un context galdós i feixuc havia abaltit. Sobre el final, no m'ha acabat de convèncer, malgrat la seva innegable grandesa poètica. I és que l'autodestrucció, com a sortida vital, em provoca un cert rebuig. Un final més mediocre i menys definitiu probablement hauria resultat més versemblant, però en això tot són gustos, és clar. 

En tot cas Cold War m'ha semblat una gran pel·lícula, probablement anirà rebent més premis dels que ja té, i caldrà seguir el director, si tenim la sort de què els seus títols futurs ens arribin sense problemes, no sempre és així. Els actors, desconeguts a casa nostra però força populars a la seva Polònia, son excel·lents, tant els principals com els secundaris. I la música, una joia, evocadora, decadent, lligada a moments i situacions que comparteixen una mena de sòrdida bellesa retrospectiva.  

INNOCÈNCIA, RELIGIÓ, GUERRA I PAUS FRÀGILS

La fe son vint-i-quatre hores de lluita i un minut d'esperança (George Bernanos)

La frase amb la qual encapçalo l'entrada la pronuncia una monja de ficció, la germana Maria, a la pel·lícula Les innocents, dirigida per Anne Fontaine. L'esperança pot ser terrenal, tot i que la recordem més aviat com una de les tres virtuts teologals canòniques, acompanyades, fe i esperança, de la caritat entesa com amor a la gent. A la pel·lícula estan molt presents totes tres virtuts, tant des d'un punt de vista religiós com humà i prou. La pel·lícula s'ha presentat en algun país amb el títol Agnus Dei, que em sembla molt més encertat.

Tenia una certa prevenció a l'hora d'anar a veure aquesta història sobre monges violades, redempcions, les dones com a víctimes de totes les guerres i fins i tot de moltes paus fràgils, Polònia, els russos, els nazis. Fa un parell d'anys vam poder veure Ida.  Aquí hi retrobem algunes de les seves actrius i d'altres aspectes a l'entorn de les tragèdies de Polònia, un país castigat per totes bandes, trossejat en moltes ocasions per part de les potències en joc, però tampoc, segons com es miri, no pas innocent del tot pel que fa al tracte donat als seus jueus, per exemple. 

La pel·lícula tenia per a mi l'al·licient d'estar dirigida per una dona, Anne Fontaine, i d'estar basada en un cas real, tot i que aquesta etiqueta inspiradora pot resultar un llastre, considerant com se n'abusa en els telefilms de poca volada. El cas real va ser un de tants com en devia viure l'admirable Madeleine Paulac, la breu i poc coneguda entre nosaltres vida de la qual ja podria ser objecte d'una sèrie llarga, intensa i seriosa. En aquest cas les dones en van sortir amb vida però el nombre de violacions rematades amb assassinats, de monges poloneses, va ser important i significatiu.

L'altre dia remarcava la interpretació de Paula Beer a Frantz i aquí ens trobem amb una altra actriu emergent extraordinària, Lou de Laâge,  i amb un planter de grans actrius poloneses poc conegudes per nosaltres, entre les quals destaca Agata Buzek, secundada per secundàries com Agata Kulesza, que ja vam veure a IDA. Els intercanvis de mirades entre les dones del convent i la doctora són del bo i millor de la pel·lícula.

La violació de dones és un fet recurrent en totes les guerres però ni tan sols cal que hi hagi guerres ja que en molts països, de diferent signe polític és encara una plaga i una xacra. A tots els països que han tingut guerres, recents o no tant, trobem històries semblants, violacions en massa, humiliacions de les dones. I avui la cosa continua en molts indrets. La protagonista està a punt d'esdevenir una víctima més d'aquesta pràctica masculina que ara i aquí ens pot semblar inexplicable i injustificable, en una petita trampa narrativa destinada a fer-nos veure com empatitza encara més amb la situació de la comunitat.

L'home embrutit a causa de l'entorn i de l'absurda filosofia bèl·lica és també una víctima tot i que no sembla que el tema es vulgui analitzar a fons del tot pel que fa al masclisme ancestral i poques vegades es va més enllà de la condemna dels fets. En el llibre d'Svetlana Alexievitch sobre testimonis de dones en la guerra es passa molt de puntetes sobre aquest tema i la majoria de testimonis no en fan menció o en fan de passada i més aviat incideixen en el respecte que els tenien els companys, és clar que els companys, allà, no són l'enemic. 

Però hi ha alguna confessió terrible, un home que va ser soldat admet en el llibre que va violar fins i tot criatures i es pregunta com ho va poder fer, si a casa seva l'havien educat com calia, en el respecte a la dona i en la bondat. També Lorenzo Silva, en un dels seus llibres sobre les oblidades guerres del Magreb, incideix en el tema de l'home que fa allò que no va pensar mai que seria capaç de fer, violacions incloses. Cal pensar que les dones amb fills il·legítims o amb la virginitat perduda, ni que sigui de forma brutal i forçada, han patit molta marginació durant anys i panys i no era fàcil explicar tot allò després, a banda de què també els botxins, un cop recuperada una certa normalitat, s'avergonyeixen en molts casos de tot plegat, i no tan sols de les violacions.

En ocasions s'entra en comparacions sobre si uns violaven més que no pas els altres, una mena d'absurdes enquestes quan, de fet, això s'ha donat a tot arreu quan l'ocasió ha afavorit la impunitat i la salvatjada. No és un tema que es comenti en excés però hi ha estudis que mostren com, malgrat el gran nivell de violència durant la nostra guerra civil, les violacions de dones, tot i que n'hi va haver a les dues bandes, no van ser percentualment tan nombroses com en d'altres indrets. És clar que això no justifica res però cal també saber-ho, ja que sovint els hispànics semblem els més dolents de tots i l'autoestima nacional sol estar sempre a la baixa.

Amb Polònia, com amb Irlanda, hi hem establert en ocasions comparacions, a causa del catolicisme aclaparador que amara unes societats complexes, castigades per la història de moltes maneres. En aquesta història ens trobem amb unes monges innocents, però també ignorants i no pas per culpa seva, que han passat de l'aïllament del convent i de la seva pau relativa a la tragèdia motivada per les diferents invasions sofertes. 

Si no sabéssim que les coses van ser així i encara pitjor, la figura heroica de la doctora ens podria semblar exagerada. La pel·lícula compta amb una fotografia poètica i evocadora, amb la fredor de la neu embolcallant el paisatge. Hi ha qui l'ha trobat repetitiva i teatral, no és el meu cas. I és que per la història hi suren molts temes, la presa de consciència, la religió que limita perspectives, l'angoixa de les guerres però també de les postguerres incertes, els prejudicis de tota mena, els ressentiments inevitables. No s'al·ludeix, i és estrany, al fet que també es van practicar avortaments, aquí sembla que totes les criatures arribin a bon port malgrat que després esdevinguin víctimes encara més innocents dels fets que s'expliquen.

La figura del metge jueu, ben interpretat per Vicente Macaigne,  i que si fos més ben plantat potser podria passar per home florero pelut inserit en una pel·lícula de dones, pot semblar oportunista i convencional, però resulta necessària per evidenciar que a Polònia, com a França, no van ser sempre els nazis els qui van contribuir a l'extermini dels jueus amb els quals es convivia, aparentment sense problemes. Per desgràcia l'antisemitisme ha estat una xacra europea de llarga durada i encara cueja. En molts pobles i poblets es va contribuir de forma espontània a l'extermini i la deportació, cosa que resulta ben explícita a Ida. 

La doctora coratjosa i comunista es pregunta com serà el futur de l'església polonesa, amb aquell final de la guerra que ja anuncia tensions i problemes posteriors, avui en tenim una idea aproximada. La història planteja la necessitat de tirar endavant i viure, sigui com sigui, assumint el propi destí i amb una certa esperança, tan fràgil com la vida mateixa i com qualsevol situació política, ja que la seguretat absoluta i la manca de risc són ben bé un miratge. La narració es mou entre silencis i fred, la poca música que podem escoltar és la dels cants de les monges i els interiors d'aquest convent destartalat i gèlid es reconverteixen, de tant en tant, en una mena de llar alternativa i càlida. El convent pot esdevenir trampa i refugi a la vegada.

Sovint es fan broma absurdes amb el tema de les monges i la religió. Es posen totes les monges al mateix sac, jo n'he conegut de moltes menes, com de mestresses de casa, vaja. La majoria de gent de la meva generació va anar a escoles religioses ja que l'oferta pública era poca i galdosa. El mateix, pel que fa als capellans. I en aquell context hi podíem trobar una gran diversitat, com a tot arreu. El pes de la religió i la seva moral sexual ens aclaparava però, per sort, les coses van canviar i avui, a casa nostra, poca gent sent tanta vocació religiosa com per entrar en un convent o per fer del servei a Déu una professió vitalícia. 

Les coses s'han de situar en el seu moment i les seves circumstàncies, vaig conèixer monges que havien entrat al convent essent gairebé unes criatures i que n'havien passat de tots colors durant la guerra, però també vaig conèixer dones que s'havien casat a edats impensables avui i havien aguantat tota mena d'humiliacions per part del marit, encara que aquest fos, en teoria, d'idees avançades i d'esquerra. La llibertat per a decidir i pensar és un assoliment relativament recent i, per a la dona, encara era menys habitual , fa anys, poder decidir res. 

Las innocents és una pel·lícula que, malgrat el seu tema, duríssim, no carrega les tintes en res. Les barbaritats se'ns expliquen, no cal que les veiem. Els infanticidis ens neguitegen però acabem per comprendre el trasbals que amara l'ànima d'aquesta mare superiora turmentada, malalta i incapaç de trobar explicació a allò que no en té. I fins i tot, i és d'agrair avui, conclou amb un raig d'esperança vers el futur, encara que no vulgui caure en el parany amable de consolidar la relació amorosa.

I és que avui els finals massa feliços, més enllà de les comèdies insubstancials, semblen una vulgaritat i tothom els defuig. Llàstima. A mi m'agraden, encara que siguin mentida. I no sempre ho són, per sort, tot i que la felicitat és un bé temporal i estantís. A l'atzar hem d'agrair, a més a més d'allò marçalià de ser tres voltes rebels, haver viscut ara i aquí, car ens podia haver anat molt pitjor, a nivell històric i geogràfic. 

WADJA RECORDAT I NO SABEM MAI SI LES FLAMES PORTARAN LLIBERTAT O MORT

Aquests dies han desaparegut, amb noranta anys,  dues figures importants i universals d'això tan divers que anomenem cultura, Dario Fo i Andrzej Wajda. Conec poc l'obra de l'un i de l'altre, una mica com passa amb Dylan els personatges famosos i populars ho són, sovint, per una petita part de tot el que han fet, mitja dotzena de cançons, tres o quatre llibres, un parell de pel·lícules o d'obres de teatre. No sempre tot ens arriba com caldria ni quan caldria. Aquests dies, mirant fotografies de Wajda jove, trobo que retira una mica a Dylan, amb aquest aspecte incorformista, molt anys 60,  i un atractiu personal i una mica alternatiu. Ara ja era un jaio venerable i respectat.

Wajda era seguidor i admirador d'Aleksander Ford, em temo que avui poc o gens conegut entre nosaltres més enllà de determinats cercles cinèfils. Ford, també polonès, va haver de marxar del país, després de la crisi política de 1968, el van expulsar i va donar unes quantes voltes abans d'aterrar als Estats Units, on es va suïcidar l'any 1980. Avui no es volen recordar les inquietuds i desqualificacions que provocaven en determinats cercles nostrats les persones que ens explicaven de primera mà la trista i cruel realitat del món comunista estatalitzat. Segons els experts progres, o eren de la CIA o estaven mal informats. Una mena d'antifranquisme estrany i totalitari a la inversa considerava que qualsevol referència a les misèries de la zona d'influència comunista era pecat. Malauradament això encara cueja.

La llarga i complexa vida de Wajda es pot trobar a la xarxa i per això escriuré tan sols a l'entorn de tres pel·lícules del director de les  quals tinc records precisos i personals. Vaig conèixer Wajda gràcies a aquells cinemes d'art i assaig, amb Cenizas y diamantes, una pel·lícula de 1958 que aquí ens va arribar força més tard. Wajda era molt jove quan la fa dirigir, la història es basava en una novel·la d'un oblidat o desconegut, Jerzy Andrzejewski, un altre dels molts candidats al Nobel de Literatura que no el va aconseguir, el saló dels refusats està molt ple.

Wajda va portar al cinema un altre llibre d'aquest autor, Setmana Santa, sobre la rebel·lió del gueto de Varsovia. Això de cendres i diamants està tret d'un poema de Cyprian Kamil Norwid, poeta romàntic polonès, i fa referència a com es poden fer diamants amb carbó, Ara, entre les ofertes comercials frívoles que et fan als tanatoris, hi ha la possibilitat de que et converteixen algun ble de cabells dels teus difunts estimats I recents en un diamant, per cert.

Sovint ets una torxa en flames,

que volen a l'entorn com draps encesos;

no saps si les flames portaran llibertat o mort.

¿Consumiran tot allò que has d'estimar

en restaran cendres i confusió?

Què s'esdevé en l'abís de la tempesta? Allà

la cendra subjecta la glòria d'un diamant,

estel del matí del triomf etern...

La pel·lícula la protagonitzava un actor molt popular a Polònia, jove i atractiu, a qui, amb aquest afany de fer sempre comparacions odioses s'ha batejat com a James Dean polonès, Zbigniew Cybulski.  Per acabar de consolidar el mite, Cybulski va morir força jove, als quaranta anys, en un accident ferroviari. Resumint molt la temàtica de la història, ens explica com després d'haver lluitat contra els nazis els polonesos cauen en les grapes del totalitarisme de la Unió Soviètica. No és ben bé el mateix però resulta fins i tot comparable amb el que ens va passar per aquí, quan vam caure de forma dilatada i irreversible en les grapes d'una dictadura, gràcies a la geopolítica, en acabar la Segona Guerra Mundial. Mentre que als països del veïnat que havien flirtejat a fons amb els nazis i el feixisme se'ls va deixar recuperar, més o menys, una democràcia, ni que fos imperfecta.

Recordo que el final de la pel·lícula, a mi i a una amiga que m'acompanyava, ens va colpir força ja que ens mostrava una mort real. En general, al cinema comercial de l'època les morts eren pietoses, els trets acabaven amb la gent de forma expeditiva i ràpida, però a la pel·lícula el jove protagonista està una bona estona recargolant-se de dolor i patint, abans de morir a causa dels trets rebuts. Encara em sorprèn com la pel·lícula va poder passar censura en la seva època.

Una altra història que recordo bé, de la llarga filmografia del director i entre els pocs títols que ens han arribat de forma normalitzada, és L'home de marbre, en la qual una jove periodista investiga la vida i la mort d'un treballador que havia rebut honors a dojo, com ara l'estàtua de marbre a la qual fa referència el títol, en l'època de l'estakhanovisme. 

Polònia ha estat un país molt diferent d'Espanya però sovint n'hem establert alguns paral·lelismes per molts motius, catolicisme inclòs. Amb aquella pel·lícula ens hi vam identificar encara més, mostrava una societat modernitzada malgrat les dificultats, una noia actual, un govern lleument aperturista que feia la viu-viu a base d'allò del pal i la pastanaga, un nivell de vida en alça i un passat galdós i amb molts problemes per esbrinar-lo. Era a finals dels setanta i aquí estàvem amarats d'esperances etèries.

Wajda va recuperar el personatge a L'home de ferro però per mi aquesta seqüela no té la mateixa grapa i, en tot cas, no en tinc records tan vius. Tampoc l'època no era ja la mateixa. La noia, sempre vestida amb texans i amb un aspecte modern i decidit, disposada a investigar el passat a fons malgrat les dificultats, era Krystyna Janda, una molt bona actriu polonesa, encara en actiu tot i que per aquí tinguem poques ocasions de veure-la. Va treballar en alguna altra ocasió amb el director.

La tercera pel·lícula que voldria evocar és Katyn, del 2007. La vaig veure per la televisió i per casualitat, ja que al cinema fa temps que defujo aquestes temàtiques, em fan patir massa, encara més quan saps que tot és real i que encara es queden curts. Amb la televisió tens el recurs de canviar de canal de forma puntual, si no pots suportar segons què.

La història conté fragments que freguen el documental, cosa que s'esdevé en d'altres del director i explica la massacre d'oficials polonesos perpetrada per Stalin i de la qual es va culpar durant anys els nazis, també per aquí molts comunistes dogmàtics ho asseguraven, fins que la realitat no es va poder maquillar més i fins i tot els russos ho van haver de reconèixer. 

La pel·lícula té un valor personal afegit, el pare de Wajda va morir en aquells assassinats, programats i massius. És una pel·lícula fosca i angoixant, encara més quan ja sabem que no pot acabar bé de cap manera. Molts països han tingut històries difícils i doloroses però Polònia és una mena de paradigma de la desgràcia de trobar-te al mig de tot i de sortir del foc per caure a les brases. El seu territori ha estat trossejat i repartit tres vegades de forma destralera al llarg de la història, entre les potències que en cada moment remenaven les cireres.

Wajda es va implicar molt en la història del seu país al llarg del temps, va tenir càrrecs polítics de prestigi i va protagonitzar iniciatives cabdals en el camp cultural. Havia guanyat molts premis i comptava amb un reconeixement mundial generalitzat. Té moltes més pel·lícules remarcables, extraordinàries i endegava encara molts projectes malgrat els anys. Jo he volgut escriure tan sols sobre aquestes tres pel·lícules que resumeixen una mica la trista història europea i les seves misèries, més enllà del cas concret de Polònia i que tenen a veure amb moments importants de la meva vida en els quals les vaig veure per primera vegada. 

La llarga carrera del director té de tot, és clar, etapes diverses i temàtiques polièdriques, la majoria de les pel·lícules seves que he vist m'han interessat per uns motius o per uns altres. Potser em va decebre una mica Danton però crec que es pel fet d'haver triat malament el protagonista, un Depardieu una mica exagerat i passat de rosca, tot i que el personatge real també era una mica així. Però té la virtut d'entrar de forma crítica en la mitificada Revolució Francesa, que de vegades sembla intocable, encara avui. En recordo moments molt brillants, com ara quan Danton li pregunta a Robespierre com és que no ha desitjat mai res, ni dones, ni diners, ni bens materials en general. I és que els perfectes acaben per esdevenir totalitaris i dogmàtics i un cert grau de corrupció fins i tot humanitza i, en moments difícils, permet un respir.