23.1.19

JOSEP FONTANA, EN EL RECORD


Estic escrivint un article per a una publicació del barri, sobre el professor Josep Fontana, que va morir l'agost de 2018. Vivia al Poble-sec i havia col·laborat amb CERHISEC, l'associació local d'història del meu barri, sempre que li havíem demanat. Jo no vaig tenir la sort de ser alumna seva però conec molta gent que en va ser i tothom me n'ha parlat molt bé i amb gran admiració. 

Fontana té molts llibres i articles publicats, però en cercar informació a les hemeroteques m'he trobat amb coses absolutament lamentables, com els molt mal intencionats comentaris que li va dedicar en més d'una ocasió Gregorio Morán. Morán es va acabar ficant amb tothom però encara hi ha qui enyora les seves sabatines, tan brillants com es vulgui, però sovint plenes d'afirmacions no demostrades i de comentaris que fregaven l'insult gratuït i poc fonamentat. 

Morán, en diferents ocasions, va titllar Fontana de tartufo, muetzín, abuelo cebolleta, conspicuo estalinista, rojo oficial, i no sé quantes coses més, fins i tot va al·ludir a la seva homosexualitat i a què, finalment, havia sortit de l'armari, comentari que em sembla d'un mal gust irrefutable. També li criticava de forma àcida i absurda les seves opinions sobre Catalunya, se suposa que errònies o excessivament nacionalistes. Josep Fontana, finalment, va respondre a Morán de forma elegant i fonamentada, en un article al diari ARA que reprodueixo:


Els historiadors ens trobem de vegades amb el problema que representa topar amb persones que no tenen els coneixements necessaris per valorar els resultats del nostre treball, però que s’aferren als seus prejudicis i conviccions per negar-los validesa. Disposen d’un repertori interior i personal d’idees que s’ha anat nodrint de fragments aïllats de coneixement: del que els van explicar fa molts anys a l’escola, d’una vella lectura, del que van sentir en una tertúlia de televisió, del que diuen cada dia els diaris... Unes dades que han triat per associar-les a la seva manera d’entendre la societat i el món, i que permeten explicar la resistència que oposen a acceptar revisions que no encaixin en aquest marc d’idees i valors assumit íntimament. Ho han explicat científics com Daniel Kahneman i com George Lakoff, que sosté que “la major part del nostre pensament és inconscient”, nodrit més de conviccions que de raonaments.


Normalment el conflicte es resol proposant al contradictor algunes evidències que l’obliguin, com a mínim, a reflexionar, i deixant que el raonament vagi fent via en el seu interior. Hi ha casos en què la resistència a la reflexió és invencible; però mai no m’he trobat amb una mostra tan irracional i insultant d’aquesta actitud com la del senyor Gregorio Morán, que en un article recent a La Vanguardia denuncia “ la descarada manipulación de 1714 que tan buena rentabilidad está dando a la generación intelectual más corrupta e incompetente de la Cataluña contemporánea ”.


Podríem començar a discutir la primera part d’aquesta afirmació, si Morán conegués els treballs d’investigació sobre aquest tema que han publicat en aquests darrers anys historiadors com Joaquim Albareda, Josep Maria Torras i Ribé, Agustí Alcoberro i Albert Garcia Espuche, per esmentar-ne només uns quants. Però ni els ha llegit, ni ho farà mai; perquè els seus prejudicis estan per damunt del que puguin dir els documents i els testimonis. Li recomanaria, com a mínim, que llegís, quan es publiqui, que espero que sigui aviat, l’obra de divulgació d’Eva Serra i Josep Capdeferro La defensa de les Constitucions de Catalunya (El Tribunal de Contrafaccions, 1702-1713), en què sintetitzen els resultats del seu treball d’investigació sobre el material, fins avui inexplorat, del Tribunal de Contrafaccions, que mostra fins a quin punt el sistema polític que Felip V va destruir el 1714 s’anava aproximant al nostre concepte de democràcia.


El que és aberrant és que Morán vulgui legitimar les seves creences desqualificant els que les discuteixen. Com a membre d’aquesta “generació corrupta i incompetent” -uns insults que no em vénen de nou, perquè ja els he rebut altres vegades d’ell mateix-, permeti’m que dubti de la seva qualificació moral i intel·lectual per jutjar-nos. Personalment, tinc a la seva disposició les dades que li poden permetre comprovar que he viscut sempre de la meva feina, i no de patrocinis ni de subvencions. I, pel que fa a la meva competència, puc mostrar-li les opinions que sobre la vintena de llibres que he publicat, en prop de seixanta anys de treball, han escrit historiadors d’una i l’altra riba de l’Atlàntic, professionals d’una solvència demostrada.

Morán hauria d’entendre que les nostres conviccions personals, nascudes de l’educació i del contacte amb la gent del nostre entorn, són tan legítimes com les seves. La diferència resideix en el comportament en aquesta matèria: nosaltres no les defensem amb l’insult i la desqualificació del contrari, sinó amb un treball de recerca fet amb passió, perquè no pot estudiar-se sense passió tot allò que es refereix “a tots els homes del món, quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i es milloren ells mateixos” -com escrivia Gramsci al seu fill Delio en una de les darreres cartes escrites abans de morir-, però realitzat amb tot el rigor possible.

En aquest sentit anava el primer consell que em va donar un dels meus mestres, Pierre Vilar, en una carta escrita fa prop de seixanta anys, en què em deia que aquest treball nostre no tindria sentit si no fos per la seva capacitat “d’explicació i d’evocació davant del dolor humà i de la grandesa humana”, amb “l’esperança d’alleujar l’un i ajudar l’altra”; però que això no podia fer-se fora dels estrictes límits de la raó: “No és una ciència freda el que volem, però és una ciència”.

Les elucubracions del senyor Morán, en canvi, no pertanyen a aquest món i no mereixen una discussió raonable.

Josep Fontana i Lázaro
Diari ARA, 19/9/2014


Per altra banda, Josep Fontana també va trobar oposició acadèmica, quan diferents professors van proposar-lo per a honoris causa, el mateix que a Jordi Nadal, a la Universitat Autònoma de Barcelona. L'oposició a aquest reconeixement va venir del Departament d'Història Econòmica i sembla que una de les persones que més van fer força en contra del reconeixement a Fontana i a Nadal va ser Muriel Casals. Les raons que van donar i que he llegit en alguns articles em semblen surrealistes. Hi ha qui m'ha comentat que el trobaven poc catalanista (?) i massa marxista. Bé, el país es com és, petit i, en ocasions, mesquí amb la seva pròpia gent. Muriel Casals va rebre així mateix pals per part del senyor Morán, com tantes altres persones, catalanes, castellanes i de diferents ideologies.

Al comiat del professor Fontana s'hi van trobar a faltar els grans noms de la Generalitat, amb alguna excepció, com la de Carles Duarte. Es pot estar o no d'acord amb determinades tesis de Josep Fontana, ell mateix va evolucionar en la seva forma de pensar, cosa que demostra que era intel·ligent i no un dogmàtic. Però qualsevol govern ha de reconèixer els mèrits de la seva gent de gruix, pensi com pensi, en això els francesos son admirables. Va donar suport a Ada Colau, potser avui seria crític amb determinats aspectes de la política municipal. Alguns dels seus detractors no l'han llegit a fons, és clar. Bé, ni a fons, ni en diagonal. Gent de pes l'ha comparat, amb raó, amb els grans historiadors contemporanis anglosaxons o francesos. 

La devoció persistent vers les opinions, sobretot en els seus darrers temps a La Vanguardia, del senyor Morán, encara em sorprèn i m'inquieta. I consti que fa anys jo també el llegia amb certa afició, tot i que els seus llibres, suposadament de gruix, m'han avorrit força. Però potser és un prejudici, no diré que no, una és humana i, en ocasions, subjectiva.


Més: Els honors que Josep Fontana no rebrà

10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

No le conocí personalmente, pero tengo un buen amigo (A.B., cátedro emérito de Teoría Económica de la UB), que cuando militaba junto Gregorio Lopez Raimundo en el PSUC, eran uña y carne.
He leído absolutamente todos sus libros, dedicados, por cierto, que tiene A.B. en la superbiblioteca de su casa, y todos a la altura de Pierre Vilar, del que por lo poco que se, era un fan.
No lo considero un dogmático, creo que es objetivo, y eso no es fácil en Historia.
Pocos saben que antes de ser historiador hizo filosofía, y tiene unos textos muy agudos.

El libro "Enseñar Historia con una Guerra civil por medio" es una muestra de ello.

Por lo que comentas de G. Morán, pienso que la edad también hace sus frutos, y que su carávcter ápero y solitario le juegan malas pasadas. Cierto en que hace alguna afirmación que no es exacata. Particularmente encontré dos referencias en su libro "Los mandarines..." que puedo asegurar porque he conocido a la persona a la que se refería que no eran exactas, no digo justas, pues eso es especulativo, digo exactas que eso es positivismo pues son "fabes contades". Yo le sigo leyendo, pero no con tanta intensidad de como lo hacía hace diez años.

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, no és que haga 'alguna afirmación que no es exacta', insulta muy a menudo, no solo en su última época, aunque fue a más, y tiene errores de bulto. Lo que escribió sobre el pobre Fontana es tremendo y absurdo. Y la respuesta de Fontana es la de 'todo un señor'.

Buscando informació sobre Fontana he encontrado escritos de Morán a los que en su época no di importancia e incluso me parecieron 'valientes' pero que hoy me parecen absolutamente lamentables. Lo tengo como una especie de Salvador Sostres pero con mucha más cultura, eso no lo niego. Lástima que la cultura no vacuna en contra del resentimiento.

Júlia ha dit...

Por cierto, a López Raimundo también lo dejo verde en muchas ocasiones, Morán. No sé si alguien escapó de su 'aguda pluma'.

Júlia ha dit...

Entre otras cosas raras recuerdo que afirmaba que Sánchez Mazas, por ejemplo, no escapó a la matanza del Collell cuando en la Garrotxa aún vive la família que lo socorrió. Podría poner muchos ejemplos parecidos, las afirmaciones se han de demostrar sin especular o citando referencias creibles. Claro que a mucha gente le 'hacían gracia' sus ataques furibundos al catalanismo, al proces, a Pujol, i al resto... A veces hay quién me alaba determinados periodistas o escritores porque dicen cosas que coinciden con su manera de pensar, o porque, en determinados temas, tienen toda la razón. Como dicen, incluso los relojes parados dan bien la hora un par de veces al día... Pero hay que valorar el conjunto y las bambalinas.

Júlia ha dit...

Por cierto, hay algún motivo por el cual no puedas mencionar a este historiador amigo tuyo con el nombre entero?

Tot Barcelona ha dit...

No, no es historiador, es cátedro emérito de Teoría Económica, y pongo sus siglas porque no se si le haría gracia verse mentado en un escrito. Sólo es pudor., Su nombre es Alfonso y tengo en la portada del libro de "Las sombras...", en la solapa, el agradecimiento que merece.
Una abraçada.

Tot Barcelona ha dit...

Perdón, lo de los mandarines , si esa persona era Ernest Lluch, al que conocí mediante A.B, por cierto.
Y ahí si que me tocó lo que no suena el Sr Morán, porque lo que afirma es inexacto de toda inexactitud. Se equivoca de fechas y pone en boca del Sr Lluch palabras que me consta, jamás soltó, y descalifica en unas diez lineas toda la labor de una persona que fue referente como persona legal que fue. Y ese tema si que me jode, JÚLIA, porque por ahí si que patina G. Morán.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, como te digo, si sólo fuese este caso... mira. Pero me temo que se podrían poner muchos ejemplos. Lluch tambien tenía muchos detractores viscerales, yo no estaba de acuerdo con él en algunas cosas, lo admito, pero de eso a descalificarlo en bloque. Claro que una vez muertos -y como murió- parece de mal gusto hacer valoraciones ponderadas.

Me gustaría saber quién caía bien al señor Morán, aparte de él mismo.

Respecto a A.B. es que pensé, por las iniciales, que no fuese Albert Balcells, gran historiador.


Tot Barcelona ha dit...

No, no...Alfons és el nombre de pila...
en el Proyecto REIS, y con todas las señas que he colocado, se, de seguro, sabrás a quien me refiero.
Pero señalar nombres y apellidos y decir que yo he escuchado que han dicho, no me parece de recibo, y aún y así, pongo iniciales y datos en tu página, porque me parece, y al conocerte en persona, de lo más inocuo y amable que nos pudiere representar.
Un beso gongoriano, que de esos hay pocos...No todo es tan fácil.
Salut

Júlia ha dit...

D'acord, Miquel.