JOSEP FONTANA, EN EL RECORD

Estic escrivint un article per a una publicació del barri, sobre el professor Josep Fontana, que va morir l'agost de 2018. Vivia al Poble-sec i havia col·laborat amb CERHISEC, l'associació local d'història del meu barri, sempre que li havíem demanat. Jo no vaig tenir la sort de ser alumna seva però conec molta gent que en va ser i tothom me n'ha parlat molt bé i amb gran admiració. 

Fontana té molts llibres i articles publicats, però en cercar informació a les hemeroteques m'he trobat amb coses absolutament lamentables, com els molt mal intencionats comentaris que li va dedicar en més d'una ocasió Gregorio Morán. Morán es va acabar ficant amb tothom però encara hi ha qui enyora les seves sabatines, tan brillants com es vulgui, però sovint plenes d'afirmacions no demostrades i de comentaris que fregaven l'insult gratuït i poc fonamentat. 

Morán, en diferents ocasions, va titllar Fontana de tartufo, muetzín, abuelo cebolleta, conspicuo estalinista, rojo oficial, i no sé quantes coses més, fins i tot va al·ludir a la seva homosexualitat i a què, finalment, havia sortit de l'armari, comentari que em sembla d'un mal gust irrefutable. També li criticava de forma àcida i absurda les seves opinions sobre Catalunya, se suposa que errònies o excessivament nacionalistes. Josep Fontana, finalment, va respondre a Morán de forma elegant i fonamentada, en un article al diari ARA que reprodueixo:

Els historiadors ens trobem de vegades amb el problema que representa topar amb persones que no tenen els coneixements necessaris per valorar els resultats del nostre treball, però que s’aferren als seus prejudicis i conviccions per negar-los validesa. Disposen d’un repertori interior i personal d’idees que s’ha anat nodrint de fragments aïllats de coneixement: del que els van explicar fa molts anys a l’escola, d’una vella lectura, del que van sentir en una tertúlia de televisió, del que diuen cada dia els diaris... Unes dades que han triat per associar-les a la seva manera d’entendre la societat i el món, i que permeten explicar la resistència que oposen a acceptar revisions que no encaixin en aquest marc d’idees i valors assumit íntimament. Ho han explicat científics com Daniel Kahneman i com George Lakoff, que sosté que “la major part del nostre pensament és inconscient”, nodrit més de conviccions que de raonaments.

Normalment el conflicte es resol proposant al contradictor algunes evidències que l’obliguin, com a mínim, a reflexionar, i deixant que el raonament vagi fent via en el seu interior. Hi ha casos en què la resistència a la reflexió és invencible; però mai no m’he trobat amb una mostra tan irracional i insultant d’aquesta actitud com la del senyor Gregorio Morán, que en un article recent a La Vanguardia denuncia “ la descarada manipulación de 1714 que tan buena rentabilidad está dando a la generación intelectual más corrupta e incompetente de la Cataluña contemporánea ”.

Podríem començar a discutir la primera part d’aquesta afirmació, si Morán conegués els treballs d’investigació sobre aquest tema que han publicat en aquests darrers anys historiadors com Joaquim Albareda, Josep Maria Torras i Ribé, Agustí Alcoberro i Albert Garcia Espuche, per esmentar-ne només uns quants. Però ni els ha llegit, ni ho farà mai; perquè els seus prejudicis estan per damunt del que puguin dir els documents i els testimonis. Li recomanaria, com a mínim, que llegís, quan es publiqui, que espero que sigui aviat, l’obra de divulgació d’Eva Serra i Josep Capdeferro La defensa de les Constitucions de Catalunya (El Tribunal de Contrafaccions, 1702-1713), en què sintetitzen els resultats del seu treball d’investigació sobre el material, fins avui inexplorat, del Tribunal de Contrafaccions, que mostra fins a quin punt el sistema polític que Felip V va destruir el 1714 s’anava aproximant al nostre concepte de democràcia.

El que és aberrant és que Morán vulgui legitimar les seves creences desqualificant els que les discuteixen. Com a membre d’aquesta “generació corrupta i incompetent” -uns insults que no em vénen de nou, perquè ja els he rebut altres vegades d’ell mateix-, permeti’m que dubti de la seva qualificació moral i intel·lectual per jutjar-nos. Personalment, tinc a la seva disposició les dades que li poden permetre comprovar que he viscut sempre de la meva feina, i no de patrocinis ni de subvencions. I, pel que fa a la meva competència, puc mostrar-li les opinions que sobre la vintena de llibres que he publicat, en prop de seixanta anys de treball, han escrit historiadors d’una i l’altra riba de l’Atlàntic, professionals d’una solvència demostrada.

Morán hauria d’entendre que les nostres conviccions personals, nascudes de l’educació i del contacte amb la gent del nostre entorn, són tan legítimes com les seves. La diferència resideix en el comportament en aquesta matèria: nosaltres no les defensem amb l’insult i la desqualificació del contrari, sinó amb un treball de recerca fet amb passió, perquè no pot estudiar-se sense passió tot allò que es refereix “a tots els homes del món, quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i es milloren ells mateixos” -com escrivia Gramsci al seu fill Delio en una de les darreres cartes escrites abans de morir-, però realitzat amb tot el rigor possible.

En aquest sentit anava el primer consell que em va donar un dels meus mestres, Pierre Vilar, en una carta escrita fa prop de seixanta anys, en què em deia que aquest treball nostre no tindria sentit si no fos per la seva capacitat “d’explicació i d’evocació davant del dolor humà i de la grandesa humana”, amb “l’esperança d’alleujar l’un i ajudar l’altra”; però que això no podia fer-se fora dels estrictes límits de la raó: “No és una ciència freda el que volem, però és una ciència”.

Les elucubracions del senyor Morán, en canvi, no pertanyen a aquest món i no mereixen una discussió raonable.

Josep Fontana i Lázaro
Diari ARA, 19/9/2014

Per altra banda, Josep Fontana també va trobar oposició acadèmica, quan diferents professors van proposar-lo per a honoris causa, el mateix que a Jordi Nadal, a la Universitat Autònoma de Barcelona. L'oposició a aquest reconeixement va venir del Departament d'Història Econòmica i sembla que una de les persones que més van fer força en contra del reconeixement a Fontana i a Nadal va ser Muriel Casals. Les raons que van donar i que he llegit en alguns articles em semblen surrealistes. Hi ha qui m'ha comentat que el trobaven poc catalanista (?) i massa marxista. Bé, el país es com és, petit i, en ocasions, mesquí amb la seva pròpia gent. Muriel Casals va rebre així mateix pals per part del senyor Morán, com tantes altres persones, catalanes, castellanes i de diferents ideologies.

Al comiat del professor Fontana s'hi van trobar a faltar els grans noms de la Generalitat, amb alguna excepció, com la de Carles Duarte. Es pot estar o no d'acord amb determinades tesis de Josep Fontana, ell mateix va evolucionar en la seva forma de pensar, cosa que demostra que era intel·ligent i no un dogmàtic. Però qualsevol govern ha de reconèixer els mèrits de la seva gent de gruix, pensi com pensi, en això els francesos son admirables. Va donar suport a Ada Colau, potser avui seria crític amb determinats aspectes de la política municipal. Alguns dels seus detractors no l'han llegit a fons, és clar. Bé, ni a fons, ni en diagonal. Gent de pes l'ha comparat, amb raó, amb els grans historiadors contemporanis anglosaxons o francesos. 

La devoció persistent vers les opinions, sobretot en els seus darrers temps a La Vanguardia, del senyor Morán, encara em sorprèn i m'inquieta. I consti que fa anys jo també el llegia amb certa afició, tot i que els seus llibres, suposadament de gruix, m'han avorrit força. Però potser és un prejudici, no diré que no, una és humana i, en ocasions, subjectiva.


Més: Els honors que Josep Fontana no rebrà