Passaré, passaràs. Passarà el mon
i dintre de pocs anys, molt pocs, ningú
dirà qui vaig ser jo, qui vas ser tu,
ni qui va ser el grapat, dels que ara son.
El temps, amb el record, haurà engolit
tots els que vàrem ser i aquells instants
dels somnis somniats, juntes les mans,
joioses, tremoloses sobre el pit.
Res no serà. Ni el riu de pas silent,
en les ribes dels salzes, mentre el vent
inventa cançons noves, cada dia.
Res no serà. O tot serà, potser,
i tu seràs i jo tornaré a ser
amb tu, eternitzat en l'alegria.
Antoni Galícia i Casas (1920-2013)
En la història política i cultural del nostre país, i potser de tots els països, hi ha un munt de persones que no estan incloses en el cànon de les grans marques, malgrat que podrien ser absolutament homologables, pel que fa al seu pes específic en algun camp del coneixement i la cultura.
En moltes ocasions aquestes persones han restat lligades al seu barri, a la seva ciutat, al seu poble, i això fa que s'etiquetin, en ocasions fins i tot amb un cert to de menyspreu per part dels sectors elitistes, amb el títol de locals. La difusió de la seva obra és atzarosa i, sovint, de projecció limitada. Si, a més a més, van viure en èpoques difícils, com la nostra desgraciada guerra civil i la llarga postguerra que la va succeir, tot es complica.
Per això cal agrair l'esforç que fan moltes entitats de tot tipus, o els mateixos ajuntaments, en intentar difondre la seva gent. En ocasions aquests esforços van acompanyats dels de les famílies d'aquests personatges, que intenten que l'oblit no plani per damunt d'allò que van escriure, compondre, pintar...
Ahir es presentava, al Castell de Cornellà, un recull de la poesia d'Antoni Galícia, una d'aquests persones d'extensa i polièdrica cultura, pare d'una escriptora i amiga, Montserrat Galícia. Montserrat Galícia forma part d'un grup divers i molt interessant d'autors i autores de Cornellà, entre els quals, a més d'ella mateixa, hi ha novel·listes com Empar Fernández o poetes com Xavier Simarro, qui ahir va presentar el llibre que comento. Montserrat Galícia ha recopilat poemes del seu pare que potser ell mateix ni tan sols va pensar en publicar.
Antoni Galícia, copio del pròleg del llibre, escrit per Antoni Balmon, alcalde de Cornellà va ser un home i un obrer compromès amb la seva ciutat i amb els ideals republicans de progrés. L'any 1935 va ingressar a la Joventut Comunista de Catalunya, germen del que després seria el PSUC...
Antoni Galícia va marxar molt jove, amb disset anys, voluntari, a la guerra. Va ser destinat al Front de l'Ebre i va passar, després, cinc mesos al camp de concentració de Le Barcarès. En retornar va anar a parar a un d'aquells horribles batallons disciplinaris, on va romandre gairebé tres anys i que evoca amb amargor en un dels poemes del recull. Durant la postguerra va continuar militant al PSUC, en la clandestinitat, militància que va fer que l'empresonessin l'any 1946 i que, posteriorment, fos vigilat sovint per les forces d'ordre. Es va guanyar la vida, com tants altres, treballant en una de les moltes fàbriques tèxtils del Baix Llobregat, la Facis.
Aquests ideals i aquesta militància van contribuir, com s'especifica en el mateix pròleg, a què l'acció d'escriure fos una manera d'entomar la injustícia d'un món ingrat. Va formar part d'un grup de poetes de Cornellà, El caliu de Cornellà, un cercle literari que aplegava persones d'ideologia diferent units per l'interès cultural i que va animar aquell mon gris de la postguerra. Antoni Galícia també va ser un molt bon dibuixant i pintor i un melòman devot, que va inculcar a la seva filla l'afició a l'òpera i a la música clàssica en general. Montserrat Galícia, per cert, ha publicat recentment un llibre de divulgació sobre el mon de l'òpera.
Els poemes d'Antoni Galícia son diversos en estructura i temàtica, beuen de moltes fonts i de moltes lectures, des de la literatura popular fins a la més culta i elaborada. Trobem en el recull molts sonets, reflexions sobre el pas de la vida i sobre situacions i fets de l'època, lligats a la situació política i social, que probablement no haurien pogut ser difosos en el seu moment. Uns quants d'aquests poemes evoquen i reivindiquen persones com Lluís Companys, Pau Casals, Vicenç Bou o Teresa Pàmies, però també personatges populars com El Pepet de Cal Mero, de Torrelletes, lloc on Galícia va passar algunes feliços estius. Malgrat les circumstàncies viscudes molts poemes d'Antoni Galícia reflecteixen la joia de viure i estimar, per damunt de les misèries que ens toca entomar al llarg del temps.
2 comentaris:
No el coneixia, veig que també pintaba, és bo recordar a gent que ha fent bona feina perque no caigui en l'oblit, encara que en morir-se es cau en l'oblit, més tard o mées d'hora, però es cau en l'oblit.
SALUT
No m'estranya, Francesc, tan sols el coneixien al seu Cornellà, hi ha molts casos d'aquest tipus a gairebé tots els pobles o ciutats petites, encara més oblidats si no estan lligats a les universitats o a les capelletes que 'sonen'. De fet, tots els poemes eren inèdits fins ara. M'adono també de què els qui tenen descendència són més afortunats, els fills i nets, en ocasions els nebots, si tenen interès cultural, els donen a conèixer i son una font d'informació. En cas contrari, la cosa es complica.
De fet és habitual que els qui escriuen també pintin, dibuixin, cantin o componguin música, fins i tot facin esport, l'interès cultural sol ser polièdric encara que en algun camp s'excel·leixi o sigui més fàcil ser conegut.
Demà escriuré sobre un altre personatge interessant, d'aquests 'oblidats'.
Publica un comentari a l'entrada