MAX BECKMANN, EXILIS FORÇATS

CaixaForum ha inaugurat l’esperada exposició sobre Max Beckmann (1884-1950), un dels grans pintors alemanys del segle XX. El pintor va passar, però, els seus darrers anys fora d’Alemanya, els nazis l’havien classificat com a pintor degenerat. Va haver d’exiliar-se a Holanda i, posteriorment, amb l’arribada dels nazis a aquest país, als Estats Units. L’artista havia nascut a Leipzig, va començar a dibuixar des de molt jove i l’any 1900 va ingressar a l’Acadèmia d’Arts de Weimar. Amb la seva primera dona es va traslladar a París i va viatjar per Itàlia, abans d’establir-se al Berlín de principis del segle XX. Va fer una primera exposició, amb una clara influència dels impressionistes, l’any 1912. 

Aquesta no hi és, ep.

L’arribada de la Primera Guerra Mundial va representar un fort trasbals, l’experiència li va provocar crisis nervioses i va tenir un gran pes en la seva obra posterior, que va anar tirant cap a l’expressionisme. Va donar classes d’art fins que el partit nazi no el va acomiadar, l’any 1933. Va viatjar a París sovint, va rebre moltes influències de la pintura francesa, i va començar a elaborar els seus tríptics, inspirats per El Bosco. Es va divorciar i es va tornar a casar. La seva segona dona, Quappi, apareix sovint en els seus quadres, a més d’ell mateix, en diferents autoretrats. Va morir l’any 1950 als Estats Units, d’un atac de cor. A banda de les seves pintures, on es representen sovint grotesques escenes de la vida quotidiana, va realitzar vuit escultures en bronze. 

Quappi, Mathilde Beckmann, nascuda Von Kaulbach, era molt més jove que no pas ell, bonica, elegant, moderna i decidida, i amb una carrera musical, de cantant, que va deixar una mica de banda per amor, coses de l'època. La primera esposa, Minna Tube, també era cantant i pintora, van mantenir una bona relació durant tota la vida. Els grans homes acostumen a trobar sempre una dona cada vegada més jove i, a sobre, intel·ligent, i, en algunes ocasions, fins i tot amb diners propis, que respon de forma positiva a allò de si tu me dices ven. Però aquesta seria tota una altra història a analitzar des d'una òptica no pictòrica.

Malgrat les influències rebudes Beckmann va ser un artista individualista i solitari. La guerra i el nazisme, així com l’exili, van contribuir a una certa amargor que es percep en la seva obra. L’exposició que es presenta a Barcelona ha passat pel Thyssen-Bornemisza de Madrid, amb gran èxit, i es podrà veure a CaixaFòrum fins a finals de maig. Ha estat comissariada per l’historiador i crític d’art valencià Tomàs Llorens. Aplega quaranta-nou peces de l’artista, entre les quals, a més a més de les pintures hi ha dues escultures i deu litografies, ja que Beckmann va ser un notable gravador. És una bona ocasió per conèixer aquest pintor, molt valorat i estimat a Alemanya però poc conegut en el nostre país, fins ara. No és un estil fàcil, el de Beckmann, beu en moltes fonts i recorre a enigmàtiques al·legories. 

Malgrat les dificultats en entrar a fons en la seva obra el pintor reflecteix molt bé la tragèdia humana, centrada en els desastres que van sacsejar l’Europa de la primera meitat del segle XX, així com l’absurd mon nocturn de les grans ciutats. La mostra incideix, sobre tot, en el seu temps d’exiliat. Un profund pessimisme es pot copsar en molts dels quadres exposats. Va morir quan havia aconseguit reconeixement, diners i les possibilitats de córrer món i de llibertat que una bona situació econòmica possibilita. És aquesta una gran ocasió per gaudir d’una obra poc coneguda fins ara, la d’un d’aquests grans creadors que van sorgir en l’esplèndida i breu etapa d’entreguerres, a l’Alemanya en ebullició creativa de la República de Weimar.

En aquesta exposició, com m'ha passat en d'altres ocasions, em venien al cap les explicacions de Ricard Salvat, a la Universitat del passat, comentant com París tenia la fama però, on realment bullia -i potser bull avui de nou, afegeixo- la innovació i la modernitat, en aquells anys vint i trenta, era a Alemanya, a Berlín. Malgrat que París fos per a Beckmann i tants altres, un referent.