L'ESTRANY VALOR AFEGIT DE LES ANTIGUITATS

Aquests són mals temps. Els fills han deixat d'obeir els pares i tothom escriu llibres.

(Ciceró).

El futur ens tortura i el passat ens encadena. Vet aquí perquè se'ns escapa el present.

(Flaubert)

Qui sap on anem si gairebé  ni recordem d'on venim!

(Goethe)

Per casualitat he llegit coses diferents, que no tenen res a veure, però que coincideixen en evocar un passat més o menys llunyà que vam conèixer, o no, però que es recorda o s'imagina amb certa melangia. La valoració retrospectiva del passat és enganyosa, recordem de forma parcial i esbiaixada i, com que la vida passa, pot semblar un consol considerar que hem viscut coses entranyables que la gent jove del present i del futur no coneixerà. Això li ha passat a  totes les generacions i des que existeix l'escriptura, criticada en el seu moment pel fet que, com va passar, aconseguiria que s'exercités molt menys la memòria, que tenim testimonis d'aquest sentiment de pèrdua irreversible i lamentable. 

Avui, al blog del Francesc Puigcarbó, s'evoca el paper carbó. El vaig fer servir molt, el mateix que el paper de calcar. El paper carbó embrutava i aconseguia còpies lamentables però era el que hi havia quan escrivíem a màquina. Quan jo era petita, per cert, escoltava tot el dia la ràdio i recordo debats nostàlgics a l'entorn dels defectes vitals de les màquines d'escriure. Encara quedaven escriptors, aleshores, que defensaven la saviesa artesana d'escriure a mà i, si podia ser, amb tinter i plumilla. L'estilogràfica i el bolígraf van ser uns grans avenços però a escola, en el meu temps, encara s'escrivia amb tinta i aquests estris, al principi, com tot, eren cars i limitats.  En d'altres camps també es lloava allò  fet a mà, com en el  de la costura o el brodat. Però malgrat que aquestes activitats existeixin avui, com aficions, el món real va per una altra banda. A cada bugada es perd un llençol però els llençols nous s'han abaratit força, abans eren un bé escàs i limitat, no  es renovaven gaire i en temps dels meus avis fins i tot constaven en els testaments, com a heretables.

Amb tinta vaig endegar els llibres de comptabilitat del Comerç, uns estudis que preparaven per a feines administratives i que ja eren obsolets quan jo els cursava, en molts aspectes. El típex ca ser un altre calvari. A l'escola, ja quan treballava de mestra, el vam arribar a prohibir o a limitar, car els pegots de típex eren una plaga. Encara recordo l'emoció amb la qual vaig començar a escriure en el meu primer ordinador, per suposat sense internet, i com em va sorprendre això de poder corregir sense típex ni  res que se li assemblés.

Fa uns dies vaig llegir un article d'un periodista d'aquests que fan evocacions barcelonines, i que han crescut i proliferat com els bolets quan plou. Evocava el mar de la Barcelona de fa anys, aquells establiments de banys de la Barceloneta, els pescadors resistents però encara nombrosos, les golondrines pretèrites i  aquell  rompeolas que de dia era un indret familiar on podien comprar-te un cranc viu lligat a una canya, cranc que, per cert, amb les tendències animalistes incipients ja es va convertir, quan els meus fills eren petits, en un horrible cranc de plàstic. De nit, l'indret s'omplia de cotxes amb parelles fent de les seves, un lloc pecaminós i un recer per a les escalfors eròtiques de la gent reprimida d'aquells anys, això, és clar, si disposaven de cotxe, per modest que fos. 

El periodista es preguntava on anaven les parelletes d'avui, coses així, i constatava que la zona marítima, avui, és tan sols pels turistes. Jo vaig molt per la zona de mar, la tinc relativament a prop de casa, i hi ha molts turistes, sí, però també molta gent del país, famílies, jovent. Jo no sé si visc en un mon paral·lel. Encara més, sovint m'he trobat coneguts i saludats a les platges, al Passeig Marítim, a la Rambla de Mar... Les parelletes d'avui tenen d'altres recursos i més possibilitats i tants problemes com sempre, ja que els problemes, encara que evolucionin i  canviïn, mai no desapareixeran del tot.

La tercera nostàlgia enganyosa m'ha vingut al cap en llegir una ressenya sobre una pel·lícula de l'any 1959, que he recordat en llegir-ne la ressenya al blog Cinefília Sant Miquel, i que porta per títol Diez fusiles esperan. La pel·lícula, més enllà dels valors militars que defensa, té el seu alè romàntic i, recorda el mon de Baroja,  malgrat que el guionista no sigui ell sinó Carlos Blanco. L'acció se situa en el marc de les guerres carlistes i un rètol de presentació explica que la història va passar en una guerra romàntica, en la qual l'enemic era, tan sols, un cavaller que pensava diferent. Les guerres carlistes han estat mal recordades, mal explicades i molt mitificades. Van ser, com totes les guerres, una sèrie de  carnisseries sense sentit, però autors com Baroja, un autor que, per altra banda, he llegit força i m'encanta, han contribuït al romanticisme amb les quals la posteritat les ha embolcallat. 

Fins i tot hi ha aspectes de la nostra guerra civil que no s'expliquen sense entendre el context de les guerres carlistes. La guerra civil, per cert, en molts aspectes, va avui pel mateix camí de mitificació i genera un munt de literatura que té poc a veure amb la trista realitat. Cal pensar que l'any 1959, el d'aquesta pel·lícula, els valors militars eren plenament vigents i calia fomentar-los, però també l'oposició al franquisme fomentava lluites i sacrificis, moltes vegades inútils i absurds. El servei militar masculí, de forma maldestra, es nodria de literatura, en el fons. Amb les guerres mundials europees ha passat el mateix, fins que va arribar Paths of glory... Avui encara cueja tot això però ja ens ho mirem d'una altra manera. Les revolucions triomfadores, però també les fracassades, han comptat amb els seus mites inqüestionables  i difícils de refusar si no vols passar per carca. 

Per més galdós que ens pugui semblar el present,  ara i  aquí vivim, de moment, molt millor que els nostres pares i avis, en general. I les dones, no cal dir-ho. Encara més si es prové, com li passa a la gran majoria, de sectors modestos de la població. Hi ha estadístiques que demostren com fins i tot a llocs que es troben en situació difícil molts aspectes han millorat,  com ara l'alimentació. No sabem què pot ser una situació en la qual la majoria de la gent es vegi forçada a practicar coses com ara la menja de rates o el canibalisme. De fet, aquestes coses s'esborren de l'imaginari perquè, en ocasions, la gent no vol recordar els disbarats que va poder fer forçada per les circumstàncies, les ideologies, la necessitat o la crueltat dels qui portaven el pòndol de la situació. Tot és fràgil, és clar. 

Un personatge de Ruth Rendell manifesta que si poses una cama al passat i una altra al futur t'acabes pixant en el present. No falten mai apocalíptics que ens avisen sobre els mals de l'esdevenidor, del canvi climàtic, de la inestabilitat polític, de les invasions forasteres, dels aliments cancerigens i la resta. Ens diuen que hem de lluitar pels nostres descendents, els quals  es trobaran amb coses que no podem ni imaginar. No entenc com aquests apocalíptics poden entomar maternitats i paternitats, valdria més que s'ho deixessin córrer. 

Abans dèiem allò de què Déu ens agafés confessats però la confiança en etèries divinitats també ha anat de baixa i em temo que continuarà així. Res, que ara em vesteixo, m'arreglo i me'n vaig a fer un tomb per aquesta Barcelona suposadament tan galdosa, turística i absurda, i per la zona de mar, on a més de turistes en massa hi veig tot sovint persones autòctones, moltes de les quals, jubilades i jubiloses.