PAISATGES, TEATRE, OBLITS I EVOCACIONS

Fa algun temps vam saber que l'emblemàtic restaurant Pitarra, del carrer d'Avinyó, tancava i que en el seu lloc hi instal·laven un pub anglès. Havia anat força a aquell restaurant, feia temps que no ho feia i ja no hi podré anar. El més lamentable és que el pub en qüestió crec també ha tancat i que aquell interior conegut, entapissat de fotografies d'actors i actrius de l'època de Frederic Soler, aneu a saber com deu haver acabat. El restaurant ocupava l'indret de la rellotgeria familiar, la de l'oncle de l'autor, qui va fer també de rellotger durant un temps. 

Ja no m'hi poso pedres al fetge, amb això de les destraleries diverses que es produeixen a Barcelona. Ja quan jo era petita es queixava de tot plegat la gent gran i es podien llegir planys diversos a revistes com Destino. Amb els anys t'adones de què tot és temporal, abans d'allò que tu enyores ja hi va haver alguna cosa que algú va enyorar, què hi farem. Fa alguns anys, sense que en recordi gaires queixes, a la Plaça del Pi van reconvertit aquella bonica farmàcia, on també es feien tertúlies pitarrianes, en una geladeria. El pitjor no és pas el canvi d'orientació dels negocis sinó que calgui destrossar del tot un decorat que es podria mantenir i que podria esdevenir una atracció evident per als turistes i afeccionats a coses com ara les inefables rutes sobre personatges i esdeveniments, que ara viuen un bon moment i que potser acabaran morint d'èxit.

Diumenge vaig anar a dinar a un restaurant de Cervelló, una masia d'aquestes ben rehabilitades, acollidores i que han aconseguit que es conservessin espais destinats a la desaparició més o menys definitiva gràcies a la seva nova tendència d'ús. Tot es pot refer i els humans tenim una mena de tendència a destruir i recuperar. La recuperació sempre és una reinvenció, és clar, que respon a tendències i polítiques, com es va fer amb el romànic, per exemple. En tot cas no és ara la meva intenció entrar en un debat inacabable, sobre el qual cadascú podria dir la seva. Per fer segons quines rehabilitacions que he vist fer, en ocasions penso que millor hauria estat enderrocar el que quedava i fer una cosa nova, pràctica, funcional i moderna, al capdavall la modernitat també acaba per ser l'antigor, amb l'inevitable pas del temps. 

A Cervelló hi ha un bonic mas, inclòs en el catàleg de patrimoni, el Mas Pitarra. Havia estat rectoria fins que l'escriptor el va comprar i restaurar. Es troba en un estat lamentable. Per la viquipèdia expliquen que el propietari, fa uns vint anys, el volia arranjar però que no es va posar d'acord amb l'ajuntament i el resultat ja es pot veure. Per terra, al costat de les restes d'una part de l'edifici, hi havia un cartell antic i malmès anunciant amanides, plats combinats i pollastres a l'ast. Suposo que en algun moment es devia dedicar a aquest tipus de restauració de diumenge modest, no ho sé. En tot cas, millor això que no pas l'abandonament, sempre s'hauria de recordar allò de què el bo és enemic del millor o perfecte.

Potser un dia retorno per aquells verals i em trobo amb l'agradable sorpresa d'una rehabilitació més o menys ortodoxa i amb un nou restaurant o un petit hotel en aquell indret, qui sap. Frederic Soler (1839-1895)  va ser molt popular i estimat en el seu temps i va escriure un munt d'obres de teatre, sobretot, però també poesies i articles. Amb el temps, com sol passar, va tornar-se més conservador i joves valors, com Guimerà, va senyorejar els  teatres. Poques ocasions hi ha, avui, de veure el seu teatre. Ni el seu ni el de gaires autors del passat esplèndid d'aquell teatre català en ebullició. 

Durant algun temps es va intentar recuperar engrunetes d'obres de Pitarra, d'Ignasi Iglésies i d'algun altre. És un teatre que s'ha de recuperar de forma acurada, fent la contextualització del moment i intentant que el públic del present en conegui el rerefons històric. Per això faria falta que el jovent sabés alguna cosa dels autors i hagués llegit i representat obres d'època a l'institut. Però avui, ni tan sols per part dels grups d'afeccionats, no es posa en escena, gairebé, ni a Sagarra. Alguna cosa de Guimerà, és clar, i pareu de comptar. I la tele, poca cosa i de forma una mica barroera i incoherent.

En ocasions s'havia parlat de dedicar l'emblemàtic Romea al  teatre clàssic català, però avui aquella sala estimada va per uns altres camins, que em semblen molt interessants, ho admeto. També es va parlar de què el Nacional comptés amb una programació històrica coherent. Tot és el passat, ja. Soler va morir, expliquen, amargat, va percebre, tot i que no era gaire gran, que la seva època d'esplendor havia passat. Ja feia temps que no escrivia picardies com allò tan passat de rosca del Rei Jaume, que fins i tot va gosar portar als escenaris la Trinca dels temps gloriosos. De fet, hauria d'haver estat content, va assolir fama, diners, es va casar bé i a gust, va tenir un noi i una noia, el noi va ser pintor, escultor,  escriptor. Però no és senzill admetre que el temps passa i els gustos i les modes canvien. 

Tinc un record molt viu d'una vegada de les moltes en les quals vaig anar a dinar al Pitarra, feien un menú diari excel·lent i a preu mòdic. Quan vaig anar al lavabo, a la part de dalt, vaig percebre, en una sala privada, que hi havia la gent d'Esquerra, una part, és clar. Eren els temps de l'Esquerra de la Rahola i el Colom i d'aquell munt de divisions i conspiracions que mereixerien tot un volum memorialístic. Després vaig llegir en algun diari que l'altre part del partit també estava dinant i conspirant, però al Gran Cafè, un altre restaurant proper, d'aspecte modernista, més actual que el Pitarra però que semblava antic i que encara, per sort, funciona. 

No vaig gosar parar l'orella a la porta ajustada del menjadoret discret. Ja sabem com va acabar tot allò, el partit ha passat per molts alts i baixos i canvis de lideratge. Però ara, i no entro en valoracions polítiques, sembla tenir un futur més consolidat, malgrat els problemes o potser a causa, fins i tot, dels problemes. Els partits neixen, creixen i moren o es transformen, com tot en aquest mon.

El temps dels dramaturgs, dels escriptors, dels polítics, passa. Frederic Soler va morir als cinquanta-sis anys, de forma ràpida i imprevista, tristot. Una seva obra, Lo campanar de Palma, es va estrenar de forma pòstuma, al Teatre Español del Paralelo, l'any 1912. L'any 1907, per subscripció popular, l'Ajuntament de Barcelona va inaugurar el monument de la Rambla, no gaire reeixit, però que desitjo que es quedi allà ja que, boniques o lletges, a aquestes coses lligades als meus paisatges sentimentals els agafo  carinyo i els canvis m'empipen força. Cap als anys seixanta les restes de Soler, que es trobaven al Poblenou, al panteó de Clavé, es van dur a Montjuïc. Això de no deixar tranquils els morts il·lustres també és una mena d'estranya dèria. 

Un dels pocs llibres que teníem a casa, quan jo era petita, era un volum, recull de dos llibres de poemes de Soler, Cuentos de l'avi i Cuentos de la Vora del Foch, que havia estat propietat de la meva besàvia i que conservo amb cura. No son ben bé contes, sinó que es tracta d'una ambiciosa antologia, de temàtica diversa.  Aquesta meva besàvia, que no vaig poder conèixer, havia estat casada d'adolescent amb un hereu escampa ximplet, força més gran que no pas ella. Va tenir mala sort, va haver de marxar del poble pel mal viure que li donava i posar-se a servir, a Barcelona deixant el seu fill, el meu avi, amb la seva madrastra, ja vídua i molt bona dona. Li donaven una tarda lliure cada quinze dies i, segons a quina casa, tot i que eren cases bones, de vegades ni cobrava. Havia estat ben educada i devia ser força afeccionada a la lectura. 

Quan jo era joveneta anava, com tant de jovent d'aleshores,  a un centre parroquial. Un senyor que semblava molt seriós i tenia molta grapa per al teatre, en les trobades festives i els focs de camp excursionistes, ens recitava un llarg fragment de La creu de la masia, aquell que comença: Ara sí que veig ben bé  que us heu fet vella, Francisca... Després deixava la seriositat de banda i endegava coses divertides, com l'Oda a la Merda o les Virtuts del Cagar. Recitava amb una gran naturalitat teatral però hi havia d'altres rapsodes parroquials ben intencionats que feien riure d'allò més, encara que recitessin coses molt tristes, com ara el poema de La Pubilleta, també de Soler, un clàssic. 

He llegit en algun lloc que tant la Pubilleta com La Creu de la Masia van ser inspirats pels paisatges de Cervelló i del mas malmès. Tot i que jo no tenia masia ni herència cobejable em sentia identificada amb aquella pobra nena, pel fet de què el meu únic germanet va néixer quan jo tenia sis anys i em va bandejar del primer pla de l'atenció familiar, un trauma que sovint dic, en broma, que no he arribat a superar mai del tot. De fet, és  com això d'en Pitarra, quan estàs al centre de l'atenció no t'abelleix passar al segon o tercer pla o, directament, a l'oblit.

A banda del Mas Pitarra i del Mas de Campins, Frederic Soler està molt vinculat a la Barcelona emblemàtica. Va néixer al carrer del Cremat Gran, la rellotgeria del seu oncle va ser el Restaurant Pitarra del carrer d'Avinyó, on durant molt de temps es va conservar la rebotiga. Allà es reunia amb amics  com Zorrilla, durant un temps molt vinculat a la ciutat. Va estrenar obres a l'Odeon del carrer de l'Hospital i, és clar, al Romea, que va comprar i gestionar durant molt de temps. Va viure i morir al carrer del  Carme, 64. La seva època i la seva vida fornirien material per a una llarga sèrie de televisió, per a la qual caldrien recursos i grapa, és clar. Quan puguem considerar que TV3 és la BBC catalana hi haurem de començar a pensar.