LA DÈRIA DE SERVIR SENYORS IMMORTALS

Josep Piera és un autor de la meva generació, hereu i continuador d'una tradició literària, poètica i assagística valenciana amb noms tan rellevants i imprescindibles con l'immens Joan Francesc Mira qui, per cert, també ha espigolat en la història d'una família tan complexa i rellevant com la dels Borja.

En més d'una ocasió he manifestat la meva tirada al gènere biogràfic, si està ben fet i té grapa. Fa alguns anys recordo una biografia de Lucrècia Borgia de la gran i reconeguda Maria Bellonci. Estava molt ben escrita però no em va acabar de fer el pes. Zweig té moltes biografies i les de més èxit, encara avui, han estat les de dues reines de final tràgic, Maria Estuard i Maria Antonieta tot i que els entesos es quedin amb la de Fouché.

Fa uns dies vaig escriure sobre una biografia de Carles I, la d'Henry Kamen, que vam comentar en una de les trobades de Tot Història. Vam tenir la sort de poder-la fer a la Catedral de Barcelona, en una sala amb un d'aquells quadres sobre temes històrics del segle XIX, els quals han conformat una mica l'imaginari de la meva generació i de l'anterior, en el qual s'exemplifica la rebuda oferida a l'emperador, a Barcelona. 

La pintura històrica va ser molt popular durant molt de temps i ens va arribar, fins i tot,  a través dels cromos de les antigues xocolates. Una meva tieta-àvia tenia un salonet modest amb un gran mirall i algunes reproduccions barates d'aquelles escenes d'època. A un costat s'hi podia veure el quadre que penjo, Francesc de Borja davant del cadàver de l'emperatriu Isabel i, a l'altre, la Campana d'Osca amb tots aquells caps tallats.  A ella no devia fer-li ni fu ni fa, tot plegat, però a mi aquelles estampes em feien molta por malgrat que avui em resultin, fins i tot, entranyables. Hi ha diferents versions d'aquesta escena però la que reprodueixo, de Moreno Carbonero, és la més coneguda i té l'elegància de no excedir-se amb la imatge del cadàver reial.

La lectura de la biografia de Carles I ha fet que m'agafés una mena de dèria per l'època i per algun dels seus grans secundaris, que són molts i interessantíssims. Un d'ells va ser Francesc de Borja i, ves per on, aquesta tafaneria retrospectiva m'ha portat a llegir la biografia del sant, escrita per Josep Piera i que va guanyar el Joanot Martorell el 2009. No crec que hagi tingut el ressò merescut, en general sol passar això,  avui, amb els autors autores valencians i mallorquins. 

Aquesta biografia frega la novel·la, sense caure en la temptació de fer història-ficció, una cosa habitual avui. Incideix en fets encara poc coneguts, com el tema de les Germanies, i té la gran virtut de reflectir l'època i els personatges sense entrar en judicis lligats més aviat als valors del present que no pas a un intent de comprendre la mentalitat i les circumstàncies d'aquells personatges.

Els Borgia/ Borja no eren ni millors ni pitjors que tantes altres families d'upa i amb poder. Francesc, el sant, va ser besnét d'Alexandre VI, qui va provocar que fes fortuna aquella frase de Bembo: Oh Dio, la chiesa romana in mani dei catalani! Frase que, juntament amb allò de la venjança catalana ens faci reflexionar de tant en tant sobre tarannàs mitològics nostrats. Al capdavall hi ha qui m'ha dit que els Borgia eren valencians i els almogàvers, aragonesos, i es queda tan ample. La idea, tan bonica, dels Països Catalans cada dia sembla més llunyana i més complicada.

Allò les Germanies, com el tema dels Comuneros, és fàcil, avui, de ser llegit com una protesta més aviat popular en contra del gran poder reial,  però tot és interpretable, complicat i es poden trobar versions per a tots els gustos. Les oligarquies locals eren sovint més perilloses, per a la gent humil, que no pas un poder reial més difús, al capdavall. 

En tot cas, la biografia de Piera és troba al nivell d'altres de més enllà dels Pirineus, la veritat. Pel meu gust no és gaire amable amb l'esposa de Francesc, Elionor de Castro. S'ha especulat amb un enamorament de Borja per l'emperadriu, tampoc no seria estrany, era una dona molt intel·ligent, culta i bonica. Les dones de l'època van tenir molta més importància de la que podem pensar, pel que fa a la seva intervenció, en el cas de les de bona casa, en els afers polítics i domèstics. Però com que els parts eren constants i, semblava, inevitables, era habitual que morissin com a conseqüència d'aquella activitat destinada a assegurar una descendència sempre fràgil. Tan sols per haver entomat allò d'un part per any, qualsevol dona d'abans, un abans que segons on arriba fins avui, ja em mereix un respecte.

Francesc de Borja va ser un home de pes, en la seva època, sobretot a partir de la famosa conversió, encara que avui sigui fàcil fer brometa ignorant amb determinades dèries de la gent d'abans. Els jesuïtes tenen molts sants propis, això de tenir sants respon al poder polític i econòmic de les ordes, que afavoria les santificacions. Han estat i son una orde complexa i diversa, lligada -o enfrontada, segons com-  al poder però amb outsiders notables. 

Sant Francesc de Borja va ser també un gran músic, la majoria de les seves obres s'han perdut. Aquells van ser temps violents a tot arreu i la veritat és que no hem millorat pas tant com caldria, pel que fa al  refús de la violència com a instrument inevitable dels poders vigents. La situació de la dona, al menys pels nostres verals, ha donat un tomb important però fa, com qui diu, quatre dies. Jutjar el passat des dels paràmetres del present resulta inevitable i, sempre, erroni.