MITOLOGIA OPERÍSTICA I DIVULGACIÓ CULTURAL IMPRESCINDIBLE

En els darrers anys s’han publicat molts llibres que ens ofereixen un recull del que sigui, obres d’art, ciutats, monuments, restaurants, novel·les, suposades coses imprescindibles que hem de veure, llegir, tastar o saber abans de morir, en un nombre variable però que sovint és, de mitjana, el de cinquanta. El títol d’aquest volum ironitza amb la tendència i ens ofereix un subtítol que fa referència a la intenció, poc elitista o pretensiosa, del recull. Conèixer aquests fragments d’òpera ens servirà per presumir una mica. La ironia no pot amagar, però, la solidesa de la proposta. Aquest volum resultarà imprescindible per als no iniciats en el mon de l’òpera però pot ser, així mateix, un instrument molt vàlid en mans expertes i un recordatori encisador per als afeccionats de sempre. 

En el pròleg es formula una pregunta retòrica sobre si l’òpera està de moda. Es fa un repàs a la història i valors del gènere i es justifica la tria i la divisió en capítols del recull, a més d’esbossar, a grans trets, què trobarem al llibre: un recull eclèctic, lligat al gust personal de les autores, tant pel que fa a les obres com als intèrprets. Txèkhov ja manifestava que les obres d’art les dividia entre aquelles que li agradaven i les que no, i que no coneixia cap altre criteri, a l’hora de fer valoracions. És clar que en aquests criteris personals hi convergeixen moltes coses com ara el context cultural o l’educació rebuda.

Els fragments s’agrupen de deu en deu, al llarg de sis capítols, amb una propina. En el primer hi trobem fragments relacionats amb el cinema, després arribem a un capítol dedicat a les dones cantants i a un altre dedicat als homes. A continuació entrem en el camp dels duets, en les diferents versions d’un mateix tema i en les relacions entre òpera i literatura. Hi ha un pes evident de l’òpera italiana, però sense oblidar la francesa, anglesa o alemanya. Trobem Wagner de forma testimonial, cosa que les autores expliquen que és pel coneixement limitat sobre aquest compositor, tot i que aquí hi té un pes, ben segur, el gust personal. 

Es tracta d’un llibre de divulgació, gens exhaustiu, i es poden trobar a faltar fragments que algú pot considerar rellevants. Les autores ja ens avisen de tot això d’entrada, així com del fet que la tria d’unes versions en detriment d’unes altres no vol dir res i que, en aquest tema, com en tants d’altres, l’elecció té, de forma inevitable, un component subjectiu. El llibre ens permet l’aproximació a més de quaranta òperes de diferents èpoques, datades i situades en el seu context històrics, així com a lletres imprescindibles, en català i en la versió original, a algunes pinzellades sobre els cantants o els autors i a un breu recull d’anècdotes. Els cantants, homes i dones, pertanyen a generacions diferents. 

Avui l’òpera està, potser sí, més de moda que fa algunes dècades. S’ha popularitzat gràcies al cinema, fins i tot a la publicitat. Les noves generacions tenen més mitjans que les anteriors per aprendre música, per anar al teatre, per accedir a gravacions diverses, a través de la xarxa, o a les biografies de músics i intèrprets. Aquesta relativa massificació de la tendència pot haver fet perdre al gènere algunes engrunes de mitificació encara que també l’ha democratitzat. 

Aquest és un volum per gaudir-ne sense presses, avui que la xarxa ens ofereix la possibilitat de poder escoltar, sense massa problemes, els fragments triats o, fins i tot, de veure’n filmacions interessants. Més enllà de què puguem -o no- presumir d’haver augmentat els nostre coneixements musicals haurem gaudit d’allò més amb la proposta i ens haurem acostat, sense complexos, a un gènere emblemàtic. Probablement, com diu aquella coneguda frase cinematogràfica, per als qui en accedir al llibre tinguin les seves reserves, la seva lectura i gaudi serà el començament d’una gran amistat. 

A nivell personal el llibre té per a mi un significat ocult ja que una de les autores, escriptora i amiga, em va fer de forma generosa una mena de minicurset sobre el gènere, en admetre jo la meva ignorància sobre la qüestió. En aquests darrers anys m'he acostat una mica a l'òpera, per curiositat, per afició tardana i perquè, a banda de comptar amb aquesta amiga experta la meva cunyada treballa al Liceu i també en sap un munt, del tema. La majoria dels fragments que la Montserrat em recomanava els vaig anar penjant al facebook, cosa que fa que persones que em coneixen hagin cregut, ai, que hi entenc alguna cosa.

En escriure i recomanar aquest llibre voldria recordar la Glòria Abras, que sempre em feia recomanacions i puntualitzacions sobre tota mena de coses, i que, així mateix, era una gran afeccionada a l'òpera. Segurament, amb el seu agut i punyent sentit crític tindria alguna cosa a dir sobre el llibre i la tria feta o ens hi faria alguna postil·la. Recordar la gent blogaire que ha desfilat cap al més enllà en aquests gairebé quinze anys que porto, d'activitat a la xarxa, m'entristeix.

He de dir que un injust motiu de rebuig a l'entorn del mon operístic em venia, en el passat, del trasbals que em va produir, d'adolescent, contemplar, en aquells anys de modèstia consumista i misèries diverses, l'arribada d'una gent que semblava d'una altra galàxia, al Liceu, un vespre. Dames amb vestits llargs i enjoiades, cavallers d'etiqueta. Arribaven en cotxassos, molts dels quals amb xofer i tot, o en taxi. A banda d'això tenia, a més, uns oncles amb unes certes pretensions, que presumien de Liceu i menystenien qualsevol expressió a l'entorn d'allò que no fos clàssic. Tot pesa, en el nostre imaginari sentimental.

No sabia el mon d'afeccionats que es movia la banda dels sectors populars entesos en el tema, melòmans que anaven a gaudir de la música sense complexos, a localitats on no es veia gairebé  res de l'escenari. O, com en el cas de l'autora, a qui de petita el pare ja la duia al Liceu, que gaudien de la representació a peu dret, amb l'esperança d'accedir a alguna localitat que hagués quedat buida. 

Al meu barri una persona d'origen humil, Manuel Ausensi, va arribar a ser un famós baríton. Per a la gent de la generació dels meus pares i avis era un mite, tan o més gran que el del Serrat. Albert Vilardell, crític musical i un d'aquests afeccionats de pedra picada, va venir en una ocasió, fa alguns anys, al meu barri, a parlar-nos sobre Ausensi, a qui havia biografiat. Malgrat la satisfacció que li produïa la difusió actual de l'òpera enyorava les llargues cues per accedir al cinquè pis del Liceu, en les quals es debatia a fons sobre músics, cantants i muntatges. La popularitat de la sarsuela, avui una mica bandejada del context, va fer que moltes persones s'afeccionessin a l'òpera. Al capdavall tot acaba per conviure en bona harmonia... musical.