REFLEXIONS SOBRE EL TEMA D'AVUI, ABANS D'ESMORZAR

En l'anterior entrada al blog, fent referència a les sèries televisives d'actualitat, acabava amb aquesta frase:

En tot cas, que cadascú miri/voti el que vulgui però que no em piconin amb propagandes excessives, ni a favor, ni en contra.

Avui la recupero canviant alguna cosa, en concret això de mirar per votar. I és que m'arriben propagandes diferents i insistents sobre la bondat o perversitat de les diferents opcions possibles. I no parlo de les propagandes oficials, ep. Això dels cartells amb caretos dels votables, la publicitat en paper, dipositada a les bústies o les telefonades inefables del senyor francès reconvertit en barceloní. Ni dels articles d'opinió dels diaris ni de les intervencions diverses en debats i tertúlies de la tele. Parlo de la propaganda que emeten amics, coneguts i saludats, via facebook, twitter o whatsapp o el que sigui i com s'escrigui. O, senzillament, de forma directa, ço és, a través de converses informals.

De vegades em queixo de què els poders públics ens tracten com a criatures petites i immadures, amb allò de què passem per l'ombra a l'estiu i fem gimnàstica. Però fins i tot la gent propera, una gran part, cova una inquietant tendència pedagògica i educativa. Hi ha qui m'avisa de què a Catalunya, per exemple, també hi ha fatxes i que vigili. O qui em diu tot el contrari, que aquí som tota una altra cosa i no ens deixarem enredar i que tornarem a patir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer, si és que mai hem vençut, que no ho sé. M'envien propagandes d'un i de l'altre, algunes propagandes força alternatives i m'aconsellen què he de fer amb el tema del Parlament europeu per tal que s'escolti la nostra veu. 

Aquestes prèdiques espontànies i, sovint, contundents, donen per fet que qui les fa té la veritat i el monopoli de l'ètica popular i sap secrets que tu no ets capaç de descobrir sense intermediaris. Sovint la gent que t'aprecia t'identifica, ideològicament, amb allò que pensen ells i elles. Fa anys, molts, o eres convergent o eres socialista i una mica iniciatiu. Segons on anaves i en què participaves et posaven l'etiqueta i no s'estaven de criticar de forma àcida, sovint exagerada i fora de lloc, la part contrària, sense pensar que tu podies pensar d'una altra manera. O de cap manera. Sempre hi ha qui coneix de prop un candidat que tu valores i et diu que a casa seva i a la feina és un impresentable. Conèixer massa la gent té aquest risc, ves.

El meu vot ha estat sempre una mica erràtic i variable, hi ha qui pensa que això és negatiu, cal ser incondicional del que sigui. Però la societat canvia i en cada moment pots canviar tu, també, de pensament i de tendència. No canviar ja no ho tinc per una virtut sinó per una tossuderia inexplicable. Afortunadament el vot, encara, és secret, i hi ha qui diu que vota una cosa i et ven la moto i després, en la intimitat, en vota una altra. El millor seria no parlar del tema, en general, i no fer virals acudits ximplets, xarons i de mal gust, en molts casos, que corren amunt i avall. En alguns grups de whatshap on m'han inclòs ja s'ha avisat d'això d'evitar la política partidista.

Poques vegades es pot debatre amb tranquil·litat sobre política o religió, tot i que el tema religiós ja no conté la substància d'altres temps, car cadascú congria les seves dèries, dogmes, creences, simpaties i manies persecutòries. Amb els anys veus de tot i persones que admiraves, del camp de la política, (o del que  sigui), en fan alguna de grossa i cauen de l'escambell. El poder, polític, econòmic, intel·lectual, afavoreix les servituds corruptores, poca gent en surt sense esquitxades, de més o menys gruix. Però els purs incorruptibles també fan por, de vegades son els més perillosos de tots, com Robespierre. Les biografies serioses acaben amb els mites però s'endeguen poques biografies acurades, car tots tenim els nostres condicionaments sentimentals. 

Pel que fa a la història a llarg termini, tot depèn de quan mors i com. És allò tan bonic però injust de què un bon morir honora tota una vida. Em fa pensar en com un moment de penediment, com deia el Tenorio, podia salvar l'ànima, mentre un mal moment a les acaballes et podia enfonsar a Can Pere Botero, per bo que haguessis estat fins aquell instant pecador o blasfem.

La gent que et critica els polítics o els futbolistes, car aquest també és un camp en el qual tothom diu la seva, i avui escolto molts disbarats, hauria d'analitzar primer, a fons i demanant opinions alienes, si no ha caigut en els pecats que condemna, ni que sigui a nivell casolà. És allò de tirar la primera pedra, vaja. I pel que fa als qui et descobreixen la sopa d'all de la veritat oculta, millor que reflexionessin sobre el fet de què potser tu en saps més que no pas ells, del tema, abans d'intentar adoctrinar-te. Però, és clar, potser aleshores tot seria molt més avorrit, a la vida. El safareig virtual ajuda a moure'ns per aquesta vall de llàgrimes indispensable on hem vingut a raure.