11.8.19

LITERATURA, MUNTANYES I EVOCACIONS SUÏSSES


He llegit aquests dies Qué pequeño es el mundo, de Martin Suter, autor suís en llengua alemanya, que no coneixia. Va ser el primer gran èxit de l'escriptor, és va publicar a finals dels noranta i li va permetre dedicar-se de ple a la literatura, com he pogut llegir a les referències espigolades per internet.

És un llibre que desvetlla un gran nombre d'expectatives les quals, com acostuma a esdevenir en moltes històries amb misteris del passat per resoldre, no acaben de lligar del tot en el moment del desenllaç. El llibre incideix força en el tema del deteriorament mental i els enigmes de la memòria. Suter té alguns títols més traduïts al castellà, hauré de reincidir, ja que no m'acabo de creure que aquest, segons alguns crítics, sigui el seu millor llibre,

D'aquesta novel·la se'n va fer una pel·lícula francesa, l'any 2010, protagonitzada per Depardieu, dirigida per Bruno Chiche i que crec que per aquí no hem arribat a veure. Suter ha viscut temporades a Guatemala, a Eivissa, al Marroc, però té la seva residència a Zuric. Aquestes possibilitats residencials de la gent amb possibles em produeixen una sana enveja tot i que jo, si fos suïssa, no sé pas si voltaria tant.

Fa anys, quan les persones normaletes vam començar a veure mon, Suïssa era un dels destins mítics més cobejats. Hi vam anar l'any 1976, de càmping, i ens ho vam passar molt bé. Els tòpics habituals sobre països feien córrer que la gent d'allà era antipàtica i que el país era massa maco. Però vam trobar sempre gent amable i educada, la veritat. I això del massa maco venia del fet que trobaves floretes a tot arreu, un tema, aquest, en el qual aquí hem millorat moltíssim en les darreres dècades. 

Suïssa ha sabut jugar la carta de la neutralitat, avui hem perdut la innocència i sabem que al capdavall tot és política i que cal un indret on poder guardar els calerons, quan van mal dades a tot arreu. Té un sistema polític interessant, amb un consell format per set membres i, com és sabut, compta amb quatre llengües oficials. Una pregunta amb trampa és preguntar a algú sobre el president de Suïssa, ja que gairebé ningú no és capaç de respondre ni de donar noms de polítics de per allà.

Molta gent d'upa ha tingut residència a Suïssa, per raons polítiques i econòmiques. El país ha fomentat un turisme respectuós i intel·ligent però no és un indret tan uniforme com pot semblar d'entrada. Quan hi vam anar, per exemple, hi havia diferències qualitatives importants entre els càmpings dels cantons alemanys i els francesos, a favor dels alemanys, tot s'ha de dir. Fa molts anys i no sé com deuen estar ara, ep. Sobre el tema bancari, algunes veus critiques s'ha aixecat en els darrers anys, fins i tot.

Al seu llibre Castellio contra Calvino, Zweig, que sovint expressa opinions personals no contrastades, incideix en el tema del llegat calvinista a Suïssa, que ha propiciat el desenvolupament d'una gent treballadora, educada, responsable, però poc creativa. Tot és opinable i relatiu i avui el país compta amb personalitats molt interessants com, per exemple, en el cinema, directors com Tanner, a qui la filmoteca va dedicar, fa poc, un cicle.  Si la història del passat condicionés tant estaríem, encara, molt pitjor. Possiblement coneixem, en general, ben poca cosa, sobre literatura suïssa, però encara menys sobre tantes altres literatures del mon mundial.

Una pel·lícula aparentment humorística, però amb el seu pes crític, Un franco, 14 pesetas, em va produir una gran tristor en acabar, amb el retorn de la família a aquella Espanya tan rància, quan ja es començaven a aclimatar a aquell bonic país. Té una continuació, que no he vist. No és del tot rodona però sí força interessant, i inspirada en fets reals familiars del director, Carlos Iglesias.

Quan jo era petita, en aquells calendaris que et donaven a diferents establiments, hi havia sovint imatges de Suïssa, evocadores, precioses, que després, en ocasions, s'emmarcaven i formaven part del nostre imaginari sentimental. I un dels llibres infantils més llegits va ser, i és encara, tot i que el cinema i els dibuixets li han manllevat romanticisme, Heidi, és clar.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Em va passar el mateix que a tu amb un Franco 14 pesetas. Ah! Federer també és suïs i no ho fa gens malament aixó del tennis, i un suís va inventar el Toblerone, sense oblidar les vaques... suïsses.

Júlia ha dit...

Francesc, si es busca a tot arreu hi ha gent creativa.