LITERATURA, MUNTANYES I EVOCACIONS SUÏSSES

He llegit aquests dies Qué pequeño es el mundo, de Martin Suter, autor suís en llengua alemanya, que no coneixia. Va ser el primer gran èxit de l'escriptor, és va publicar a finals dels noranta i li va permetre dedicar-se de ple a la literatura, com he pogut llegir a les referències espigolades per internet.

És un llibre que desvetlla un gran nombre d'expectatives les quals, com acostuma a esdevenir en moltes històries amb misteris del passat per resoldre, no acaben de lligar del tot en el moment del desenllaç. El llibre incideix força en el tema del deteriorament mental i els enigmes de la memòria. Suter té alguns títols més traduïts al castellà, hauré de reincidir, ja que no m'acabo de creure que aquest, segons alguns crítics, sigui el seu millor llibre,

D'aquesta novel·la se'n va fer una pel·lícula francesa, l'any 2010, protagonitzada per Depardieu, dirigida per Bruno Chiche i que crec que per aquí no hem arribat a veure. Suter ha viscut temporades a Guatemala, a Eivissa, al Marroc, però té la seva residència a Zuric. Aquestes possibilitats residencials de la gent amb possibles em produeixen una sana enveja tot i que jo, si fos suïssa, no sé pas si voltaria tant.

Fa anys, quan les persones normaletes vam començar a veure mon, Suïssa era un dels destins mítics més cobejats. Hi vam anar l'any 1976, de càmping, i ens ho vam passar molt bé. Els tòpics habituals sobre països feien córrer que la gent d'allà era antipàtica i que el país era massa maco. Però vam trobar sempre gent amable i educada, la veritat. I això del massa maco venia del fet que trobaves floretes a tot arreu, un tema, aquest, en el qual aquí hem millorat moltíssim en les darreres dècades. 

Suïssa ha sabut jugar la carta de la neutralitat, avui hem perdut la innocència i sabem que al capdavall tot és política i que cal un indret on poder guardar els calerons, quan van mal dades a tot arreu. Té un sistema polític interessant, amb un consell format per set membres i, com és sabut, compta amb quatre llengües oficials. Una pregunta amb trampa és preguntar a algú sobre el president de Suïssa, ja que gairebé ningú no és capaç de respondre ni de donar noms de polítics de per allà.

Molta gent d'upa ha tingut residència a Suïssa, per raons polítiques i econòmiques. El país ha fomentat un turisme respectuós i intel·ligent però no és un indret tan uniforme com pot semblar d'entrada. Quan hi vam anar, per exemple, hi havia diferències qualitatives importants entre els càmpings dels cantons alemanys i els francesos, a favor dels alemanys, tot s'ha de dir. Fa molts anys i no sé com deuen estar ara, ep. Sobre el tema bancari, algunes veus critiques s'ha aixecat en els darrers anys, fins i tot.

Al seu llibre Castellio contra Calvino, Zweig, que sovint expressa opinions personals no contrastades, incideix en el tema del llegat calvinista a Suïssa, que ha propiciat el desenvolupament d'una gent treballadora, educada, responsable, però poc creativa. Tot és opinable i relatiu i avui el país compta amb personalitats molt interessants com, per exemple, en el cinema, directors com Tanner, a qui la filmoteca va dedicar, fa poc, un cicle.  Si la història del passat condicionés tant estaríem, encara, molt pitjor. Possiblement coneixem, en general, ben poca cosa, sobre literatura suïssa, però encara menys sobre tantes altres literatures del mon mundial.

Una pel·lícula aparentment humorística, però amb el seu pes crític, Un franco, 14 pesetas, em va produir una gran tristor en acabar, amb el retorn de la família a aquella Espanya tan rància, quan ja es començaven a aclimatar a aquell bonic país. Té una continuació, que no he vist. No és del tot rodona però sí força interessant, i inspirada en fets reals familiars del director, Carlos Iglesias.

Quan jo era petita, en aquells calendaris que et donaven a diferents establiments, hi havia sovint imatges de Suïssa, evocadores, precioses, que després, en ocasions, s'emmarcaven i formaven part del nostre imaginari sentimental. I un dels llibres infantils més llegits va ser, i és encara, tot i que el cinema i els dibuixets li han manllevat romanticisme, Heidi, és clar.

CINEMA D'ABANS I MESSIDORS D'AVUI

La filmoteca dedica un cicle a Alain Tanner, director que durant un temps va ser força seguit a casa nostra. Un dels títols emblemàtics de l'època va ser aquell Jonàs que havia de fer vint-i-cinc anys l'any dos mil i que l'autor va recuperar un any abans de la fi del milenni. Jo crec que un dels elements clau d'una certa devoció casolana pel director va ser que molta gent de la meva generació tenia fills i filles petitons que també farien vint-i-cinc anys l'any dos mil. L'any setanta-cinc assenyala un punt molt alt en el nombre de naixements, en poc temps la cosa davallaria força. L'any dos mil semblava el futur misteriós i excitant i ara ja és el passat i va acabar per ser un any com els altres, amb coses bones, poques, i dolentes, moltes. Tot i que això de la percepció temporal depèn de com li va a cadascú a la fira de la vida.

Alain Tanner, ja aleshores, em resultava sempre una mica ensopit. Ser suís no deu ser fàcil o deu ser-ho massa, no ho sé. En tot cas Tanner va donar visibilitat a un cinema que semblava que ni existís i ens va mostrar situacions quotidianes emmarcades en aquesta bellesa que tant valora tot i que de vegades costi de copsar. Feia dies que no anava al cine i aquest diumenge em vaig poder escapar a la Filmoteca per veure Messidor, una història gairebé sense història, desconcertant i existencialista, que evoca d'altres títols francesos i fins i tot aquell estranger de Camus que no té cap raó per acabar amb un desconegut, i de fet, amb ell mateix, de forma absurda i que no sap ben bé què hi fa, en aquest món, com, de fet, no ho sap ningú.

La sala era plena de gom a gom. Algunes persones, m'imagino que avorrides, van abandonar la història abans de la meitat. Per a aquells que no l'hagin vist comento una mica l'argument, dues noies d'uns divuit anys que es troben per atzar fent autoestop viatgen per Suïssa sense objectiu ni raó convincent, quan se'ls acaben els diners en demanen, també per atzar s'ensopeguen amb una pistola que roben i que fa que la història comenci a inquietar i que poguem preveure un final tan tràgic com inútil. La còpia, com sol passar en alguns casos amb les pel·lícules que he vist a la filmoteca, era descoloridai esvaïda i es perdia la bellesa dels paisatges suïsos, bellesa barrejada amb vulgaritat poc tòpica però també poc crítica, més enllà de referències a la inutilitat de tot i al fet inqüestionable que en determinats moments només t'acaba movent la necessitat o la por. 

Mentre Tanner va tenir durant uns anys força presència als nostres cinemes, sovint en aquells que es van dir d'art i assaig, després l'hem anat oblidant i està molt bé que la filmoteca li dediqui aquest cicle tot i que encara estaria millor que els seus títols més actuals es promocionessin de forma adient quan arriben, si arriben. Jonàs ja té gairebé quaranta anys i el nihilisme de Messidor, per ensopit i gratuït que ens pugui semblar, és avui més actual i comprensible, fins i tot, que en aquell ja llunyà mil nou-cents setanta-nou en el qual, al menys per aquests verals, encara quedaven il·lusions abrandades sobre les bondats de la democràcia acabada d'estrenar. 

És habitual evocar Thelma i Louise quan s'escriu sobre Messidor però més enllà d'algunes coincidències temàtiques concretes i de què hi hagi un cert grau d'inspiració motivat per la història de Tanner, tot és molt diferent, començant per la filosofia o l'absència de filosofia de la pel·lícula suïssa i pel fet que les actrius ens són força desconegudes, cosa que contribueix a un augment de l'angoixa que ens provoca pensar en què algun dels nostres fills es pugui sentir en algun moment tan buit de contingut. Jonàs ha crescut i els seus pares ens hem fet vells i patidors.