CONTRASTOS FUNERARIS EN DIES OMBRÍVOLS

La mort d'una mare i un fill en un camp de refugiats a Grècia, un país que sol ser destí turístic de culte per a molta gent, la qual ens penja a Instagram boniques fotografies dels paratges illencs que no tenen aquests problemes, han fet que ens arribessin imatges de la situació dels malaurats estadants d'aquests camps. I aquests son els supervivents de les fugides, és clar. 

Molta gent de totes les edats mor, en els nostres temps, o pateix tant, a nivell individual i col·lectiu, que no ens ho podem ni imaginar. I no podem dir pas que no ho sabem. Mor de forma absurda, cruel, violenta, sense que hi tinguin res a veure la contaminació ambiental a causa de l'excés d'automòbils, el tabac, o el fet de menjar sucre en excés. El que passa és que ens sentim impotents i amb mala consciència davant d'uns problemes que ens depassen i que no podem controlar ni aconseguir que minvin. No em puc ni imaginar els sentiments de la bona gent de Grècia, o d'on sigui, sud d'Espanya inclòs, que té aquests problemes a dins de casa o que els viu tot sovint, en directe, a causa de la seva situació geogràfica. 

Malauradament la història de la humanitat sempre ha estat així o molt pitjor. El que passa és que ara som molta més gent, en aquest mon de mones, i tot passa a l'engròs. En teoria acceptem que tots els homes -i les dones, afortunadament, avui- som iguals. Però en la realitat funciona una terrible frase d'humor negre de Rusiñol sobre el fet de què per salvar un amic deixaríem que morissin cent xinesos desconeguts. El pitjor és que aquests son problemes sense solució a curt termini. Fa uns dies escoltava, en un debat, Yayo Herrero, que va utilitzar el terme feixisme territorial, en relació amb els privilegis normalitzats dels quals gaudim en les societats avançades. Moltes bones idees d'avui i iniciatives remarcables provenen de dones, per cert. O així m'ho sembla

Aquí, per sort per a nosaltres, no tenim els camps de refugiats ni els ofegats a tocar de casa, al menys ara per ara. Veiem una misèria urbana relativa, no dirè que no, i ens hi hem acostumat a causa d'això de la impotència. Anem fent el que podem, col·laborant amb iniciatives ben intencionades, intentant no fer mal a ningú ni desitjar mal a ningú, al menys això ens agrada pensar, tot i que de tant en tant llegeixo o escolto coses altament inquietants. Però una cosa és dir i, l'altra, fer. Hi ha gent que s'expressa de forma desfermada i políticament incorrecta i no faria mal a una mosca. I a l'inrevés. I també depèn, tot plegat, del moment i les circumstàncies. 

Mentre cada dia mor tanta gent, de forma prematura, injusta i violenta, aquí i allà, a França han enterrat Chirac en un d'aquests actes tant del gust dels qui manen o dels qui volen manar. Banderes, música, himnes, exaltació patriòtica. Chirac va tenir una trajectòria llarga, amb moltes ombres, algunes corrupteles, proves nuclears a la Polinèsia i d'altres francesilles. El mon d'avui és fruit també dels polítics d'ahir. Però les seves relliscades no van evitar un comiat que, per la seva grandeur, a mi, que soc poc amiga de manifestacions d'aquest tipus, les nostres incloses, em va resultar gairebé d'humor negre. El governant també va fer algunes coses bones, com ara oposar-se a la Invasió de l'Irak, per aquest motiu va ser candidat a un premi tan controvertit i, avui, desmitificat, com és el Nobel de la Pau. 

No deu ser fàcil governar, en tan altes instàncies, ni tan sols a França. La vocació política per a mi, que vaig patir a fons quan tan sols vaig ser, durant tres anys, cap d'estudis de l'escola, és tot un misteri. Ahir mateix mirava un plenari de l'ajuntament de Barcelona i m'admirava la capacitat d'aguantar aquestes llargues sessions, escoltant discursos de tota mena, dels teus i dels altres, i fent cara de pòker. Encara permetessin fer ganxet o escriure poemes, mentre passes l'estona... No m'estranya que al Parlament, en algun cas, hagin pillat un o altre joguinejant amb el mòbil, la veritat. Tan sols per aquesta capacitat de resistència tinc un cert respecte per la classe política, en general, bescantada de forma absoluta i incondicional en tantes ocasions.

La vida és molt atzarosa, és allò del poema de la Joana Raspall, avui utilitzat fins a l'excés, a nivell escolar: si haguessis nascut, en una altra terra... Però no es tracta tan sols de la terra, també de la família, del moment històric, de l'atzar i el caos, vaja, que ens condicionen, el mateix que els gens que heretem i les coneixences que ens acompanyen. Cada dia m'adono més de què l'espècie humana està sobrevalorada, vaja.