WOLE SOYINKA, LITERATURA, POLÍTICA, I LES MOLTES SERVITUDS DELS PREMIS GROSSOS

En Juan, del blog Cinefília Sant Miquel, em recorda que, pel que fa a la literatura nigeriana, caldria mencionar Wole Soyinka, qui el va rebre l'any 1986. Probablement per això del Nobel molts llibres de Soyinka es van traduir al castellà, fins i tot algun d'ells al català. Per esmenar un oblit imperdonable li dedicaré aquesta entrada.

Soyinka, com d'altres intel·lectuals del seu país, va estudiar a la Universitat d'Ibadan, i s'hi va graduar l'any 1954. Va néixer l'any 1934 i té avui, doncs, vuitanta-cinc anys. També va poder fer estudis a Anglaterra, a Leeds, i va fer i dirigir teatre al Royal Court Theatre de Londres. En retornar al seu país va ensenyar literatura comparada a Lagos, Ibadan i Ifer. 

En els països que han estat colonitzats o que tenen una cultura lingüística diferent de l'oficial hi ha sectors que rebutgen la llengua majoritària, imposada d'entrada però que acaba per ser, com el llatí, un idioma franc i comú. El tema és complicat, aquí, a cert nivell, hem viscut el tema en el rebuig al castellà i també en alguns països hispanoamericans existeix aquesta dèria. Però al capdavall, si ens espolsem prejudicis i política, una llengua majoritària pot ser una eina de difusió important i pràctica, i fins i tot d'unificació entre la gent, com ho va ser el llatí, encara més en indrets on el nombre de llengües és impressionant. 

Soyinka va optar per desenvolupar els seus escrits en anglès i això, segurament, va facilitar que la seva obra fos més coneguda. Cosa que no vol dir que no es faci tot el que calgui per protegir, difondre i traduir, si cal, les altres llengües existents. De fet, països europeus com Itàlia o Alemanya, unificats durant el segle XIX, van haver d'inventar-se una mena de llengua franca, en la qual, de forma inevitable, una forma dialectal es va empassar la resta, el tema dels idiomes és espinós i ens l'han explicat molt malament. 

En molts dels seus llibres Soyinka recorre sovint a les tradicions africanes, a la simbologia i a un humor molt personal, tot i que s'hi pot copsar una evolució lligada als problemes i sofriment del seu país. La seva postura política, en un país tan complicat i atzarós en aquest camp, va fer que hagués d'anar a la presó l'any 1967, on va romandre gairebé dos anys. Va dedicar-se força al mon del teatre, ha conreat tota mena de gèneres literaris i va dirigir dues pel·lícules que no sé pas si mai han arribat pels nostres verals.

L'any 1986 va rebre el Nobel. Ja fa temps que tinc desmitificats aquests premis, injustos i oportunistes en molts sentits. El nombre de dones guardonades és vergonyós, i alguns dels premis més escandalosos, en alguns casos, han estat els de la Pau. No tinc mitjans ni coneixements per opinar sobre la resta, tot i que crec que també hi hagut protestes i matisacions per part del mon científic en alguna ocasió. Però de tant en tant cal admetre que l'encerten, més o menys, com en aquest cas. Ja diuen que fins i tot els rellotges aturats marquen l'hora correcta dos cops al dia. 

En moltes referències es remarca el fet de què Soyinka va ser el primer africà guardonat. Encara és, avui, el primer subsaharià negre guardonat. Un altre africà amb el premi gros va ser el gran Naguib Mahfouz, l'any 1988, però pertany a una cultura i un context molt diferents. Els altres africans, Gordimer, Coetzee i Le Clézio, no son negres encara que es puguin considerar una altra mena d'africans. Amb això de l'Àfrica, com que en sabem tan poc i ens informen tan poc, existeix una tendència a ficar-ho tot al mateix sac i no fer distincions entre països, llengües, cultures i la resta. El fet és que escriptors com el gran Achebe han mort sense comptar amb aquest tipus de reconeixement.

El Nobel de Literatura no és un premi d'honor moral i, en teoria, premia l'excel·lència literària, però segons la meva opinió, personal i subjectiva, penso que en el mon hi ha escriptors i escriptores d'una gran categoria i els quals, a més a més, no han servit ni lloat dictadors o carnissers. Sí, parlo per Handke, però també per Cela, censor franquista. I en podria citar d'altres. Però, vaja, això és com el tema dels óscars o pensar que Miss Univers és, de veritat, la noia més maca del mon, per exemple. 

L'altre dia, en algun lloc,  a causa d'això del Handke, parlaven del cas Vargas Llosa, com a senyor conflictiu amb premi Nobel, però crec que Vargas Llosa va ser conflictiu, més aviat, després del Nobel. En el temps del boom li rèiem les gràcies i el teníem per esquerranós i tot. Hi ha joves d'avui que em diuen que no el volen llegir a causa del seu tarannà però això és un error, és un gran escriptor, al menys durant la seva primera etapa, i un gran treballador, també, frivolitats i penjaments als catalans apart.  

De tota manera, de jove ets més radical, a mi em passava amb Pla, un altre autor controvertit, políticament parlant i de qui es diu que es van inventar això del Premi d'Honor català per no donar-li a ell. Un premi, per cert, que també ha estat molt discriminador amb dones i tendències. No es pot haver estat franquista per tenir-lo però sí que es pot haver estat estalinista, no sé si m'explico. Entenc que no podem filar massa prim amb aquests temes però hi ha aspectes de gruix que potser caldria considerar.

Per cert, expliquen que Soyinka va estripar el seu carnet de resident permanent als Estats Units, en sortit triat Trump com a president del país. Tot un gest, tan simbòlic com es vulgui, però molt rellevant. I això que Trump tot just començava a manar...

Un altre tema, que afecta fins i tot als autors nobelitzats és la comercialització. Avui molts llibres de Soyinka els haurem d'anar a cercar a la biblioteca o als espais comercials d'internet, i encara bo.