DIA DE DIFUNTES I TEATRE CONTEMPORANI

Coincideixen, aquests dies, a dos teatres de Barcelona, el Goya i La Villarroel, dues històries que tenen molts paral·lelismes i grans diferències. Totes dues incideixen en el nostre present, defugen referències explícites al tema polític, que avui ens aclapara, i estan escrites i dirigides per autors joves o relativament joves, de l'edat dels meus fills, això vol dir que ja han passat la quarantena. 

A les dues obres hi plana la mort de la mare, pal de paller, encara  avui, de les famílies del nostre temps. A La dona del 600, escrita i dirigida per Pere Riera, que podem veure al Teatre Goya, la mare és un personatge viu, gràcies a les analepsis que ens transporten al passat recent. A Una historia real, escrita i dirigida per Pau Miró, la mare és tan sols una absent, de la qual n'arribem a saber poques coses.

Les absències, en tots dos casos, es relacionen amb objectes lligats a la persona desapareguda, aquest 600 del títol, a l'obra que podem veure al Goya, i una vella butaca, a l'obra de La Villarroel. No crec que aquesta presència de la mort tingui a veure amb l'època de l'any en la qual s'han estrenat però, qui sap.

Totes dues obres compten amb repartiments de categoria, sempre hem tingut aquí molt bons actors i molt bones actrius, i en molts casos no se'ls ha reconegut del tot la vàlua. En això també hi compta la sort. És simptomàtic que a les dues obres la morta sigui la mare quan, diuen les estadístiques, avui encara hi ha més vídues que vidus. Ja quan jo era petita explicaven que una dona que perdia el marit se'n sortia molt millor que no pas si ell era el supervivent. De fet, encara ahir, en un documental que mirava per televisió, sobre el mon agrari del passat recent, incidien en el fet de què els homes ben aviat miraven de tornar-se a casar, en general, quan se'ls moria la muller.

Les generalitzacions sempre son imprecises i els temps han canviat, pel que fa a la situació de la dona, però la meva experiència directa rebla el clau d'aquesta tendència, el mateix pel que fa als separats. Tornant al teatre, les dues obres, sense ser rodones del tot, resulten molt interessants, estan ben escrites i resulten plenament contemporànies.

La dona del 600 ens mostra una família normaleta, un home vidu, que havia treballat a la SEAT, un obrer, vaja, amb dues filles molt diferents i amb dificultats per encarar la solitud, troba consol en la construcció d'un 600 com el que conduïa la seva dona i que munta al saló de casa. A Una història real el context és més elitista, el vidu és un escriptor d'èxit reconegut, que, tot i ser d'origens modestos, ha tingut la sort de triomfar amb l'escriptura, una escriptura lligada sovint a les seves pròpies experiències vitals.

A totes dues obres hi ha un noi en edat de començar la universitat, en un cas el fill de l'escriptor. En l'altra, el net de l'antic obrer. El fill de l'escriptor té un paper important a l'obra, el veiem i l'escoltem i ens inspira ràbia i tendresa al mateix temps. L'altre noi és invisible, sembla un bon jan, per tot el que ens expliquen. Mentre La dona del 600 cau en algun moment en l'humor fàcil i tirant a costumista, Una història real, en alguns moments, cau en el camp contrari, un excés d'intel·lectualització dels sentiments més quotidians i universals. Fins i tot els cartells promocionals reflecteixen aquestes diferències. 

En tot cas, les dues obres, contemplades en conjunt, conformen una reflexió sobre les preguntes de sempre, el sentit de la vida i de la mort, els conflictes generacionals, la pèrdua i el dol. Son dues molt bones propostes per anar al teatre aquests dies, avui la majoria de muntatges duren poc als escenaris i tot just ha funcionat una mica el boca-orella que ja no ets a temps d'anar-les a veure.

A nivell personal, i fent una mica de broma, a veure si en alguna obra de teatre del futur decideixen, més aviat, matar al pare.