SOTA DEL PONT CAMINA L'AIGUA TRISTA...

Com que els meus blogs van fent anys, com tot a la vida, em  sembla que ja he escrit manta vegades sobre Tots Sants, els difunts, el Tenorio, els records infantils i juvenils lligats a aquesta nit o el preu de les castanyes i els panellets. Avui fa més aviat calor però, encara que la percepció de molta gent no sigui la meva, he de dir que recordo d'altres Tots Sants poc freds, la veritat. Amb això del temps i els seus canvis soc molt escèptica i molt poc creient. 

La Festa de la Castanyada, que havia estat familiar i religiosa, acompanyada de la de Difunts, com tantes altres, ha anat passant al terreny escolar on, més o menys, encara es manté. Durant les darreres dècades s'hi afegit el Halloween, lligat a la introducció de l'anglès a l'ensenyament i la popularització d'una llengua que, avui, alguns qualifiquen d'una mena de llatí modern. Com passa sempre, hi ha qui s'empipa amb aquesta mena de coses i amb les intrusions de tradicions internacionals en les nostres essències.

Però això és una constant, agradi o no agradi, la gent es belluga, es relaciona, i tot es barreja. Quan jo era molt petita ja es llançaven anatemes en contra de celebracions protestants com el Pare Noel, l'arbre de Nadal i la resta. Calders té un divertit conte sobre aquesta rivalitat entre Reis i Pare Noel, per cert. Al final s'acaba fent tot, millor o pitjor. Avui el Tió es pica a tot arreu, però no era pas un costum generalitzat, a Catalunya, en temps remots. I, evidentment, a ningú no se li hauria acudit pintar-li cara i ulls i endinyar-li una barretina xarona. Ara no ens ve d'una celebració i, com que anem una mica farts, menjar castanyes no té res d'extraordinari i cada any hi ha menys castanyers i castanyeres, pels carrers. Els panellets son cars i, quan jo era petita, gairebé ni els tastàvem.

Si mantinguéssim les tradicions a l'estil dels nostres avantpassats més recents, durant la nit de Tots Sants, nit de bruixes i misteris, resaríem, fins i tot encara que no siguem creients, les tres parts del rosari abans d'endrapar les menges tradicionals, per tal de recordar els nostres difunts. Tot es transforma, canvia i, al capdavall, tot plegat va lligat al pas del temps i de les estacions, amb un nom o un altre, amb uns déus i uns altres i en l'idioma que sigui.

Durant uns anys que encara recordem era tradició, per Tots Sants, representar el Tenorio o anar a veure'n la representació. Era una tradició molt recent, Zorrilla, que va ser un home amant de Barcelona i que va venir força per la nostra ciutat, té coses molt millors, però amb aquesta rocambolesca i masclista història va fer bitlles. El Tenorio, com que era tan conegut, va conèixer un munt de paròdies i la gent se'n sabia fragments de memòria. El feien, al teatre, els professionals i els afeccionats, els actors seriosos i els còmics reconeguts. 

Una de les paròdies més conegudes, en castellà macarrònic, una variant dialectal que feia riure molt la gent, va ser el famós Don Cuan Tanorio. Els catalans genuïns d'abans no sabien parlar bé el castellà i tenien grans dificultats per pronunciar la jota castellana. D'aquí ve això de Don Cuan, Don Cose, el Quefe i coses així. O la paraula maco, avui crec que normativament admesa, tot i que els puristes dels primers cursets de català que vaig fer li tenien molta mania, ja que era una deriva del majo. 

La tele d'abans ens va oferir algunes versions del clàssic però no recordo haver vist mai, a la tele catalana, un Don Cuan. De fet, poc teatre ens ha oferit, la TV3. Als principis de la TV3 van muntar una versió excel·lent de La Rambla de les Floristes, amb la Sardà. Ara la fan al TNC i no m'he decidit a anar a veure-la perquè n'he contemplat algun tràiler i no m'ha fet el pes i cada vegada que torno a veure una obra de Sagarra, feta per professionals, tinc un disgust. Hi ha tirada a endegar innovacions que no venen a tomb i els actors d'avui, amb poques excepcions, no se n'acaben de sortir, amb el vers. Sagarra és un autor gegantí, de gran categoria, ho sabia fer tot i el seu magnífic llenguatge, que tant va connectar amb la gent del poble, no ha estat superat per ningú més, segons la meva opinió, personal i intransferible.

Admeto que alguns arguments sagarrians, pel que fa al teatre, son una mica passats de rosca, ell mateix n'era conscient, però sempre hi trobes fragments de categoria que tenen vida pròpia. Fins i tot una història delirant com La ferida lluminosa funciona, perquè dominava molt bé els temps teatrals i l'increment de la tensió argumental. Malauradament va patir moltes estranyes i injustes enveges i condemnes per part de gent de tota mena, lligada a la cultureta oficial i als mandarinatges acadèmics de culte, i encara pateix un cert oblit educatiu, tot i que no és l'únic. Se'l titllava d'elitista i aristocràtic quan ningú, com ell, va ser tant estimat, recitat i representat a tota mena de centres socials de totes les tendències. 

D'un bonic poema de Sagarra he manllevat el títol d'aquesta entrada, pertany al poema Girona a la tardor, evocador i nostàlgic. La tardor és melangiosa però, al costat d'un riu, potser per l'evocació del poema, encara m'ho sembla més. La primera estrofa també em porta el record d'un d'aquells grans murals escolars de la meva vida professional, amarat d'aquella ingenuïtat infantil i amb tot de fulles de plàtans d'ombra barcelonins enganxades a la vora d'un riu mític. A causa d'aquest poema tinc la percepció subjectiva de què no hi pot haver cap ciutat tan bonica al mon, per Tots Sants, com Girona.

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu, una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)