EVOCACIONS RADIOFÒNIQUES HIVERNALS

Els qui ja tenim uns quants anys al damunt i vam viure el temps de la màgia radiofònica, que va monopolitzar durant molt de temps, amb els cinemes de barri, l'oci popular, segurament que quan arriba l'hivern recordem allò de la campaña benéfica, amb els senyors Dalmau i Viñas i aquell cuà-cuà que era la seva musiqueta de presentació. I allò de queridos niños y niñas, amados del corazón, señor Dalmau, señor Viñas, ya comienza la emisión.

Devia tenir jo uns deu anys i a l'escola vam tenir una mestra que no era monja, la senyoreta Maria Àngels, una noia molt jove i carinyosa, que va representar una alenada d'aire fresc. La professora ens va fer recollir alguns centimets, vam arribar a la xifra, crec, de setanta-cinc pessetes de l'època. I vam anar cap a la ràdio, a lliurar la nostra  almoina col·lectiva i amb la intenció de recitar uns quants poemes.

Els presentadors anaven per feina i tot just en vaig poder recitar un jo, en concret, Mi vaquerillo, que era llarguet. Ens van aviar de seguida, crec que a la fotografia es pot copsar com al senyor Viñas se li està acabant la paciència, però vam poder escoltar un conjunt musical que cantava allò d'anda chiquillo, tira el cigarrillo y vete a tu casa. Va ser una tarda inoblidable. Avui, remenant fotografies, m'ha sortit l'única que tinc de l'acte i de la meva intervenció, al meu costat hi ha una companya de classe que es deia Encarnita Solé, crec recordar, i que no va poder recitar res.

Aquella intervenció radiofònica va desvetllar molta expectació familiar i veïnal. En una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, s'evoca una anècdota semblant, tot i que protagonitzada per una noia més gran. Vaig veure aquella obra, que crec que té un valor més testimonial i sentimental que no pas literari, al Romea. La noia recitadora era la Sardà, molt jove encara. Molta gent jove ha tingut més idea de com eren les coses llegint aquesta obreta que no pas a través dels manuals escolars convencionals, així m'ho ha dit en alguna ocasió gent de la generació dels meus fills.

Avui ens hem retrobat, en un dinar, amb alguns antics veïns de la meva escala, una d'aquelles escales que eren, ben bé, en aquella època, una mena de poble en vertical, amb la seva plaça major pròpia, que era el terrat. Hi ha qui pot pensar que les relacions eren idíl·liques, però eren com son totes les relacions humanes, diverses, amb gent de tota mena, com a qualsevol família normaleta. A l'obra de Benet i Jornet la gent de l'escala que prospera toca al dos, una parella, per exemple, se'n va a viure a Infanta Carlota, cosa que també van fer, per cert, uns veïns de la meva escala, els primers que van tenir televisió i que tenien la paciència d'obrir les portes de casa, els diumenges a la tarda i molts vespres, fins i tot, als veïns i veïnes de totes les edats per als quals aquella novetat era, encara, difícil d'assolir.

De vegades, en aquell programa, actuava Lita Torelló i es cantaven cançons infantils. Una d'aquelles cançons em feia molta angúnia, avui no l'ensenyaríem a les criatures, pertany a aquell repertori infantil tradicional que Agatha Christie va fer servir en algunes de les seves novel·les, és la història de deu gossets que es van morint d'un en un: yo tenía diez perritos, unos grandes y otros chicos, una se murió en la nieve, nada más me quedan nueve.