FAMÍLIES, REALS O LITERÀRIES

Rebecca West (1892-1983) va ser reconeguda com una de les intel·lectuals més importants en llengua anglesa i va a arribar a ser nomenada dama de l’Imperi Britànic. Va treballar en molts mitjans periodístics i va escriure llibres de molts gèneres, de no ficció i de narrativa. La seva llarga i apassionada vida va travessar el complicat segle XX, dels fets socials i polítics del qual en seria una observadora lliure, crítica i, a voltes, incòmoda.

La seva ideologia feminista ens la mostra com una dona adelantada al seu temps i tot i que va rebre premis i va tenir molts èxits en la seva professió, també va rebre crítiques, més aviat lligades al fet de manifestar les seves opinions amb tota llibertat que no pas al valor de la seva escriptura. El seu nom veritable era Cecily Isabel Fairfield i va manllevar el nom d’un dramàtic i rebel personatge d’una obra d’Ibsen.

Va tenir una relació i un fill amb l’escriptor H.G.Wells, molt més gran que ella, complexa i relativament breu, tot i que van continuar sent, més o menys, amics. La relació amb aquest fill va ser difícil i un seu matrimoni posterior tampoc no va ser del tot plàcid ni feliç. West va ser una persona d’esquerres, implicada en política i es va relacionar amb el bo i millor del món de la cultura de la seva època. Però, lúcida i objectiva, va criticar l’estalinisme, cosa que li va comportar el rebuig d’una part d’aquell mon intel·lectual al qual va costar tant d’admetre els crims estalinistes o la realitat d’un comunisme estatalitzat, contemplat amb badoqueria des de l’Europa de la postguerra i la seva progressia. I és que això de l'equidistància crítica sempre està, ai, molt mal vist, pels uns i els altres, i resulta més arriscat que no pas comptar amb un paraigües dogmàtic del signe que sigui.

La família Aubrey és una gran novel·la amb molts referents autobiogràfics i grans similituds amb la realitat infantil i adolescent de l’autora, tot i que passada per un procés d’elaboració intel·lectual important. Aquesta família està formada per una mare intel·ligent però sacsejada per les circumstàncies, excel·lent pianista, retirada, a causa del seu matrimoni i de les exigències de la vida familiar. El pare és una mena d’intel·lectual brillant però absent, balafiador del patrimoni però estimat, valorat i idealitzat per la família i per gent que el coneix, l’admira i li dona feina o l’ajuda econòmicament. Acabarà, com va passar en el cas de Rebecca West, per abandonar dona i fills, i si la família no cau en la ruïna total és perquè la mare ha aconseguit, malgrat no ser massa prudent, conservar uns quadres valuosos fent creure al pare que eren còpies. 

La protagonista i narradora dels fets té una germana bessona, amb qui es compenetra i amb qui comparteix l’afició per la música i la destresa en el piano, una germana més gran que no ha heretat aquestes qualitats, cosa que no accepta, mentre intenta tocar el violí el millor que sap, esperonada per una professora que s’encaterina d’ella, i un germà petit, absolutament encisador. Molts altres personatges envolten aquest nucli familiar, tots ells interessants i que son contemplats per la protagonista amb un gran intent de comprensió i una curiositat absoluta vers el capteniment humà. És la visió d’una nena intel·ligent, tot i que explicada des de l’edat adulta, cal tenir-ho en compte.

Aquesta família, inestable i excèntrica, corprèn el lector des del principi, sense necessitat de què les coses se’ns expliquin del tot o de què ens ensopeguem amb fets excessivament tràgics. Fins i tot les tragèdies evidents que se’ns mostren com ara, fins i tot, un crim perpetrat per una persona coneguda, esdevenen banalitats lligades a la inconsistència de l’ànima humana i, malgrat que la protagonista és relativament cruel, en algunes ocasions, i molt lúcida gairebé sempre, tot sembla planer, superable, i forma part del procés vital indefugible. És aquest un llibre que sap greu acabar, que ens enfronta amb una literatura d’alta qualitat i que desvetlla l’interès per l’autora i la seva obra. Cal llegir-lo sense pressa i em pregunto si un llibre semblant, escrit per una dona poc coneguda, trobaria, a casa nostra, avui, editorial disposada a córrer el risc.

Hi ha molts fragments remarcables en aquest llibre. Per exemple, aquest pare imprudent i arrauxat escriu un article premonitori sobre el futur europeu, son els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, però l'editor del diari el rebutja pel seu pessimisme i per afirmar coses com ara que  l'Imperi Austrohongarès té els dies comptats. La mare, que sempre  defensa el marit, malgrat el seu tarannà i les seves absències, ho fa també en aquesta ocasió i el seu interlocutor li diu si no està preocupada pel futur dels seus descendents, com si obviar la realitat possible ens protegís en contra del desastre. Ella comenta que també ho està pel passat dels seus ancestres, que en van passar de molts colors. I aleshores l'home, descol·locat, comenta que sempre es pateix més pels joves que no pas pels vells, suposant que els avantpassats van morir vells i els descendents, si s'esdevé la tragèdia col·lectiva, moririen joves.  

Penso sovint en això perquè avui, amb el tema del canvi climàtic o del futur de Catalunya, molta gent et parla de la situació dels teus fills, néts i la resta, se suposa que has de lluitar, protestar i sacrificar-te per un futur incert en el qual els teus gens, personalitzats en algú imprecís, dependran del teu capteniment actual. Quan, de fet, el futur és imprevisible i el millor seria, si es medités a fons en tot això, evitar reproduir-nos de forma definitiva. Pel que fa als avantpassats, sovint penso en les penalitats que van passar alguns dels meus, per aspectes que avui estan superats: l'encotillament moral, la manca de perspectives laborals, la manca de medicaments eficaços per malalties que avui son absolutament superables, mancances miserables o coses com la guerra, motivades o atiades per ideologies que predicaven això de la lluita per un mon millor... No podem fer res per millorar el passat conegut però tampoc per controlar el futur imprecís. 

Tan sols cal llegir llibres una mica seriosos per adonar-nos de què la gran majoria de tragèdies col·lectives semblaven, ai, imprevisibles i, fins i tot, impossibles. I a nivell individual, passa una mica el mateix. Machín cantava allò de què no volia penedir-se del que podia haver estat i no va ser, però sovint passa això perquè si tries un camí en deixes enrere molts altres i no pots saber per quin carrer sortirà el cotxe que t'atropelli.