Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rebecca West. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rebecca West. Mostrar tots els missatges

22.11.22

EL PASSAT IRRECUPERABLE I LES GUERRES ABSURDES

 



Fa alguns anys vaig descobrir la gran escriptora Rebecca West, amb La família Aubrey, primer llibre d’una trilogia sobre la seva família. Avui podem trobar iuna part important de la seva producció literària, en català i castellà. West va néixer el 1892, a Londres, i va morir a la mateixa ciutat el 1983. El seu nom autèntic era Cecily Isabel Fairfield i va manllevar el seu pseudònim d’un personatge d’Ibsen, una dona rebel que trobem a l’obra de teatre La casa de Rosmer. No va tenir una joventut fàcil i una gran part de la seva formació va ser autodidacta.

El retorn del soldat es considera seva primera novel·la, una narració relativament breu, amb un argument aparentment senzill però d’aquells textos que guanya pes amb el pas del temps. Un home benestant, atractiu, després d’un any al front, durant la gran guerra, torna traumatitzat i amb una amnèsia estranya, que l’ha fet recordar la seva joventut i el seu primer amor i oblidar la seva dona Al volt d’aquest personatge es mouen tres dones molt diferents: la seva esposa, Kitty, bonica, elegant, educada i convencional, que tan sols vol mantenir les formes, sense estridències; la seva cosina, Jenny, una d’aquelles noies de casa bona però sense diners propis que, pràcticament, està acollida a la mansió familiar que Kitty ha reformat a la seva manera i, finalment, Margaret, una noia d'origen modest, l'apassionat i romàntic amor juvenil, al qual retorna el protagonista a causa del trauma bèl·lic.

Les dones estan, en aquesta novel·la, molt més ben explicades i analitzades que els homes, inclòs el protagonista, aquest home insatisfet, ben plantat, al qual cadascuna estima a la seva manera. El retorn a la realitat pot ser pitjor que no pas l’amnèsia però, al capdavall, la vida no és gens senzilla. Hi ha molts temes que convergeixen en el llibre, l’amor juvenil, l’enyorament del passat, els desastres motivats per una guerra absurda, el paper de les dones enmig d’un mon que s’esberla, la psiquiatria, una ciència incipient i amb un prestigi en augment en aquell moment, el classisme, la bondat, l'enyorament o la hipocresia.

Jenny és qui explica la història en la qual passa d’un cert menyspreu vers Margaret i la seva aparença, malmesa pels anys, la pobresa, i un matrimoni de conveniència, a admirar les virtuts d’una dona de la qual, mirada aquesta evolució des del present, sembla, fins i tot, enamorar-se, de la mateixa manera que està, des de sempre, enamorada del seu cosí. En el rerefons, la foscor motivada per la mort de dos infants petits, en el passat. El llibre està amarat de poesia i d'una mena de tristor relacionada amb els somnis irrecuperables. 

Rebecca West és ja, en aquesta primera novel·la, una gran observadora de l’entorn, dels paisatges, dels interiors, dels carrers i els jardins, dels objectes i els vestits, tot té el seu sentit i ens defineix a fons els personatges els quals, el mateix que aquest soldat que potser acabarà per haver de tornar a l’odiat front, resten immergits en una conformitat assumida i acceptada. Les descripcions son evocadores, poètiques, i tenen la seva part de crítica social, de reflex de les persones que hi viuen o en posseeixen la propietat.

El retorn del soldat ha conegut versions en teatre, fins i tot musicals, i, se’n va fer una pel·lícula excel·lent, dirigida per Alan Bridges, amb un repartiment de categoria: Julie Christie, Glenda Jackson, Ann-Margret, Ian Holm, i Alan Bates en el paper d’aquest soldat insatisfet amb la vida que té, malmeses les seves il·lusions juvenils a causa d’una baralla absurda, d’unes cartes que no van arribar i, també, a causa del pas del temps que sovint és una mena de corruptor implacable, encara més quan la guerra absurda i inexplicable trasbalsa la convivència i ens encara amb l’horror, vist en directe o pressentit en la distància. El canal Verdi va pasar fa poc aquesta excel·lent pel·lícula, de l'any 1982.

Rebecca West, un esperit lliure, va tenir una relació, de jove, amb l'escriptor H.G.Wells, pare del seu únic fill. Malgrat el trencament, després d'uns deu anys, van continuar sent amics fins a la mort de Wells. L'any 1930 es va casar amb el banquer Henry Maxwell Andrews, amb qui va romandre casada fins la mort d'ell, tot i que va ser una relació complexa. Va viatjar molt, va tenir relació amb un munt d'intel·lectuals de categoria i va conrear el periodisme d'opinió. Va retornar a Gran Bretanya, l'any 1970, on va morir, després d'una llarga malaltia, el 1983. Va rebre reconeixements importants, tant al seu país com als Estats Units.

Va ser partidària del Front Popular durant la guerra civil espanyola, participant en iniciatives diverses per a l'ajuda a dones i nens. Després de la segona guerra mundial va ser crítica amb el comunisme, cosa que va fer que rebés crítiques injustes i que en determinats àmbits intel·lectuals progres no se li reconeguessin els mèrits literaris. 

10.12.19

FAMÍLIES, REALS O LITERÀRIES







Rebecca West (1892-1983) va ser reconeguda com una de les intel·lectuals més importants en llengua anglesa i va a arribar a ser nomenada dama de l’Imperi Britànic. Va treballar en molts mitjans periodístics i va escriure llibres de molts gèneres, de no ficció i de narrativa. La seva llarga i apassionada vida va travessar el complicat segle XX, dels fets socials i polítics del qual en seria una observadora lliure, crítica i, a voltes, incòmoda.

La seva ideologia feminista ens la mostra com una dona adelantada al seu temps i tot i que va rebre premis i va tenir molts èxits en la seva professió, també va rebre crítiques, més aviat lligades al fet de manifestar les seves opinions amb tota llibertat que no pas al valor de la seva escriptura. El seu nom veritable era Cecily Isabel Fairfield i va manllevar el nom d’un dramàtic i rebel personatge d’una obra d’Ibsen.

Va tenir una relació i un fill amb l’escriptor H.G.Wells, molt més gran que ella, complexa i relativament breu, tot i que van continuar sent, més o menys, amics. La relació amb aquest fill va ser difícil i un seu matrimoni posterior tampoc no va ser del tot plàcid ni feliç. West va ser una persona d’esquerres, implicada en política i es va relacionar amb el bo i millor del món de la cultura de la seva època. Però, lúcida i objectiva, va criticar l’estalinisme, cosa que li va comportar el rebuig d’una part d’aquell mon intel·lectual al qual va costar tant d’admetre els crims estalinistes o la realitat d’un comunisme estatalitzat, contemplat amb badoqueria des de l’Europa de la postguerra i la seva progressia. I és que això de l'equidistància crítica sempre està, ai, molt mal vist, pels uns i els altres, i resulta més arriscat que no pas comptar amb un paraigües dogmàtic del signe que sigui.

La família Aubrey és una gran novel·la amb molts referents autobiogràfics i grans similituds amb la realitat infantil i adolescent de l’autora, tot i que passada per un procés d’elaboració intel·lectual important. Aquesta família està formada per una mare intel·ligent però sacsejada per les circumstàncies, excel·lent pianista, retirada, a causa del seu matrimoni i de les exigències de la vida familiar. El pare és una mena d’intel·lectual brillant però absent, balafiador del patrimoni però estimat, valorat i idealitzat per la família i per gent que el coneix, l’admira i li dona feina o l’ajuda econòmicament. Acabarà, com va passar en el cas de Rebecca West, per abandonar dona i fills, i si la família no cau en la ruïna total és perquè la mare ha aconseguit, malgrat no ser massa prudent, conservar uns quadres valuosos fent creure al pare que eren còpies. 

La protagonista i narradora dels fets té una germana bessona, amb qui es compenetra i amb qui comparteix l’afició per la música i la destresa en el piano, una germana més gran que no ha heretat aquestes qualitats, cosa que no accepta, mentre intenta tocar el violí el millor que sap, esperonada per una professora que s’encaterina d’ella, i un germà petit, absolutament encisador. Molts altres personatges envolten aquest nucli familiar, tots ells interessants i que son contemplats per la protagonista amb un gran intent de comprensió i una curiositat absoluta vers el capteniment humà. És la visió d’una nena intel·ligent, tot i que explicada des de l’edat adulta, cal tenir-ho en compte.

Aquesta família, inestable i excèntrica, corprèn el lector des del principi, sense necessitat de què les coses se’ns expliquin del tot o de què ens ensopeguem amb fets excessivament tràgics. Fins i tot les tragèdies evidents que se’ns mostren com ara, fins i tot, un crim perpetrat per una persona coneguda, esdevenen banalitats lligades a la inconsistència de l’ànima humana i, malgrat que la protagonista és relativament cruel, en algunes ocasions, i molt lúcida gairebé sempre, tot sembla planer, superable, i forma part del procés vital indefugible. És aquest un llibre que sap greu acabar, que ens enfronta amb una literatura d’alta qualitat i que desvetlla l’interès per l’autora i la seva obra. Cal llegir-lo sense pressa i em pregunto si un llibre semblant, escrit per una dona poc coneguda, trobaria, a casa nostra, avui, editorial disposada a córrer el risc.

Hi ha molts fragments remarcables en aquest llibre. Per exemple, aquest pare imprudent i arrauxat escriu un article premonitori sobre el futur europeu, son els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, però l'editor del diari el rebutja pel seu pessimisme i per afirmar coses com ara que  l'Imperi Austrohongarès té els dies comptats. La mare, que sempre  defensa el marit, malgrat el seu tarannà i les seves absències, ho fa també en aquesta ocasió i el seu interlocutor li diu si no està preocupada pel futur dels seus descendents, com si obviar la realitat possible ens protegís en contra del desastre. Ella comenta que també ho està pel passat dels seus ancestres, que en van passar de molts colors. I aleshores l'home, descol·locat, comenta que sempre es pateix més pels joves que no pas pels vells, suposant que els avantpassats van morir vells i els descendents, si s'esdevé la tragèdia col·lectiva, moririen joves.  

Penso sovint en això perquè avui, amb el tema del canvi climàtic o del futur de Catalunya, molta gent et parla de la situació dels teus fills, néts i la resta, se suposa que has de lluitar, protestar i sacrificar-te per un futur incert en el qual els teus gens, personalitzats en algú imprecís, dependran del teu capteniment actual. Quan, de fet, el futur és imprevisible i el millor seria, si es medités a fons en tot això, evitar reproduir-nos de forma definitiva. Pel que fa als avantpassats, sovint penso en les penalitats que van passar alguns dels meus, per aspectes que avui estan superats: l'encotillament moral, la manca de perspectives laborals, la manca de medicaments eficaços per malalties que avui son absolutament superables, mancances miserables o coses com la guerra, motivades o atiades per ideologies que predicaven això de la lluita per un mon millor... No podem fer res per millorar el passat conegut però tampoc per controlar el futur imprecís. 

Tan sols cal llegir llibres una mica seriosos per adonar-nos de què la gran majoria de tragèdies col·lectives semblaven, ai, imprevisibles i, fins i tot, impossibles. I a nivell individual, passa una mica el mateix. Machín cantava allò de què no volia penedir-se del que podia haver estat i no va ser, però sovint passa això perquè si tries un camí en deixes enrere molts altres i no pots saber per quin carrer sortirà el cotxe que t'atropelli.