LLUITES, REEIXIDES, DE PERDEDORS ESTAFATS

Amb totes les seves trampes argumentals i sense ser res de l'altre món, aquesta odisea de perdedors resulta una història agradable de veure ja que, en certa manera, dona veu i imatges a una de les fantasies personals i socials de la bona gent, la del càstig dels dolents i l'exemplificació d'una venjança reeixida, però que no comporti una dosi de crueltat excessiva ni de violència incòmoda. 

La narració se situa en un poblet argentí tot i que podria ser un poble de qualsevol lloc. Hi queda poca gent, el tren ja no s'atura a l'estació i les coses no van bé, però una colla dels seus habitants resistents imagina la possibilitat de fer tirar endavant una indústria cooperativa. Recullen diners, amb esforç -i en dòlars-, i el dipositen en una caixa de seguretat. Però encara els manca capital i, en demanar un crèdit, el director del banc aconsella a un dels promotors i defensors de la iniciativa, Darín, tan creïble com sempre, que ingressi els diners de forma convencional per tal d'aconseguir el crèdit necessari.

L'endemà esclata el tema del corralito i els diners desapareixen. La conxorxa entre el director del banc i un advocat estafador fa que s'esvaeixin de forma misteriosa, cosa que provoca molt de malestar entre els pobres inversos i té com una de les conseqüències un fet dramàtic que canvia la vida del protagonista. Per casualitat s'assabenten del lloc on sembla que el fosc personatge els té amagats i la colla de perdedors arruïnats iniciarà, en el més pur estil d'algunes comèdies negres americanes, però sense glamour i a l'estil argentí, un pla d'acció per robar al lladre o, més aviat, per recuperar els calerons.

La pel·lícula compta amb un bon planter de grans actors argentins. I amb els Darín, pare i fill, que  treballen plegats per primera vegada, que jo sàpiga. La direcció i el guió son de Sebastian Borenzstein, un professional correcte però potser no tan brillant ni imaginatiu com caldria, per tal de donar més consistència a aquesta faula moral de desenllaç previsible. La història parteix d'una novel·la d'Eduardo Sacheri, guanyadora del premi Alfaguara, La noche de la Usina. Sacheri és l'autor del llibre en el qual es va basar l'excel·lent pel·lícula de Campanella El secreto de sus ojos.

Aquesta odisea de perdedors -això de gil no disposa d'una traducció clara al català, tot i que aquí tinguem tants gils com a tot arreu- ha estat molt ben acollida al seu país, possiblement per motius, fins i tot, extra-cinematogràfics. Compta amb una divertida i adient banda sonora i amb moments d'un humor brillant i d'ironia argentina i universal. Però també té punts febles, alguns anacronismes i alguns tòpics i una mica d'embolic discursiu a l'hora de fer efectiu el pla d'atac a la recerca de justícia. En tot cas fa passar una estona agradable i això de què els dolents en surtin amb un bon disgust i un pam de nas, si no és veritat gairebé mai, malgrat refranys com ara allò de tal faràs, tal trobaràs i a cada porc li arriba Sant Martí, resulta desitjable i bo de veure, ni que sigui al cinema.