LLUITES, REEIXIDES, DE PERDEDORS ESTAFATS

Amb totes les seves trampes argumentals i sense ser res de l'altre món, aquesta odisea de perdedors resulta una història agradable de veure ja que, en certa manera, dona veu i imatges a una de les fantasies personals i socials de la bona gent, la del càstig dels dolents i l'exemplificació d'una venjança reeixida, però que no comporti una dosi de crueltat excessiva ni de violència incòmoda. 

La narració se situa en un poblet argentí tot i que podria ser un poble de qualsevol lloc. Hi queda poca gent, el tren ja no s'atura a l'estació i les coses no van bé, però una colla dels seus habitants resistents imagina la possibilitat de fer tirar endavant una indústria cooperativa. Recullen diners, amb esforç -i en dòlars-, i el dipositen en una caixa de seguretat. Però encara els manca capital i, en demanar un crèdit, el director del banc aconsella a un dels promotors i defensors de la iniciativa, Darín, tan creïble com sempre, que ingressi els diners de forma convencional per tal d'aconseguir el crèdit necessari.

L'endemà esclata el tema del corralito i els diners desapareixen. La conxorxa entre el director del banc i un advocat estafador fa que s'esvaeixin de forma misteriosa, cosa que provoca molt de malestar entre els pobres inversos i té com una de les conseqüències un fet dramàtic que canvia la vida del protagonista. Per casualitat s'assabenten del lloc on sembla que el fosc personatge els té amagats i la colla de perdedors arruïnats iniciarà, en el més pur estil d'algunes comèdies negres americanes, però sense glamour i a l'estil argentí, un pla d'acció per robar al lladre o, més aviat, per recuperar els calerons.

La pel·lícula compta amb un bon planter de grans actors argentins. I amb els Darín, pare i fill, que  treballen plegats per primera vegada, que jo sàpiga. La direcció i el guió son de Sebastian Borenzstein, un professional correcte però potser no tan brillant ni imaginatiu com caldria, per tal de donar més consistència a aquesta faula moral de desenllaç previsible. La història parteix d'una novel·la d'Eduardo Sacheri, guanyadora del premi Alfaguara, La noche de la Usina. Sacheri és l'autor del llibre en el qual es va basar l'excel·lent pel·lícula de Campanella El secreto de sus ojos.

Aquesta odisea de perdedors -això de gil no disposa d'una traducció clara al català, tot i que aquí tinguem tants gils com a tot arreu- ha estat molt ben acollida al seu país, possiblement per motius, fins i tot, extra-cinematogràfics. Compta amb una divertida i adient banda sonora i amb moments d'un humor brillant i d'ironia argentina i universal. Però també té punts febles, alguns anacronismes i alguns tòpics i una mica d'embolic discursiu a l'hora de fer efectiu el pla d'atac a la recerca de justícia. En tot cas fa passar una estona agradable i això de què els dolents en surtin amb un bon disgust i un pam de nas, si no és veritat gairebé mai, malgrat refranys com ara allò de tal faràs, tal trobaràs i a cada porc li arriba Sant Martí, resulta desitjable i bo de veure, ni que sigui al cinema.

CIMS, CIMERES, CAVALLS I CONSPIRACIONS

Tenia curiositat per veure La Cordillera, una pel·lícula argentina dirigida per Santiago Mitre, amb Ricardo Darín com a protagonista, secundat per un estol de secundaris excel·lents. Mitre és un director interessant però encara és jove per als paràmetres actuals, i potser sigui a causa d'aquest fet que les seves grans idees rellisquen en algun moment de la història explicada.

La pel·lícula té la seva gràcia escenogràfica, resulta fins i tot moderadament hipnòtica, amb aquests paisatges elevats i desolats, aquests interiors ombrívols i freds i una música que fa por. Té bons moments i també parrafades que no venen a tomb. No voldria fer massa broma amb els tòpics, però en una pel·lícula argentina no hi podia faltar un psicòleg o un psiquiatra, com és el cas. El qual, per a més misteri, encara hipnotitza al vell estil. A la pel·lícula, per variar, l'han etiquetada com a thriller, com a thriller polític, avui tot són thrillers, què hi farem. 

La pel·lícula se segueix amb curiositat i inquietud però acaba de forma sobtada i abrupta, es veu que en alguns cinemes de la seva terra aquest final ha provocat fins i tot rialles divertides. No sabem si les coses són o no són, l'argument i les seves moltes suposades metàfores i simbologies han fet córrer molta tinta virtual, els cavalls, el dimoni, la serralada... Hi han inserit una escena de sexe apressat que no calia i un altre moment fluixet es el de l'entrevista periodística que resulta molt metafòrica, amb referències etèries al bé i al mal, sobretot al mal.

Com en d'altres pel·lícules del moment pesa més el farciment que el gall. He llegit en algun lloc que d'aquestes coses que prometen molt més del que ofereixen en diuen elefants blancs, cada dia s'aprèn alguna cosa, tot i que sembla que l'expressió compta amb diferents interpretacions, segons el context. Per la xarxa he trobat fins i tot un debat -amb spoiler- sobre la pel·lícula on cadascú diu la seva i inventa l'explicació de tot allò que no s'explica, m'ha recordat els debats a l'entorn d'aquelles pelis d'art i assaig del meu temps jove.

Malgrat tot plegat sempre agrada veure Darín, en aquest cas amb la Fonzi fent de filla seva, una actriu que excel·leix quan li donen personatges turmentats, com és el cas. En algun lloc he llegit una pregunta retòrica sobre el protagonista, amb resposta divertida: 

-És bo o dolent, el president de 'La Cordillera'? Si el fa Darín, és boníssim... 

El món de la política està una mica de moda, al cinema i a la tele, pel que sembla, llàstima que a Espanya, Catalunya inclosa -de moment- no sembla que sigui aquest un tema estrella. I això que fa anys, a tocar de la transició, vam veure històries polítiques remarcables, com ara El Diputado, El disputado voto del señor Cayo i, en català, fins i tot una narració premonitòria i conspiratòria, El complot dels anells. 

En cercar informació sobre això de l'elefant blanc m'he ensopegat amb un article sobre el 23-F en el qual, amb un sentit ben diferent, s'explicava com es creia que el general Armada seria l'elefant blanc del moment, si reeixia el tema. De fet va reeixir, en part, però no com potser esperava una part dels organitzadors. En aquella història, com en totes, queden molts misteris per resoldre, tants o més que a l'entorn de La Cordillera, vaja.

Hi ha gent a qui no agrada que els expliquin gaire les coses i que xala amb els finals oberts, no és el meu cas. La manca d'explicacions, sovint lligada a pistes falses, em sembla, moltes vegades i amb poques excepcions, una presa de pèl. Al lavabo de senyores, indret adient per copsar la valoració immediata de les pel·lícules, vaig poder escoltar comentaris diversos sobre la peli i em vaig adonar de què cadascú de nosaltres havia vist una pel·lícula diferent, cosa que potser és un mèrit. Una senyora li explicava a una altra que tot era ben real, que ara es carregarien el Lula da Silva i els que vinguessin al darrere i que tot continuaria com sempre. Potser sí.

TRUMAN-TROILO: DOS HOMES I UN GOS

Potser és una bona època, aquesta del novembre, amb això de Tots Sants i els cementiris, per anar a veure aquesta pel·lícula sobre la vida, la mort i l'amistat incondicional, al menys incondicional en moments crítics, que ja és prou. La millor, fins ara, pel meu gust, de Cesc Gay, amb qui mai no havia acabat de connectar del tot i potser fos per motius generacionals, tot pesa.

Vaig anar a veure la pel·lícula amb una amiga vídua, el seu marit va morir fa alguns anys, potser més o menys a l'edat del personatge interpretat per Darín, també de càncer i sempre ha tingut gos. Feia molt de temps que no anava al cinema i per motius ben comprensibles volia veure aquesta pel·lícula. Jo no hi entenc gaire sobre el tema dels animals de companyia, més aviat gens, però ella em va explicar que els gossos com aquest que comparteix protagonisme amb Darín i Cámara no viuen molts anys, cosa que relativitzaria la llarga vida que el seu amo assegura haver compartit amb ell. De fet el gos va morir poc després d'haver fet d'actor i expliquen que una seva filla que se li assembla força va haver d'anar a recollir el premi, amb tot l'equip de la pel·lícula, a Sant Sebastià.

Més enllà d'aquesta trista anècdota canina no es pot negar que Truman emociona i que els dos actors estan molt i molt bé. Cámara no sempre em convenç del tot però aquí està a l'alçada d'aquest Darín immens, un paperàs de premi, vaja. Un altre tema és que hi fa per allà la cosina de bon veure si no és que així es justifica l'única escena de sexe que es pot contemplar en la història i que no hagués estat possible si, per exemple, qui tingués cura del malalt fos alguna tieta velleta o vídua, conca i maternal, que també podria ser i fins i tot resultaria molt més realista.

La mort ens afecta a tots i sempre sembla injusta, encara més quan afecta una persona jove o relativament jove, car avui sembla que la joventut arriba ben bé fins als vuitanta-i-molts anys i que si et cuides i no beus ni fumes ni menges greixos i, a més a més,  fas esport i beus molta aigua, seràs immortal. Abans, en general i amb excepcions, als malalts greus se'ls amagava el tema i es feia el paperot en el context familiar, cosa complexa i que, de fet, no funcionava tot i que es feia com si funcionés. Avui hem perdut la innocència, tot se sap i també, en general, els primers en tenir tota la informació sobre un tema tan difícil són els afectats. Les reaccions davant d'un fet irreversible són diverses i tots en podem parlar en teoria però quan toca cadascú ho entoma com pot. 

Un comentari del protagonista evidencia una trista realitat: per a tot fan falta coneguts. El malalt explica a l'amic i la cosina que segurament escurçarà el seu patiment amb unes pastilles que li facilitarà un amic metge, i és que per a tot fan falta amics, fins i tot per això, i l'eutanàsia no està encara a l'abast de tothom, què hi farem. Per la pel·lícula desfila tot un planter de grans secundaris en papers breus i lluïts, alguns d'ells són actors habituals en les històries del director, d'altres no tant però poder veure ni que sigui de forma breu el gran Gómez és un goig. Les reaccions de la gent davant de la mort de l'amic, parent o saludat són diverses i conegudes i molt ben reflectides en aquesta història, hi ha qui fa el dissimulat perquè no sap què dir o qui oblida greuges a causa de la compassió que, de forma inevitable si som normalets i convencionals, ens produeixen la mort i el patiment dels altres. 

No hi manca humor intel·ligent, en la història, ni diàlegs brillants i, per sort, no es recorre a allò de recordar el passat i allargar la cosa amb imatges juvenils dels protagonistes, quan eren inseparables, no sabem com ni de quina manera. Tot plegat amanit amb molt bona música. Avui llegia comentaris sobre la pel·lícula i m'he ensopegat amb un d'un diari argentí en el qual s'ironitza sobre el poc que els ha agradat per allà veure el Darín a tocar de la mort ni que sigui en la ficció i és que al seu país l'actor gaudeix d'una devoció immensa i no és estrany, ho vaig comprovar al Tívoli fa poc, amb la versió argentina de les  escenes matrimonials de Bergman, al meu entendre mal enteses per la  crítica especialitzada i elitista i excessivament criticades. En tot cas és igual perquè la majoria de la gent anava a veure l'actor, de la mateixa manera que es va al Goya a veure la Velasco i en el teatre això és importantíssim. 

Tot plegat un cant a l'amistat, una amistat sincera i admirable i que afecta fins i tot a la butxaca, ja que aquest actor malalt i entranyable no deixa de tenir defectes, entre els quals el de ser allò que en diuen una mica o molt gorrero i ho poso en cursiva pel fet que no he trobat una traducció adient en català tot i que de gorreros catalans també n'he conegut. Per passar una bona estona, deixar anar alguna llagrimeta, que tots som humans i gaudir d'un cinema que ens toca la fibra sensible sense passar-se de rosca. Al capdavall tots morirem i hem vist i veurem morir la nostra gent i la mort és un tema universal i intemporal. Tant de problema que té el protagonista amb el futur del seu vell gos i ves, potser el sobreviurà i tot.

EL MILLOR CASAT SE'N PENEDEIX SET VEGADES AL DIA (REFRANY POPULAR)

Ahir vaig anar a veure la versió argentina de les famoses escenes matrimonials de Bergman. El teatre era ple d'argentins, molts d'ells es retrataven a l'entrada, davant dels cartells i les llumetes. Em va venir al cap una conversa que vaig escoltar fa temps per la ràdio, amb Emilio Gutiérrez Caba, en la qual l'actor explicava com envejava la devoció dels argentins vers els seus actors i directors. La noia que comparteix l'obra amb Darín, Érica Rivas, és també molt coneguda al seu país on va protagonitzar una sèrie molt popular però aquí tot just l'hem poguda veure a la interessant pel·lícula Relatos salvajes. En la seva estrena a l'Argentina la parella de Darín era una altra actriu la qual, per cert, no va ser gaire lloada per la crítica.

En aquest cas, en la versió que podem veure al Tívoli, una sala de teatre emblemàtica, resistent i tradicional, tots dos actors ho fan molt i molt bé. Un altre tema és com rebem aquesta versió, alguns crítics de per aquí han manifestat que l'obra és ben bé l'assassinat de Bergman, cosa que, per cert, també van expressar alguns crítics argentins. Jo no hi acabo d'estar d'acord i, en tot cas, he vist versions d'obres de teatre d'altres autors molt menys respectuoses amb l'original i, en canvi, ben acollides per això que en diem crítica. Admeto que vaig passar una bona estona al teatre, l'obra dura una hora i mitja a tot estirar. Admeto així mateix que potser es potencia en excés un humor que jo crec que en gran part ja era present en l'original, encara que aquest fos suec. Tampoc em va convèncer el final, una mica apressat i que demanava una miqueta més de parrafada romàntico-filosòfica.

 

Les comparacions sempre són odioses i la pel·lícula de Bergman ens va arribar en un temps i un país molt diferents dels d'ara. Aleshores recordo que li vaig trobar alguns forats estranys cosa que vaig entendre en saber que procedia d'una sèrie de televisió. Recordo també que em vaig comprar un llibret d'aquells que portaven el guió sencer de la sèrie original, d'aquells llibrets encara se'n poden recuperar a les llibreries de vell. La Millà, ara tancada per obres i espero que sigui només per obres, sempre en tenia a l'aparador. Aleshores em van quedar més clars alguns aspectes que quedaven confusos a la pel·lícula, com ara el tema de l'avortament no desitjat del tot per la dona i com aquell fet esberla la relació de la parella.

Bergman és un mite sacralitzat i es fa difícil parlar d'aquests personatges sense gaire manies però pel meu gust algunes de les seves pel·lícules han envellit malament tot i que d'altres són grans monuments artístics que no envelliran mai. Aquestes relacions de parella no ens semblen ja tan agosarades, com tampoc ens ho semblen els diàlegs que parlen de sexe i xantatges emocionals. Algunes situacions de l'obra, un resum del resum que ja es va fer per al cinema però que conserva el nom i el contingut essencial  dels capítols, evoquen allò tan vell de ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio...

Bergman va recuperar el tema a la seva darrera pel·lícula, Saraband, amb els mateixos actors tot i que es va permetre canviar la història anterior al seu gust i no considerava que fos ben bé una continuació. Comprovo que alguna cosa vaig escriure sobre ella fa ja deu anys, és una història fosca, crepuscular, tendra i no del tot rodona. Aquí, a Barcelona, es va fer un muntatge de categoria amb grans actors, sobre les dues pel·lícules, dirigit per Marta Angelat, amb Miquel Cors, Francesc Orella, Mònica López i la mateixa Angelat, molt interessant i que va omplir la sala petita del Nacional durant un temps i va fer una petita volta per altres poblacions. Però aquí no som argentins i les nostres devocions vers els actors duren mentre surten a la sèrie corresponent de la sobretaula. Altrament algú com Marta Angelat seria ja un gran mite nostrat i una catalana universal indiscutible.

Molta gent, de fet, va al Tívoli a veure el Darín, que es un actor important, amb un encant especial i que a més de treballar bé agrada a senyores de totes les edats, les coses com siguin. No  hi ha res a dir ja que Darín s'ho ha guanyat tot treballant  a dojo i tots els papers li estan bé. Sembla que la temporada teatral es presenta interessant, amb muntatges per a tots els gustos, llàstima que de vegades duren poc a les cartelleres. Es queixa molta gent de què el teatre és car però n'hi ha per a totes les butxaques i constato meravellada que quan més cara és alguna cosa més gent hi va, vegeu els museus, per exemple.