PASSIONS INDIVIDUALS I PASSIONS COL·LECTIVES

Jeannette Winterson era una autora relativament poc coneguda a casa nostra fins fa alguns anys. Darrerament ha vingut a Barcelona per fer la promoció del seu darrer llibre, Frankisstein. Una historia de amor, i a l'interessant programa Àrtic, de BTV, li van dedicar una acurada entrevista. Com en el cas d'altres autores i autors, la vaig  descobrir gràcies a una amiga i el primer llibre que vaig llegir d'ella va ser La niña del faro. No em va fer el pes, tot i que és un llibre molt ben escrit. Winterson es considera avui una de les millors autores anglosaxones.

La meva amiga lletraferida i lectora constant en va recomanar La Passió. És un dels títols emblemàtics de l'autora, una de les seves primeres novel·les llargues. És un llibre estrany, com tots els seus, en el qual convergeixen molts temes. He llegit alguns comentaris sobre aquest llibre i he acabat per entendre que cadascun dels o de les comentaristes havia llegit un llibre diferent. Això passa amb la lectura, fins i tot, si el torno a llegir d'aquí un temps segurament em passarà una cosa semblant.

La novel·la, en aquest temps d'addicció als gèneres etiquetables, s'havia considerat en alguns casos com una novel·la històrica. Se situa a l'època napoleònica i anem de França a Rússia i de Rússia a Venècia però l'autora no pretén ser del tot versemblant ni es basa en paisatges coneguts, sinó recreats. Una gran part de les ressenyes sobre la novel·la se centren en dos personatges, un home i una dona, i en la seva relació fraternal o amorosa. 

Jo crec que el personatge masculí és més interessant que el femení però la majoria de cobertes del llibre ens mostren a la dama, transvestida o no, i fan referència a les màscares venecianes o a la bonica cabellera de la noia. Les cobertes dels llibres ens diuen moltes coses a l'entorn d'allò que els editors pensen que serà més atractiu pels compradors. 

Com en la majoria dels llibres de l'autora, la transexualitat i els no-límits de la identitat sexual son un tema recurrent, lligat a la biografia de l'escriptora. Avui, per sort, aquesta mena de coses no s'han de maquillar de forma simbòlica, una de les moltes virtuts de la postmodernitat -a la qual han adscrit també l'obra de Winterson- és haver normalitzat el tema.

La novel·la, fa anys, es va relacionar fins i tot  amb el realisme màgic. Alguna cosa hi ha, no diré que no. Les nostres experiències vitals i lectores apleguen un munt de referents i no ens en poden escapar, afortunadament. He vist pocs comentaris que  fessin al·lusió a un tema que a mi em sembla cabdal, d'aquest llibre: la fascinació exercida per determinats homes -en aquest cas, Napoleó- a l'hora de portar la gent al desastre col·lectiu, de forma totalment absurda i assumida amb fervor. L'atracció de la violència, de la guerra, dels lideratges destructius, és, pel meu gust, un dels temes més atractius i més importants del llibre. 

Acabarà una guerra i potser vindrà una pau feble, i més guerres. Tan sols queda l'aïllament, lligat a la bogeria, que també és lucidesa. La Passió és un llibre absolutament pacifista i feminista. S'ha escrit i filosofat sobre si la història l'escriuen els vencedors, els revanxistes o els historiadors de diferents tendències, però un fet és evident, sempre l'escriuen els supervivents. I, fins fa quatre dies, l'escrivien els homes. I els supervivents semblen abocats a donar explicacions a allò que no en té cap i que respon a no sabem què.

Napoleó és, encara avui, un mite. El Segon Imperi va ser un retorn, fins i tot popular, a les suposades grandeses del passat. El personatge compta amb un munt de monuments i referències al país que va portar al desastre. Un escriptor recent, en criticar Franco, comentava que Napoleó tenia, en canvi, grandesa. Grandesa, o megalomania amb pretensions intel·lectuals? Els acudits dels tebeos de la meva infantesa, quan mostraven guillats o bojos, una cosa que avui resultaria incorrecta, sempre en feien sortir algun que es pensava que era Napoleó i s'havia posat al cap el barret típic de la imatgeria napoleònica.

A les guerres, els homes son els que lluiten i maten i moren, en ocasions de forma horrible, però les dones en pateixen les conseqüències de moltes maneres. També moren, potser maten, de tant en tant, i, en general, reben de rebot els efectes del desastre, a més de ser violades o utilitzades com a objecte sexual, cosa que han d'acceptar, si volen sobreviure. I continuen parint, passi el que passi. Més fills, per ser carn de canó, i més filles, per a ser violades i humiliades, com es recorda en algun paràgraf del llibre. I malgrat tot aquest absurd encara hi ha qui demana guerres i lluites i violències i líders carismàtics. És possible que Winterson no sigui fidel, de forma documental, als fets que explica, però sabem que van ser com ens diu i, fins i tot, molt pitjors.

Aquesta novel·la va ser publicada a casa nostra de forma gairebé contemporània, a finals dels vuitanta, en català i en castellà. Es devia llegir i vendre de forma relativa, algunes de les primeres edicions es troben descatal·logades. Hi ha un munt d'exemplars d'aquestes edicions de fa trenta anys a les webs de segona mà, tot i que molts dels llibres en oferta son nous. En català es va publicar a Columna. En castellà, a Edhasa i fins i tot va ser una de les ofertes del Círculo de Lectores. L'èxit actual de Winterson fa pensar en què potser era una avançada al seu temps i avui tenim més  elements per valorar com cal un llibre tan estrany i amb tantes lectures possibles.