MONARQUIES MÍTIQUES I DESPROPÒSITS MODERNS

En aquests darrers anys hi ha una mena de dèria en reivindicar el tema feminista, cosa que em sembla excel·lent ja que, en aquest tema, em considero des de fa dècades força radical.

El que passa és que s'arriba a extrems estranys. El Nadal ha estat sempre una festa ambivalent, rareta, emotiva, lligada a mites diversos, a lectures bíbliques oportunistes, a crítiques socials i a un esclat de solidaritats ben intencionades. I a dinars i sopars exagerats i discussions familiars evitables.

Un municipi català ha explicat que a la Cavalcada hi aniran tres reis i tres reines. Un altre, que un dels reis serà una dama disfressada, més o menys. Això de la dama no és cap novetat, per cert. Fa anys a Barcelona ja va fer de rei alguna senyora lligada al consistori. O sigui, que tot està inventat.

He escoltat una nadala reivindicativa cantada per dones criticant que al Pessebre els protes sigui homes -cosa discutible-. La cançó proposa posar un home rentant la roba i una caganera. Això de la caganera tampoc no és cap novetat, hores d'ara.

En un context actual políticament poc monàrquic potser pagaria la pena eliminar els reis, encara que siguin Mags i d'Orient, ben mirat. 

Un altre tema que ha estat controvertit i que venia d'èpoques en les quals veure una persona que no fos de color de pell catalana era difícil és això del rei negre. En general, sempre hi havia un voluntari que s'embetumava la cara. A Barcelona teníem sort, vam comptar durant anys amb un senyor voluntari guineà, no calia fer disbarats maquilladors. 

Quan una dona ha fet de rei, en general, ha fet de rei ros, que jo sàpiga. Es el més adient al tema i, curiosament, recordo que de petita el ros era el rei menys apreciat per les criatures. Ens agradava el negre, potser pel seu exotisme, i el blanc, que apariava un avi bonhomiós.

De moment ningú no ha gosat canviar el gran protagonista del pessebre, el Nen Jesús, per una nena. Posats a fer seria el més convenient, considerant les tendències, i tot arribarà. La família nadalenca ja és una mica singular, el pare no és el pare, la mare és verge, el nen és un déu... Pel que fa a les figuretes del pessebre, sempre he tingut homes i dones, en el conjunt, pastors, pastores, samaritana, bugadera, pescador, pagesetes amb cistells. 

Uns éssers imprescindibles han estat els àngels, sobretot el de l'Anunciata. Els àngels no tenen sexe i han estat una excusa artística per palesar l'ambivalència sexual en temps reprimits.

No entenc que, amb tants aspectes seriosos a reivindicar, hi hagi aquesta dèria en educar els infants en les seves visions del paper de la dona. Nadal és el que és i, si no agrada, millor no celebrar res. El Tió, que havia estat un bonic tronc muntanyenc, me l'han vestit amb barretina i li han pintat uns rostres horribles. També podria ser La Tiona, però com que se l'ha d'estovar, la cosa resultaria molt inquietant.

Els factòtums d'aquestes lectures suposadament feministes, altament hilarants, i absolutament innecessàries, estan molt ufanosos i ufanoses, pel que he escoltat. També estaria bé que les anxanetes grimpadores, que em fan patir, no fossin, majoritàriament, nenes. O que el Barça renunciés a la seva tradició futbolística i fos el primer club seriós en muntar un equip mixt, encara que perdés pistonada i calerons.

L'evolució de la mentalitat ha fet que coses que ens semblaven normals avui siguin raretes, fa poc escoltava algú de l'edat dels meus fills que confessava com, en explicar contes a la seva mainada s'havia adonat de què en alguns llibres del seu temps escolar pràcticament no hi surten dones o hi surten de forma minoritària.

Jo fa anys que em vaig adonar d'això, vegeu els Massagrans, els Barrufets, els Tintíns, els Asterix... El cinema ha anat rectificant, amb dificultat, adaptant-se al món actual però hi ha sectors en els quals el masclisme rumbeja sense manies, com en els jocs de rol. Pel que fa als reis, Gloria Fuertes ja va escriure aquella bonica obra per a infants de Las Tres Reinas Magas, fa un munt d'anys.

Pel que fa a les joguines, malgrat els esforços fets a les escoles i a les creences dogmàtiques dels pares igualitaris, continuen, tot i que disfressades, les joguines bèl·liques. I el mon de les nenes compta amb més nines, princesetes i galindaines que mai. Jo sóc molt liberal amb tot això, moltes coses son culturals però també hi ha un component biològic i genètic, agradi o no. Crec que s'ha de deixar, en aquests dies, una certa llibertat de demanda als nostres plançons.  De fet, a la pràctica, és el que fa la gran majoria de la gent.

Historia de la misoginia és una mena de recull, molt recomanable, de disbarats masclistes i discriminadors de tots els temps. L'autora, Anna Caballé, explica en el seu pròleg les desqualificacions sofertes en persona, quan es parlava a nivell fins i tot acadèmic d'això de la literatura per a noies. 

Fa anys vaig participar en uns cursos sobre informàtica a les escoles i ens van passar un treball no sé de qui, guardonat, amb un estudi del còmic, no hi havia ni un exemple de còmic de nenes. Vaig ser l'única en remarcar-ho i el xicot que presentava l'estudi em va dir amb malèvola ironia que eren molt carrinclons. Potser sí, la vida domèstica, l'amor maternal, romàntic, son coses carrinclones, segons alguns. En canvi les guerres, les lluites, la xuleria, i tot això, grans valors del còmic de nens son d'allò més excitants.

En general, les nenes lectores llegíem de tot però els nens no acostumaven a llegir llibres ni tebeos de nenes. El suposat paradigma de la literatura femenina era Mujercitas, avui objecte d'una nova versió en cinema i que alguns senyors cultes semblen haver descobert fa quatre dies, el mateix que a la seva autora, la gran Alcott.

Avui les dames han fet això d'empoderar-se, una paraula que no em fa el pes però que resulta molt gràfica. Encara manca molt per fer però avui tenim, per exemple, moltes directores de cinema les quals veuen el mon amb uns altres ulls. No tan sols això, també la identitat sexual es veu d'una altra manera, diversa i sense condemnes, al menys en teoria i en el món occidental o en una part d'aquest món una mica evolucionat. 

El que no entenc és per a què servirà posar reines al costat dels  reis. Qui no té feina, el gat pentina. De tota manera les Cavalcades de Reis cada dia semblen més aviat una rua de Carnaval i obvio el fet d'omplir carrosses de patges adolescents, molts dels quals femenins, lleugers de roba, sense cap necessitat, llençant caramels al públic, caramels pels quals pares i mares gairebé es barallen. 

Com que treure animals al carrer està mal vist, avui els camells son de cartró. Hi ha qui pensa que aquestes festes son d'infants i per a infants, en el fons son festes de grans i vells, enyoradissos d'un passat sempre mitificat i recordat de forma parcial. I que intenten descobrir discriminacions evidents i fomentar lectures surrealistes dels mites ancestrals.