OCELLS DE PAU, INNOCÈNCIA I ANARQUIA

Allau em recorda, de forma molt oportuna, la presència d'una obra escultòrica de Ramón Acín a Barcelona. Es tracta de les emblemàtiques Pajaritas de la Rambla del Clot. Aquest monument té una història relativament breu, però complicada. Son una rèplica de les que l'any 1929 es van instal·lar al parc Miguel Servet, d'Osca, obra d'Acín, que també era escultor, entre moltes altres coses. Aquestes entranyables ocelletes simbòliques barcelonines tenen vida pròpia i, malgrat la seva existència, relativament preu, ja han viscut fets estranys i lamentables.

Eren els anys noranta i s'acostaven les festasses olímpiques. Barcelona s'havia de posar guapa si o sí i es van fer moltes despeses exagerades en ornaments monumentals per a tots els gustos. Per damunt de les despeses olímpiques es va estendre una boira de connivències i l'èxit de l'esdeveniment va esborrar les petges de les corrupteles. 

En algun lloc he pogut llegir que la gent del Clot volia un colom de la pau convencional, però sembla que els preus eren alts i exagerats. A l'ajuntament d'aleshores hi havia un senyor que era d'Osca i un altre, que després va tenir un comportament abusiu i poc aclarit, en tot allò de l'Itziar Gonzàlez, nét de Ramón Acín, precisament. 

Katia Acín encara estava en actiu, i ja havia fet donació de l'escultura a l'ajuntament.  Tot plegat, va aconseguir que es fes una d'aquelles coses molt bones que, de tant en tant, es fan, motivada, potser, per la manca de diners per endegar una altra cosa. L'altra cosa podia haver estat un bunyol fatxenda, car aquella frase, crec que de Talleyrand sobre els disbarats que s'eviten a causa de la manca de diners, és ben exacta i demostrable. Si algun dia comproveu els preus gastats en monuments barcelonins (i no barcelonins, a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou) i feu comparacions odioses potser tindreu malsons.

Així que la rèplica de les Pajaritas del Parc Servet es va situar a la Rambla del Clot. No a tohom li van agradar, aleshores, i més d'un va pensar que eren obra d'algun extravagant i endollat contemporani. Però, com que tenen un encant evident i com que tot acaba per pertànyer a la gent, van passar a formar part de l'entranyable paisatge urbà dels barris remodelats.

El monument original es va inagurar l'any 1929, de fet Acín el va anomenar Fuente de las Pajaritas. També a Osca ha passat algunes penes i abandonaments però avui és un indiscutible símbol patrimonial de la ciutat i el seu entorn és excel·lent i acollidor. Acín va incidir més aviat en el tema infantil, el monument era en una zona destinada als infants i es trobava molt a prop de l'escola de Magisteri, on Acín havia donat classes. Entre els seus molts mèrits l'artista va ser un introductor i defensor del mètode Freinet. Mètode, per cert, avui relativament bandejat de les escoles, quan les noves tecnologies en permetrien un desenvolupament aprofundit. Freinet va ser la bandera de les Escoles d'Estiu durant la meva joventut. 

Una de les Pajaritas del Clot porta una placa amb el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans. Les bones intencions i la innocència del monument, que avui, a més a més d'evocar la infantesa, simbolitzar la pau i recordar-nos que existeix un anarquisme pacifista, fa bonic i ja és part de l'ànima barcelonina, no va evitar que ens el pintessin, primer de groc, amb els llacets corresponents, i després de bandera de l'estanc. Em temo que els iconoclastes arrauxats de totes les ideologies sabien ben poca cosa de Ramón Acín i la seva trajectòria.

La dona de Ramón Acín era  catalana, i el monument aragonès es va exposar, en forma de maqueta, a les Galeries Dalmau. Tant el pintor com la seva filla i diferents descendents han tingut vincles i relacions diverses amb Barcelona i amb Catalunya, en general. I és que les identitats haurien de sumar, en lloc de restar. Miquel Servet, un altre aragonès que dona nom al parc on es troben les Pajaritas originals va ser un home complicat i difícil però la seva horrible mort, a causa de la suposada puresa calvinista, l'ha fet un mite i un sìmbol, també, de fins on pot arribar la barbàrie culta. 

Crec que avui les nostres Pajaritas ja estan com han d'estar, en la versió original, però no ho puc anar a comprovar per raons òbvies. Precisament la primera vegada que vaig sentir parlar d'Acín va ser amb motiu de la inauguració del monument, en aquell principi dels anys noranta que avui ja sembla la prehistòria. A Huesca-Osca, avui, es poden trobar galetes amb representacions del monument, que ja reben el nom de pajaritas. Ignoro si alguna pastisseria del Clot ha copiat la idea, estaria d'allò més bé que fos així.

Un perill és relacionar la figura de Ramón Acín, tan sols, amb el conegut monument i amb les mogudes intervencions grafitero-polítiques dels dogmàtics. Precisament l'escultura va ser una activitat que va desenvolupar poc, és clar que ja es van encarregar de què la seva trajectòria cultural fos breu. 

Una altra anècdota molt coneguda sobre Ramón Acín es la seva financiació de la pel·lícula que va fer Buñuel, amic seu,  sobre les Hurdes, gràcies, expliquen, a què li va tocar alguna cosa a la loteria. En una pel·lícula d'animació que tinc pendent de veure, Buñuel en el laberinto de las tortugas, hi té un paper important el pintor aragonès, a causa d'aquesta història entranyable. Buñuel va ser un geni però també un home abusiu, masclista i poca solta, tot s'ha de dir. Una cosa no treu l'altra. Molts d'aquells genis d'abans avui les passarien magres.