REFLEXIONS POC ACURADES SOBRE EL PROBLEMA QUE ENS ENVOLTA

Un dels treballs que vam fer aquest any, durant els feliços dies en els quals es podia anar a classe, en el meu cas a l'Escola de la Dona, a pintar i dibuixar, va ser sobre aquest impressionant quadre de Caspar David Friedrich, un pintor que ha revifat en els darrers anys, de vegades en excés, pel que fa a la utilització de quadres seus per a cobertes de llibres diversos.

Ahir el vaig evocar en escoltar un periodista que va fer una definició força coincident amb la meva, pel que fa a la situació. Deia que això del virus és com anar en un vaixell entre boires i enmig de la tempesta, el capità (els qui manen, en aquest cas) fa el que pot i el que li sembla adient, però no té cap seguretat de què sigui el que cal, mentre la tripulació va amollant opinions de tota mena, que poden ser bones o suïcides però que no sempre es corresponen amb el que decideix qui en té la responsabilitat.

Avui llegeixo al diari que Alemanya deixa sortir a passejar la gent, i això que diuen que té menys afectats que nosaltres. També he llegit que aquest país triplicava les places a les  UCIS, en comparació amb el nostre, Catalunya inclosa. Avui costa apartar-se del discurs oficial, un discurs que sovint es contradictori, es basa en dades que no podem contrastar del tot i en informacions sesgades. Els polítics gairebé em fan pena, avui, tots ells, amb aquesta patata calenta i les seves inevitables tendències partidistes, car això acabarà i tornarem a fer eleccions i campanyes electorals.

M'han arribat algunes, poques, informacions que no responen al discurs oficial, però fins i tot els més crítics de fa un mes avui fan moixoni i se sotmeten a les directrius indiscutibles i obligatòries. Fa pocs anys els qui morien amb més de noranta anys morien de vells però avui fan gruix a les llistes dels difunts afectats pel virus nostre de cada dia. A una dama de la política nostrada li van preguntar pel nombre de morts per edat i va fugir d'estudi. En tot cas t'avisen de forma insistent en què també afecta els joves no fosc cas que el sector de poca edat acabés per endegar guateques clandestins i tot se n'anés en orris. Ara diuen que si t'estàs morint entubat potser deixaran entrar un parent vestit de bus per tal que et puguis acomiadar de forma una mica humana.

Si fóssim en d'altres temps entomaríem informacions més crítiques però som en una època en la qual el gran Déu és la salut i tot això. I uns altres gran Déus son la Medicina, la Ciència, tot i que en nom de la medicina i la ciència s'han fet disbarats diversos, al llarg de la història. Hi ha científics de tota mena però alguns rumbegen una vanitat excessiva, deixen a la resta d'ignorants quan en tenen ocasió, i amollen opinions sobre aspectes que no són del seu camp pontificant. Bé, això ho han fet els historiadors, els filòsofs, els capellans, els mestres, i tot quisqui una mica llegit.

Les hiperbòliques comparacions frívoles ens diuen alegrament que això és pitjor que la grip espanyola o la febre groga, de la mateixa manera que la violència del Procés era pitjor que la Revolució Francesa, fa quatre dies. Opinen que després d'això tot serà diferent però la memòria és molt curta i per a les noves generacions tot plegat serà poca cosa, una batalleta de jaios. 

Hem oblidat les guerres recents, els refugiats que moren com a mosques, en edats més aviat joves i tendres o les catàstrofes humanes del passat europeu que, per exemple, amb el tema de la Segona Guerra Mundial i els danys col·laterals, van provocar uns cent milions de morts, si fa no fa, i potser més i tot. Aleshores també s'havien oblidat els mata-degolla de la Revolució Francesa i el seu epígon, les guerres provocades per la paranoia napoleònica, que van escampar, a més, la plaga terrible que s'enduia molta gent jove, a més de la sífilis o la verola, la tuberculosi. A Catalunya hem oblidat, mitificat o maquillat coses com ara les guerres carlistes i les seves violències, per exemple.

La vanitat humana fa que es tingui per heroicidad el que és pràctica professional responsable. Encara no fa quatre dies que regalàvem floretes als mossos o emmarcàvem frases del Guardiola. Jo, de metges i d'infermeres n'he conegut de tota mena, com de mestres i els homenatges massius em fan angúnia. Potser és que necessitem herois, com Napoleó, qui, malgrat haver fet el que va fer i provocat el que va provocar, és lloat i homenatjat fins i tot a Còrsega, la seva terra natal de la qual va, en certa manera, renegar, en afrancesar-se, al contrari del seu pare que va ser un nacionalista com cal. La seva mare, diuen, no va voler parlar mai francès. Però vaja, bé devia menjar gràcies a les aportacions filials, em temo. Costa molt ser coherent sempre i en tot moment.

Jo estic bé a casa meva, no és un pis molt gran però tinc balconet i, per a dues persones, està prou bé. Però hi ha molta gent a la ciutat que avui es troba confinada, en solitud o amb massa gent o amb gent amb la qual potser no s'avé, en pisos lamentables i encofurnats. Em pregunto com confinen la gent a l'Índia més pobra, a l'Àfrica amb poca aigua... 

Diuen que la diferència d'aquesta cosa amb d'altres és la seva extensió, mundial, i el seu poder de propagació ràpida. Mentrestant es va acomiadant gent de les empreses, de forma també força ràpida. En temps difícils els espavilats fan bitlles. Precisament un dels millors llibres, pel meu gust, de Gonzàlez Ledesma, que té certs punts de contacte amb La gangrena, de Salisachs, es diu Los Napoleones. Defensa la tesi de què després d'una guerra no guanyen mai ni els uns ni els altres, sinó els que no tenen consciència ni ètica i saben treure profit de les desgràcies, els napoleons, vaja. 

A Napoleó li va arribar la seva derrota però els francesos el van arribar a enyorar, a ell i les seves grandeses, i això va fer que en promocionessin un altre, de Napoleó. No sempre arriba la decadència dels napoleons, una antiga i molt bona pel·lícula alemanya, Nosaltres, els nens prodigi, mostrava la trajectòria d'un d'aquests napoleons espavilat, un noi que primer es nazi i acaba essent amic dels americans i fent negocis, en comparació amb la d'un altre, honrat i resignat, poc ambiciós i honest. Amb gran ironia el director el feia caure pel forat d'un ascensor que estaven arreglant però ens avisava de què no hi ha mai tants forats d'ascensor a punt.

En tot cas, siguin o no exagerades les mides preses i considerant que no podem ni anar a donar un volt com els alemanys, quan una cosa funciona a nivell general, sigui o no certa, fa ben be com si fos un dogma, no sé si m'explico. Evito ja les informacions abusives, piconadores, contradictòries i potser ben intencionades, dels polítics, tant com puc. Les dels metges i científics encara es poden acceptar. Els polítics o bé ens prediquen de forma paternalista o ens renyen com aquells mestres d'abans, que arranjaven les rebel·lies castigant tota la classe sense pati, quan, generalment, els culpables eren un o dos i mai no es donaven a conèixer. Déu ja triarà els seus, vaja, com deia l'estossinador de càtars nostrat, fa molts segles.