SANTA MADRONA, LA NOSTRA

Avui és Santa Madrona, copatrona de Barcelona i santa emblemàtica del meu barri, no tan oblidada com diuen. De fet, al Poble-sec, es fa cada any una diada castellera, a la plaça que porta el seu nom, i una missa especial a la seva església. Més endavant, per l'abril, es fa un aplec a la seva ermita de Montjuïc.

He escrit un munt de vegades sobre la santa, la seva llegenda, les seves tradicions i la resta, així que no em repetiré. Avui he tornat a penjar algunes de les entrades d'anys anteriors sobre el tema. Aquest any no hi haurà missa, ni diada castellera, i esperem que, quan es pugui, es faci l'aplec a Montjuïc.

Jo vaig néixer i créixer a l'ombra de la malmesa església neogòtica, quan era petita s'hi van fer alguns arranjaments, barats però eficaços, tot i que el temps n'ha esborrat les restes. Per més endavant tinc pensada una xerrada sobre l'estil neogòtic, tan deixat de banda a casa nostra, i que en d'altres països té les seves devocions. És un estil tan respectable com els altres, amb coses millors i pitjors, i l'església de Santa Madrona pot no agradar a determinat públic, malgrat que això va a modes, tot i que no es pot negar que el campanar impressiona, encara avui. S'han perdut i enderrocat edificis religiosos neogòtics però cal pensar que els renaixentistes no podien veure el gòtic i que els noucentistes odiaven el modernisme, que tant de rendiment ha donat al consum turístic barceloní.

Tot és relatiu. Fa uns dies, en un interessant recorregut a l'entorn de la figura dels escultors Vallmitjana, Natàlia Esquinas, comissaria d'una petita però bonica exposició sobre aquests escultors i la Barcelona de 1900, situada al Museu Diocesà, ens va comentar que, en saber la gent -encara hi ha qui no ho sap- que la façana de la Catedral és neogòtica té una mena de disgust, com si els haguessin enredat. I comenta que és falsa. Esquinas em va fer riure quan va comentar que ella sempre deia que res d'això, que era autèntica, de pedra, i neogòtica. 

Encara fa pocs dies vaig fer un recorregut pel barri amb un grup de sisè de l'escola Poble-sec, un d'aquests grups amb nois i noies de tot el mon. No sé fins a quin punt poden entendre el valor patrimonial de l'edifici poble-sequí més emblemàtic, més enllà del tema religiós. Alguna cosa crec que els en quedarà, potser. Una cosa és rebutjar la religió i, l'altra, ser ignorant. Fa pocs dies entrevistaven aquest gran savi que és Joan Francesc Mira, que ha publicat un llibre fa poc, i deia, amb raó, que s'ha confós laïcitat amb ignorància. Al capdavall el catolicisme oficial i culte del passat no va defugir pas fer referències literàries i artístiques als déus clàssics. 

Santa Madrona, el difícil soluciona. Així que, per si un cas, sigui real o inventada, dediquem-li avui un record amable. Cal dir que per la geografia catalana trobem moltes ermites i esglésies dedicades a la santa, potser per la seva grapa, diuen, a l'hora de fer ploure. També trobem molts Poble-secs, un topònim que avui presenta dubtes a l'hora de fer-ne una interpretació convincent. 

Que la confinació us sigui lleu i que Santa Madrona us protegeixi de naufragis, sequeres i maltempsades.

SANTA MADRONA

El campanar, entre terrats, s’enlaira,
guaita l’abaltiment del barri antic,
i desitja el castell de Montjuïc
arrabassar el tresor d’algun drapaire.

Dels vells focs n’ha restat una guspira.
La santa duu un vaixell sense retorn,
i enyora el pa calent d’algun vell forn
i el so perdut d’uns cavallets de fira.

Torna la fresca del palmó daurat.
un dijous sant amb gust de farigola
i una quaresma de color morat.

Resta al confessionari, agenollat,
un infant que ha trencat la guardiola
per a treure'n espurnes de pecat.

Júlia Costa