17.3.20

SERVITUDS MÈDIQUES I DOGMES PRESCINDIBLES




Antoni Sitges-Serra (Barcelona, 1951) és catedràtic de Cirurgia de la UAB i cap del Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar. Ha tingut diferents càrrecs professionals, ha publicat centenars d’articles científics i gairebé cent llibres. Va publicar articles a El Periódico des del 1997 al 2017, és fundador i vicepresident de Federalistes d’Esquerra, una associació cívica partidària de la reforma federal de la Constitució Espanyola i ha escrit llibres de poemes i anecdotaris. És, doncs, una d’aquestes persones de gran cultura i interessos polièdrics, una espècie que avui sembla en extinció, la dels savis de cultura científica i humanística a la vegada, amb curiositat constant i esperit crític.
És estrany que aquest llibre, Si puede, no vaya al médico (Debate), no hagi provocat debats espinosos a l’entorn dels molts temes que toca, relacionats amb la pràctica actual de la medicina. Hi ha moltes idees, pràcticament revolucionàries al llibre, que posen en quarantena molts dels tòpics admesos a l’entorn de la malaltia i la salut. Com ara la pressió a l’entorn de la innovació al preu que sigui, que sovint comporta riscos innecessaris per als pacients, o fins i tot la mort prematura, a més d’una despesa inútil i que afavoreix un munt de fatxenderia amb vernís suposadament científic. Hi ha molt d’això que en diuen avui postureig en el món de la medicina. I en molts altres, és clar, però els riscos són d’una altra volada. L’afany de protagonisme i de guany econòmic ha generat situacions dramàtiques, més o menys maquillades, de les quals Sitges-Serra ens n’explica molts exemples.
La medicina, determinada medicina, és avui un negoci, lligat a interessos comercials, dels grans laboratoris, però també a la conveniència política d’assolir clientelismes. Així, per exemple, s’han tornat obligatoris els cribats, gairebé inútils, a l’entorn del càncer de mama o de pròstata. Hi ha corrupteles conegudes, i no tan sols pels metges, qui més qui menys ha sabut casos a l’entorn de les comissions i regals acceptats a canvi d’introduir medicaments no sempre contrastats, al capdavall tenim molts visitadors mèdics a prop nostre. També, qui més qui menys, ha tingut notícies sobre articles escrits per negres a sou, destinats a engruixir currículums i, sovint, condicionats pels grans laboratoris.
Trobem aspectes inquietants, en camps com ara la medicina destinada a la dona, que en un determinat moment va produir problemes de gruix amb tractaments destinats a endarrerir la menopausa. Tenim el cas de les mamografies inútils, o el tema de la cirurgia estètica promocionada, així com l’afavoriment social de l’endarreriment de la maternitat, que comporta riscos però que també provoca guanys a través dels tractaments in vitro.
Un altre aspecte de l’excés mèdic es l’allargament de la vida, a tot preu, l’excessiva medicalització i hospitalització de la gent gran o les intervencions excessives a edats en les quals l’expectativa de vida, i de vida digna, és inexistent. Qui més qui menys ha viscut situacions d’aquest tipus en el si de la pròpia família. Sitges-Serra ens colpeix perquè dóna una veu autoritzada a moltes coses que havíem intuït, a través de l’experiència vital, nostre o de gent propera. Les veus sàvies i fonamentades, amb coneixements professionals, sempre ajuden a reblar les nostres conviccions.
Vivim malament amb la mort, avui. Paradoxalment, però, vivim molt millor que els nostres avantpassats però això no ens consola. Anar al metge quan no cal, quan no tenim símptomes ni malalties evidents, no fa res més que col·lapsar els sistemes sanitaris, avui un pou sense fons. Cada capítol d’aquest llibre ofereix un munt de possibilitats de reflexió sobre els dogmes del nostre temps i les seves corrupteles, que suren en tots els camps professionals, però que en el sanitari son més lamentables. La formació dels nous metges és tot un repte, i no va pels camins que caldria. Es menysté la praxis que funcionava bé, a la recerca d’aquesta sacralitzada innovació tecnològica. Sitges-Serra incideix en els pros i contres de la medicina pública i privada, i tot i que es manifesta a favor de la pública també en critica les mancances i limitacions. És aquest un llibre imprescindible, va més enllà del tema central, ja que aplega moltes referències culturals de tot tipus i defensa la necessitat d’una formació humanística al costat de la formació estrictament mèdica.
No s’ha d’estar pas d’acord en tot el que planteja el llibre. Les referències al feminisme o a la gent jove d’avui potser mereixen matisos més acurats. En ocasions sembla, així mateix, tot i que no es digui ben bé així, que el metge d’abans tenia uns valors que s’han perdut, però els qui ja tenim tants o més anys que l’autor hem conegut professionals de tota mena, i sabem que la formació d’abans tenia moltes mancances, malgrat la població minoritària que accedia als estudis universitaris. Existia en alguns metges l’afany pel guany, amb d’altres paràmetres i en d'altres contextos, i la professió mèdica, en ocasions i segons on, estava excessivament sacralitzada i era intocable. És possible també que els independentistes se sentin al·ludits amb algunes referències a l’entorn de com aquest tema ha perjudicat l’atenció deguda a la sanitat.
Però això son detalls sense importància, en el conjunt d’un llibre excel·lent, crític amb el que cal i defensor d’allò que funciona. Estem davant d’un sistema que cal canviar i, per això, calen professionals amb ètica i valors evidents, capaços d’entomar reformes serioses i endegar controls que evitin disbarats i corrupció. Però cal que els consumidors de salut no ens deixem entabanar per les novetats, fent demandes absurdes o creient de forma devota que les revisions excessives, o les proves de tot tipus, ens faran longeus o immortals. Estem ara vivint una situació complexa i molts dels factors de la nostra mala educació es palesen de forma evident, com ara l’exigència de proves inútils o l’assistència als serveis d’urgència, sense necessitat.
És aquest un llibre per tenir, consultar i regalar. Tot i que, a més a més, hauria de ser un llibre que motivés un debat seriós i perllongat sobre la nostra societat i el nostre consum mèdic. I no tan sols mèdic, l’educació pateix així aquesta sacralització de la innovació, per exemple, i moltes bones pràctiques s’han menystingut i bandejat. L’ètica afecta els professionals de la medicina però ha d’arribar a molts sectors. Per molt ben pagats que estiguin molts joves amb futur haurien de negar-se, per exemple, a fer de redactors ocults d’articles mèdics. O arqueològics. Sempre es pot dir que no i intentar fer les coses de forma honesta, tot i que no sigui gaire fàcil, en determinades circumstàncies.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

És el que jo faig, no anar al metge, i per tant a la farmacia, i no em va malament. segueixo sense prendre res de pastilles, xarops o pomades, ni un simple gelocatil, nomès el café i el whisky després de dinar. Clar, que hi ha moments en que cal anar-hi, però nomès en moments puntuals.

Salut

Tot Barcelona ha dit...

Mi señora ha sido enfermera de coronarias en el Clínic (42 años de servicio)
Rosa, sobrina de mi señora, es coordinadora de trsplantes en el Clinic, master en neumología y docente en la Facultad.
Javi, sobrino de mi señora, es enfermero. Parc Tauli.
Conchi, es enfermera, sobrina de mi señora, master en hepatología. Parc Taulí
Franc, marido de Conchi: enfermero. Parc Tauli.
Eva y su hermana trabajan de auxiliares (también sobrinas) en el Oncológico.
Miguel Angel, hermano de Conchi, es enfermero y esta en Sabadell.

O sea, en casa, cuando hay reuniones no se habla de otra cosa, nada más que de sanidad. Todos están sindicados, y todos explican los problemas desde sus diferentes puntos de vista. Yo no intervengo, y si lo hago, siempre desde la vertiente filosófica, desde la Bioética.

La medicina ha cambiado, dicen ellos al unísono, desde que entró Boi Ruiz (jefe de las privadas) a dirigir la sanidad pública en Catalunya de la mano de Mas. Aún hoy, sigue dirigiendo Cátedra de Gestión Sanitaria y Políticas de Salud, no se nos olvide. Él por lo que dicen los familiares de Mayte, y de él fue la idea de cambiar el nombre de "paciente" por el de "cliente", como así quedaba reflejado en la factura que emitían los hospitales hasta hace un par de años.

"Un altre aspecte de l’excés mèdic es l’allargament de la vida, a tot preu, l’excessiva medicalització i hospitalització de la gent gran o les intervencions excessives a edats en les quals l’expectativa de vida, i de vida digna, és inexistent"

Aquí entra la Bioética, y lleva parte de razón. Hay un comité en estos momentos de Médicos, Sociologos filósofos (Begoña Román) en donde se determina si a una persona dependiendo de su edad, salud, condición mental y otros parámetros, puede o no ser encuadrado en determinadas prestaciones. Ej: una mujer de 66 años que quiere ser madre y quiere que la sanidad le pague las pruebas, la intervención, el seguimiento y el parto. Un gran fumador activo, de 85 años que sus pulmones ya no dan y al que se le tiene que hacer un trasplante de corazón.

Cuando les escucho y veo el gasto sanitario que conlleva todo eso y la mala calidad de vida que tendrán, o que darán, la verdad es que mís convicciones cambian.

Salut

Chiloé ha dit...

Tan larga es la mano de los laboratorios farmacéuticos, dicen algunos, como potentes los intereses creados al amparo de la medicina reglamentaria.

Júlia ha dit...

Francesc, jo faig si fa no fa, el títol ja diu 'si pot', quan no pots, doncs què hi farem.

Júlia ha dit...

Miquel, si arriben a llegir el llibre que comento ja em diràs que n'opinen.

Júlia ha dit...

Chiloé, a veces las personas que trabajan en el sector no quieren criticar determinadas cuestiones, por razones obvias, yo también intento no dejar mal al sector educativo. Por eso es tan interesante el libro, habla 'desde dentro' y desde una situación relevante.