Aquests dies dedicaré unes quantes entrades a la dona universal. Hi ha qui pensa que les coses sempre empitjoren i qui, al contrari, creu que la humanitat sempre progressa, malgrat alguna ensopegada. Probablement ni una cosa ni l'altra siguin veritats absolutes però crec que la situació de la dona és un aspecte que ha canviat de forma gairebé revolucionària, fins i tot a llocs que ens semblaven remots, insegurs i de costums irreversibles.
Fa un parell de dies em vaig ensopegar, a BTV, amb el documental Womanhood, una honesta meravella endegada per Beryl Magoko, una jove cineasta de Kènia, sobre el tema de la mutilació genital femenina, les seves conseqüències i la seva, avui, possible reversibilitat. Magoko va patir-la quan tenia deu anys i en el documental analitza els seus dubtes a l'hora de fer-se una operació de reconstrucció del clítoris, encara que tot va molt més enllà. Magoko, una dona amb un encant personal que li deu venir de família, ja que la seva mare té la mateixa llum que ella malgrat les diferències generacionals, realitza un treball excel·lent, parla amb dones que han patit el mateix que ella i les escolta amb atenció.
La mare li explica que no s'hi podia oposar, que els costums tenien un gran pes, en el context de la convivència i les possibilitats de futur i que a la filla mateixa, aleshores, de petita, li semblava que era un pas que calia donar, una cosa important, tot i que ningú no li havia explicat en què consistia ni els perills i dolor horrible que comportava, a banda de les seqüeles, greus i diverses.
La vida de les dones era absolutament injusta, elles han canviat i molts homes, també. El seu mon s'ha transformat força depressa, avui el govern prohibeix l'ablació i les dones van a escola, en molts llocs d'aquesta Àfrica que ens és, encara, tan desconeguda. Les gallines campen a la vora de la gent, no els cal ser falsament ecològiques, i la cuina i els seus estris semblen precaris i ancestrals, però la gent fa servir el mòbil i l'ordinador.
Beryl Magoko torna al seu poble, no trenca lligams, intenta comprendre i tirar endavant. Podrà trobar força suports, tant de gent del seu país com d'occidentals o metges d'altres indrets del mon en desenvolupament. La seva mare va patir més que no pas ella i, encara pitjor, sense horitzons possibles que fessin pensar en canvis profunds. Aquest documental, malgrat l'espinós i desagradable tema que tracta, és lluminós i poètic, en molts aspectes. La bona gent existeix, a tot arreu, i la bona gent evoluciona, pot canviar, s'estima i s'ajuda.
El documental va tenir diferents premis, es va passar de forma puntual en algunes sales alternatives el setembre passat i es troba a diferents plataformes d'internet, a banda d'haver-se pogut veure per televisió. Magoko ja va filmar una primera pel·lícula, que va rebre diferents premis, The Cut. Es va llicenciar en ciències a la Kampala University d'Uganda i es va traslladar a Alemanya per millorar els seus estudis sobre cinema, a Colònia. El nom original del documental era In Serch i es tracta del seu projecte de final de carrera. Si teniu interès per aquests temes i per la situació de la dona a diferents indrets, no us el perdeu.
2 comentaris:
La mirada es franca i lluminosa, o les mirades, la de la mare també.
Doncs sí, tenen un encant especial, i em va agradar molt l'enfocament del tema.
Publica un comentari a l'entrada