Els anys, la
darrera novel·la d’Annie Ernaux, s’ha publicat en català, a Angle Editorial, i crec que és el primer llibre d’aquesta
autora traduït a la nostra llengua. També s’ha publicat, en castellà, a Cabaret
Voltaire, que ja havia traduït d’altres títols seus. Fins fa relativament pocs
anys l’escriptora no era gaire coneguda
a casa nostra. El millor, si es pot, és clar, és llegir-la en versió original francesa,
altrament es perden molts matisos, sobretot en aquest darrer llibre en el qual
la vida de l’autora, de la qual n’ha fet sempre matèria literària, transcorre
de forma paral·lela amb la història de França i del mon, des dels anys
cinquanta fins al present.
Ernaux aplega fragments
diversos lligats un munt de fets i personatges de tot tipus, que, com ens sol
passar a tothom, suren en els records de forma atzarosa, malgrat pertànyer a
referents culturals molt diferents. Sobta comprovar com el país veí, que vam mitificar força, no era gaire diferent
del nostre ni, en alguns aspectes, menys resclosit. Ernaux creix en un indret
rural en transformació, en una família humil, aconsegueix surar en uns estudis
que li fan evidents les diferències socials i ens passeja pels canvis polítics
i en els costums que han transformat el mon sense que ens n’adonéssim.
El temps passa i res no és
com s’ha imaginat durant la infantesa o durant una joventut combativa, ens
decep la política, la cultura, l'amor, l'amistat, la maternitat, els líders, les suposades revolucions viscudes.
La nostàlgia no es té del passat, sinó, més aviat, del gran i misteriós futur
que se’ns obria en el passat. Per a les dones amb accés a la feina, als
estudis, al treball, els canvis van ser molt radicals, tot i que encara era el
matrimoni una fita gairebé indispensable i que abocava les aspiracions a una
rància vida quotidiana, tan convencional com la de les dècades anteriors.
Sempre ens penedirem,
com temia la vella cançó, del que va poder ser i no va esdevenir. Ernaux ens
recorda canvis, dirigents, el desengany, davant de la realitat, de somnis com ara
el futur del comunisme. Ens menciona cançons, pel·lícules, crims mediàtics,
esdeveniments que van sacsejar el context, per exemple, el suïcidi de Gabrielle
Roussier o la penúltima execució a França, amb guillotina, o assassinats
polítics com ara els perpetrats pel govern francès durant els fets d’Algèria.
Gràcies a la xarxa podem consultar allò que ignorem o allò que recordem de
forma boirosa, i els records de l’autora ens n’evoquen d’altres més propers,
car, al capdavall, l’experiència humana té molts aspectes en comú.
Aquest és un llibre
personal i íntim i, al mateix temps, una mena de manual d’història, més eficaç
que d’altres més convencionals, ja que parteix de l’experiència d’una dona
contemporània, implicada a fons amb la realitat i la cultura. Sobta la
sinceritat que traspua, fins i tot el coratge en admetre errors de percepció,
enganys lligats a consignes i tendències, a esperances i tòpics inevitables. L’entusiasme
dels seixanta, dels setanta, va fomentar el miratge de l’alliberament sexual,
de la recerca del plaer per damunt de tot, però no era tan fàcil i, en tot cas,
el temps passa i tot canvia o es percep d’una altra manera.
Aquest llibre és
planteja com a una mena de compendi de la
vida de l’escriptora, es mou de
forma intel·ligent en una mena de nostàlgia creativa i lúcida i segurament el podrem valorar més a fons si
n’hem llegit d’altres d’Ernaux en les quals se centra en aspectes puntuals de
la seva biografia, la mort dels seus pares, amb la visió de la decadència
lligada a la malaltia i la vellesa, l’avortament, el càncer, la vida
matrimonial, la separació de la parella...
Les fotografies, evocades per l'autora en
alguns fragments, son un recurs per estimular la memòria, fets fixats en un
instant precís, en les quals nosaltres mateixos
ens veiem des de l’exterior, sense reconèixer del tot allò que vam ser, i
resulten, avui, petites narracions que ajuden a reconstruir la història, però
també ens enganyen. Ernaux, que ha construït un estil propi, quelcom gens
fàcil, escriu un tipus de llibre
inclassificable, en podem dir novel·les, però son novel·les contemporànies, diferents,
un tipus de gènere que ha esberlat els límits entre la ficció, la realitat i la
memòria subjectiva. Per sort ja hem superat els debats inútils d’altres dècades
sobre què era o no era una novel·la. Ernaux és pura literatura, Literatura amb
majúscula.
En llegir aquest llibre no he pogut evitar recordar amb nostàlgia la Glòria Abras, que em va ajudar a conèixer més a fons aquesta autora, de la qual n'era lectora fidel, i que sempre incidia en aspectes diversos sobre les meves entrades al blog, de forma punyent i intel·ligent a la vegada. I em va descobrir que els llibres d'Ernaux, en francès, es podien trobar a la xarxa a preus absurdament barats, per cert.
https://lapanxadelbou.blogspot.com/2016/07/ernaux-altra-vegada.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada