GIORDANO BRUNO I EL CINEMA DELS PRIMERS SETANTA

Ahir, al cinefòrum virtual del  grup Tot Història, vam comentar la pel·lícula Giordano Bruno, dirigida per Giuliano Montaldo, l'any 1973. Les pel·lícules serioses de tema històric es mouen, en general, entre l'època que reflecteixen i el moment en el qual han passat a la pantalla. Giordano Bruno no es va estrenar en els cinemes comercials, aleshores, i això no es va esdevenir tan sols a Espanya.

La pel·licula, protagonitzada pel gran Gian Maria Volonté, no és ben bé una biografia, se centra en el llarg procés seguit pel personatge, fins a la seva mort a la foguera, l'any 1600. La història de Bruno i el seu trist final tenen molts nivells de lectura, la gent interessada per la filosofia o per la teologia hi veurà aspectes que a mi, segurament, em poden passar per alt.

La pel·lícula és de les millors del director, qui va aconseguir una recreació molt acurada de la Venècia de l'època, immergida en una angoixant penombra absolutament creïble. Fa alguna concesió que no acabo d'entendre, Charlotte Rampling, guapíssima, ens ofereix un nu integral que potser no calia i el seu personatge queda absolutament esvaït en el conjunt.

El protagonista absolut és Volonté, en el paper del filòsof, la resta esdevé com una mena de protagonista coral, l'església catòlica es troba en un moment de crisi, les guerres de religió sacsegen Europa, Venècia vol quedar bé amb Roma, el protestantisme es va afermant, Espanya, la defensora del catolicisme, comença a mostrar decadència i feblesa. Tenim tendència a posar-ho tot al mateix sac però, evidentment, l'església d'aquell moment no té res a veure amb la de l'Edat Mitjana que reflectia la pel·lícula sobre la monja Hildegard Von Bingen. La mentalitat ha canviat, la terra ja potser no és plana i el mon, amb el tema americà, s'ha eixamplat de forma important.

Un dels grans absents de la pel·lícula, segons la meva opinió, és el poble, la massa modesta, sotmesa a tota mena de poders i,  també, a les  manipulacions ideològiques que no deixen escletxes a cap mena de sortida. Bruno morirà cremat, de forma cruel, després d'haver estat torturat i llargament empresonat per la Inquisició. Afortunadament, la pel·lícula és subtil en la visualització d'aquelles barbaritats. Cal pensar en què qualsevol petit robatori, en aquell moment, era castigat amb tota mena de tortures i amb morts d'una cruel espectacularitat.

Aquell principi dels anys setanta compta amb una gran producció de cinema de denúncia, polític, compromès, que pot ser, fins i tot, una mica trampós en alguns casos, però, què no ho és? Algunes d'aquelles pel·lícules van passar censura amb allò de l'art i assaig, d'altres trigarien molt més a poder-se veure a casa nostra. La història de Bruno té paral·lelismes amb la de Servet, homes orgullosos, intel·ligents, agosarats i, potser, poc conscients de la força que pot exercir el poder, el poder que sigui, quan li trepitgen l'ull  de poll o tem què els canvis s'encadenin i acabin amb el sistema. Copèrnic, per exemple, va ser més prudent. 

A la tertúlia van sorgir comparacions amb la realitat del present. Malauradament, tot i que, al menys a casa nostra, les fogueres s'han substituït per càstigs més amables, de tot plegat fa, com qui diu, quatre dies. Montalvo havia dirigit un parell d'anys abans Sacco e Vanzetti, també amb  Volonté, una història més contemporània. L'any 1971 es va estrenar l'avui relativament oblidada La repentina riqueza de los pobres de Kombach,  de Volker Schlöndorff. També de l'any 1972 és el Copèrnic d'Ewa y Czeslaw Petelski, una pel·lícula dura i molt interessant que incideix, així mateix, en les ombres i llums del segle XVI. 

Aquestes pel·lícules i moltes altres que podria mencionar parlaven d'un passat, més o menys remot, en el qual l'abús del poder era habitual, tot i que el poder tenia les seves pròpies contradiccions internes. Però Montalvo també es referia, d'alguna manera, a la Itàlia de l'època, ell havia estat un dels set-cents cinquanta-sis firmants del manifest publicat a l'Expresso,el 1972, contra el comissari Calabresi, torturador, responsable de la mort de l'anarquista Pinelli, que havia caigut accidentalment d'una finestra de la comissaria de MIlà, mentre la policia l'interrogava. No cal dir que aquí passaven coses d'aquest tipus i més grosses, tot i que la diferència és que no es podien denunciar al cinema, al menys de forma tan explícita. La història hispànica té personatges dignes de recordar i reivindicar, com el pobre bisbe Carranza, que surt, de passada, a Giordano Bruno.

L'any setanta va guanyar l'óscar al film de parla no anglesa una pel·lícula d'Elio Petri, interessant i avui menys valorada, que frega l'humor negre, també amb Volonté: Indagine su un cittadino al di sopra di ogni sospetto. A Espanya semblava que en el camp teatral s'obria una mica l'aixeta però una obra del gran Buero Vallejo, una explícita denúncia de la tortura, La doble historia del doctor Valmy, més ben intencionada que reeixida, escrita a mitjans dels seixanta no va passar censura, es va estrenar a Gran Bretanya el 1968 i al nostre país no la vam poder veure fins el 1976. A Barcelona, per cert, a l'enyorat Talia del Paral·lel.