CLÉO, VARDA, PARÍS, 1961

L'anòmala situació d'aquests dies fa que em costi concentrar-me en qualsevol activitat, inclosa la visualització, a l'ordinador o la televisió, de pel·lícules o el que sigui. Ahir, però, vaig aconseguir mirar, sense interrupcions i amb atenció i interès, Cleo de 5 a 7, a BTV. L'havien passada feia temps, moltes coses que veiem avui son repeticions, donades les circumstàncies. Per això, al final, també vaig poder recuperar l'acurat comentari de Luis Aller, guinda magistral del pastís cinematogràfic de BTV durant una bona temporada. 

Cleo de 5 a 7 ha estat per a mi una nova pel·lícula cada vegada que l'he vista. El temps no passa en debades, ni per a les pel·lícules ni per a nosaltres. Varda va morir pel març de l'any passat, amb noranta anys, va romandre en actiu fins al final i el seu aspecte, que m'evoca força el de la Pilarín Bayés, amb aquell somriure tan especial, em resultava familiar i entranyable. No tot el que va fer, pel meu gust, té la mateixa volada, però sempre hi podem trobar l'espurna genial de la directora, una directora que, al menys, va ser prou coneguda i valorada. El mon del cinema, com tots, ha oblidat i amagat l'obra de moltes dones. Precisament, amb motiu del passi d'aquesta pel·lícula, el critic Aller fa un repàs interessant per la tasca d'unes quantes directores. Els països emergents compten, avui, amb més dones que no pas homes, dirigint cinema.

Cleo de 5 a 7 s'ha etiquetat de moltes maneres, en el context d'aquell cinema francès d'aleshores, amb tot allò de la nouvelle vague. Algunes d'aquelles pel·lícules, pel meu gust, han aguantat malament el pas del temps, d'altres han consolidat els seus valors i els en trobem de nous, jo crec que aquest és el cas de Cleo de 5 a 7. Avui, més enllà de la peripècia vital de la protagonista mentre espera uns resultats mèdics que la inquieten, amb motiu, caminem per un París molt poc convencional, molt allunyat de la mitificació turística que en podíem tenir. Carrers, cotxes, botigues, gent normal, d'aspecte modest, sòrdid i groller, fins i tot. Bocins de converses de tota mena, semblants a totes les converses banals que té la gent de tot arreu. Firaires sòrdids, que semblen extrets del Paral·lel de l'època. L'espectacle de la vida, vaja. 

Enmig del brogit urbà, la tranquil·litat d'un parc amb poca gent, la troballa d'un nou amic, interpretat per Antoine Bouseiller, un actor poc conegut per nosaltres però molt popular a França, que va dirigir teatre i òpera i que va morir l'any 2013. Interpreta un noi jove, somniador i xerraire, que fa el servei militar i que ha de tornar a Algèria, en aquell moment complicat i perillós, un dels pocs elements que fan referència al context polític del país. 

L'excel·lent Corinne Marchand no va tenir la projecció internacional esperada, malgrat ser molt bona actriu,  cantant notable, bonica i intel·ligent, tot i que ha anat treballant. Encara viu, té vuitanta-vuit anys, i sabem poca cosa de la seva vida. Ha envellit amb notable dignitat, cosa que avui sembla difícil, ja que les barbaritats de la cirurgia de consum ens transformen la gent famosa en una mena de monstres inexpressius, sense arrugues, això sí. José Luis de Villalonga va fer aquí un dels seus papers, breus i inoblidables, al cinema, estava guapíssim, tot s'ha de dir. I col·laboracions breus de gent coneguda o que ho seria, en un brillant fragment de cinema dins del cinema: Sami Frey, el mateix Godard, Anna Karina, Eddie Constantine, Brialy...

Cleo de 5 a 7 te, avui, doncs, un gran valor documental afegit. Cotxes d'abans, botigues amb aquells aparadors del passat, gent de principis dels seixanta, en una ciutat que, en aquest cas, s'allunya del tot del parc temàtic habitual. Persones amb poc glamour, més enllà de la protagonista, gent lletja, grassa, sense dents, dones que esperen, caminen, venen barrets, fan de models als tallers d'escultura o llegeixen el tarot. És ben bé com si milers d'històries que no coneixerem mai del tot convergissin en la peripècia d'aquesta noia bonica i amable però poc feliç, i qui, a més a més, pot ser que tingui els dies comptats. Jo tinc una mena de dèria tafanera en escoltar converses al metro, en una cafeteria, on sigui, una activitat, aquesta, que enguany és un miratge o un record del passat. Perceps històries de les quals en sabràs poca cosa, efímers fragments d'un mon amb tanta gent diferent però tan semblant, al mateix temps. I avui, aquí i allà, en una situació ben singular i, gairebé, surrealista. Tot és cine, els somnis, també, que ja ho cantava l'Aute, de fet, un altre dels darrers desapareguts que formaven part del meu imaginari sentimental.