QUAN PAT BOONE VA ANAR FINS AL CENTRE DE LA TERRA

L'entrada al blog Cinefília Sant Miquel d'avui m'ha portat el record d'una pel·lícula que em va entusiasmar la primera vegada que la vaig veure, d'adolescent, al cinema del barri. Es tracta del Viatge al Centre de la Terra, de 1959, dirigida per l'eficaç Henry Levin. L'he vista per la televisió en alguna altra ocasió, m'ha agradat tant com el primer dia però, és clar, no és  el mateix veure-la en petita pantalla. Els anys han tret gosadia als seus efectes especials i li han donat una mena de pàtina de màgia antiga, de perfum del passat, vaja.

Recordo, no sé si de forma prou fidedigna, el moment en el qual Pat Boone puja cantant, vestit d'escocès, a la muntanya, i el raig de sol pertinent il·lumina el forat per on es pot anar a cercar l'aventura, un instant màgic, una meravella. També recordo un moment en la qual entren en un espai ple d'una mena de pedres precioses de colors vius. La parella gran protagonista eren Arlene Dahl i James Mason, guapíssims i elegants tots dos i destinats a acabar junts. La nòvia joveneta de Boone no anava a l'excursió, era la bonica Diane Baker, neboda del personatge interpretat per Mason. Fins i tot pel mig hi havia un dolent i una mica d'enjòlit i un simpàtic personatge que viatjava amb un ànec.

Pat Boone formava part, aleshores, del planter de jovenets molt del nostre gust adolescent. Era habitual, entre nosaltres, fer col·leccions de postals en blanc i negre, amb imatges d'actors i cantants i Pat Boone era un dels habituals. No sabíem que ja era, en aquella època, casat i pare de família. Boone es va casar als dinou anys, amb una noia de la mateixa edat, i van romandre maridats tota la vida. Van tenir quatre fills, un parell s'han dedicat també a cantar. La seva dona va morir l'any passat però ell encara sembla que va fent, vaja. 

Aquestes llargues fidelitats vitals i matrimonials son molt del meu gust romàntic, la veritat. Van tenir alts i baixos, Boone, que va demanar permis a la seva dona per fer el seu primer petó de ficció, va passar alguna temporada una mica esgarriada, i qui no? El que m'ha sobtat més saber, avui per la xarxa ho pots saber gairebé tot, ha estat la seva religiositat excessiva, el seu tarannà molt conservador i, com en diem avui, supremacista. Boone va cantar moltes coses, seves i dels altres, va fer de tot i la seva carrera professional va esdevenir llarga i exitosa, ha escrit algun llibre, ha participat en la promoció de polítics conservadors, ha envellit de forma activa i envejable. La versió en anglès del leit motiv de la pel·lícula Èxode la cantava ell, autor de la lletra en anglès. 

Aquí, aleshores, tenien més sortida les versions en hispànica llengua, fetes per Josep Guardiola, el cantant, que començava: El mar, el sol, y el mundo de los dos... A un cançoner emblemàtic del meu temps jove, UEL·LÉ, hi havia, fins i tot, una lletra en català, de la mateixa cançó, que cantàvem quan anàvem d'excursió, obra de Josep Maria Andreu, com tantes altres. Feia així:

Adéu!Adéu!

Camins que em feu: Adéu!

Me'n vaig seguint el meu destí.

Per tot on passaré

em sentiré estranger

fins que trobi aquella terra que jo sé...

Del Viatge al Centre de la Terra se n'han fet d'altres versions però cap no ha assolit, pel meu gust, la màgia d'aquella de finals dels anys cinquanta. No cal dir que aquella versió, i la majoria de versions, son adaptacions ben lliures del llibre de Verne. No hi fa res, cada cosa té el seu lloc, el seu temps i les seves devocions, com ha de ser. Al capdavall no hi ha res tan poc galdosià com les versions dels llibres de Galdós que va fer, a la seva manera, Buñuel, per exemple.

Ara m'he posat unes quantes cançons del Pat Boone, clàssics oblidats, que conserven tot l'aroma a espígol del passat i a primaveres de l'antigor. I que em fan oblidar la seva, ai, rància ideologia.