MERCATS PROHIBITS I PEL·LÍCULES EXÒTIQUES

Amb motiu del cine fòrum sobre El Tercer Home la meva amiga i cunyada Mercè em recorda que existeix una pel·lícula espanyola, sobre el tema del mercat negre de penicilina. El cas és que en tornar a veure El Tercer Hombre em va venir el record boirós d'una història relacionada amb el tema, d'aquelles que completaven els programes dobles de la meva infantesa. Es tracta de Mercado prohibido, de l'any 1952, dirigida per Javier Setó i produida per Iquino. Gràcies a les hemeroteques he vist que sovint, als cinemes de barri, anava aparellada amb un pes pesat, El gran Caruso.

És una pel·lícula que m'agradaria tornar a veure, per curiositat, a la xarxa n'he trobat petits fragments escampats aquí i allà i diferents informacions sobre la història. És possible que, al darrera, hi hagi una mica d'ombra allargada de la pel·lícula de Carol Reed, i, encara més, l'espanyola va inspirar-ne una d'argentina, Mercado negro, de 1953, que no he vist mai i que compta amb un desenllaç més dramàtic que la hispànica.

Les comparacions son odioses i, en aquest cas, podrien semblar surrealistes. La pel·lícula espanyola no pot ni vol defugir els condicionants de l'època: condemna moral dels dolents, que al final es pendeixen i son redimits pel sistema, això sí, després de pagar pel que han fet i tenir un fillet afectat per la qüestió, cosa que fa reflexionar l'estafador i el situa en el camí de la redempció. Relacions sexuals etèries i mai explícites, ni tan sols petons de veritat, ni amb l'esposa legal ni amb l'amant disbauxada,  qui, per cert, això sí, va vestida de forma descarada i retira a Ava Gardner, tot és imaginació. I santificació del  govern, que vetlla per la justícia i per la penicilina legal i que compta amb uns polícies absolutament honorables i admirables.

De fet, ben mirat, El Tercer Home també és força recatada pel que fa a les relacions sentimentals i, al capdavall, el bé triomfa i la justícia brilla com cal. Però, és clar, al darrera hi ha ambició i grapa. No és que la factoria Iquino no en tingués, de grapa, la pel·lícula hispànica té localitzacions magnífiques, que avui son tot un document interessantíssim pel que fa a la història de Barcelona. Llàstima que a aquells equips de treballadors del cinema no els fes ni fu ni fa passar a la posteritat, fins i tot amb una determinada  servitud al possibilisme haurien pogut defugir els tòpics passats de rosca, la veritat, i donar a tot plegat una mica més de volada. I això que el guió és de Julio Coll, gran home de cinema, avui no tan recordat com caldria.

El director, Javier Setó, va ser un professional correcte que va tocar moltes tecles i va acabar per treballar a Itàlia. Li devem algunes interessants espanyolades, que jo, fins i tot, reivindico parcialment. Manuel Monroy, el protagonista, va viure molts anys, en algun lloc de la xarxa he llegit que va morir aquest any, fregant gairebé el centenari, però a partir dels setanta del segle passat ja va fer poca cosa.

Les noies son Silvia Morgan, que es va casar amb un americà i se'n va anar a viure als Estats Units i Isabel de Castro, una bona i bonica actriu portuguesa. I en el paper del polícia, Manuel Gas, pare, que fa aquest paper en més d'una pel·lícula de l'època, sempre vestit de forma impecable, amb barret i abric elegant, inspirava confiança policial perquè ja veies que acabaria engarxolant, tot i que de forma gairebé fraternal, el pecador enxampat. 

El tema de la penicilina i d'altres medicaments i el mercat negre i els negocis bruts va ser una creu a totes les postguerres europees. És clar que per allà van tenir aviat el Míster Marshall en persona i aquí l'or americà va esdevenir un somni i una pel·lícula excel·lent, també de principis dels cinquanta, i és que quan hi ha intel·ligència es poden fer miracles, fins i tot en un context absolutament galdós.

He trobat un document molt complet i excel·lent sobre Mercado prohibido i tot això de la penicilina, el podeu llegir aquí. Fins i tot podreu saber el pressupost i el cost de la pel·lícula!