FOC A LA SANG I PASSIONS INDEFUGIBLES

 

Com que sembla que, de moment, el tema epidèmic està més controlat i s'han obert algunes aixetes, vaig recuperant activitats diverses. Aquests dies he tornat al cinema convencional i a la Filmoteca, per tal de celebrar això del dia del Patrimoni Audiovisual, ja que cada dia és el dia d'alguna cosa i no acabo d'entendre per a què serveixen aquesta mena de commemoracions.

En tot cas ahir, i de franc, gràcies a això de la commemoració,  vaig poder veure una pel·licula molt ben restaurada i molt interessant, que no coneixia, Fuego en la sangre, un títol que porten d'altres pel·lícules, per cert, i que per això, si es fa una recerca virtual, cal afegir, per exemple, el nom del director. El seu productor i director va ser Ignaci F. Iquino, tot i que la direcció artística és de Lluch, segons he llegit. Iquino mereixeria un llibre extens i il·lustrat o, gairebé, una sèrie biogràfica de televisió. Ed Wood, al seu costat, era un aprenent.

Malauradament Iquino no tenia ambicions artístiques, al menys en la seva darrera etapa, la de westerns i erotisme amb dobles versions. Una llàstima ja que la seva intuïció cinematogràfica és de categoria. En aquests darrers anys s'han recuperat i revaloritzat títols seus, alguns ben emblemàtics, condicionats per la moral rància de l'època, que demanava finals moralitzants i poques expansions amoroses evidents. Això fa que a Fuego en la sangre, amb un títol que ja fa preveure tòrrids amors difícils, els amants que no arriben mai a ser-ho del tot no es facin ni un petó als llavis, cosa habitual a l'època. 

La pel·lícula es va rodar a Sevilla durant l'hivern del 1952-53. Llegeixo a la informació de la Filmoteca que Iquino va voler fugir de la imatge tòpica de l'Andalusia que es mostrava al cinema i al teatre del moment. Es va rodar en gran part en espais naturals, en un cortijo autèntic, i tot i que hi surtin toros, tot plegat té un alè de western hispànic i poètic, gràcies, així mateix, al bon conjunt d'actors i actrius, tots excel·lents, i de l'aportació de la gent del poble, ja que un dels mèrits d'Iquino era saber copsar la realitat en directe, quan calia.

Llegeixo que la pel·lícula pertany als anys de transició del suport de plàstic de nitrat a l'acetat de cel·lulosa, menys inflamable, i que això va provocar que el negatiu original i els contratipus no es conservessin. En van quedar un positiu de 35 mm incomplet i tres còpies de 16mm. Avui amb aquests elements els experts fan miracles i estem assistint a recuperacions gairebé miraculoses de cinema gairebé perdut o que havíem vist gràcies a còpies deteriorades. En tot plegat hi han col·laborat la Filmoteca d'Andalusia i l'espanyola i la digitalització i reconstrucció l'ha dut a terme l'equip del 2CR de la Filmoteca de Catalunya i els col·laboradors Ferran Alberich, Manel Almiñana, Andrea Campillo i Juan Soto. Totes aquestes dades les he manllevat de la web de la Filmoteca, com us podeu imaginar.

La pel·lícula ens explica una història d'amor, gelosia i fatalitat. Antonio Vilar, que en aquells anys era habitual al cinema hispànic, és l'home de confiança de l'amo. El cortijo, una explotació ramadera que és una petita comunitat humana, com ho podien ser les grans masies nostrades, es mostra de forma realista i sense carregar les tintes en cap moment i fins i tot hi surt un tractor senzillet. Vilar era un home alt i prim, que semblava una mica que l'haguessin estirat pel cap i pels peus i la indumentària de feina no li fa favor però la seva mirada inquietant supera les limitacions. 

El personatge de Vilar, casat amb una dona malaltissa i trista, interpretada per Maria Dolores Pradera, té una passió irrefenable per una noia, interpretada per la gran Marisa de Leza, a qui van donar un premi d'aleshores per la seva interpretació, premi ben merescut. A la parella els acompanyen d'altres actors i actrius molt bons, Conchita Bautista, molt joveneta, abans de l'eurovisió, Antonio Casas, Luis Induni, Consuelo de Nieva i molts més, potser més coneguts aleshores en el mon del teatre que no pas en el del cinema. 

No entraré més a fons en l'argument, més aviat perquè, mal explicat, pot semblar tòpic, que no pas per no fer spòiler ja que la pel·lícula té molts valors que s'han de veure, els ramats de braus pel camp polsegós i els seus desplaçaments, les imatges de vida quotidiana a l'interior del cortijo, les dones cosint i tafanejant o  fent bugada,  la Sevilla d'aleshores, els interiors domèstics, tan autèntics, i el reflex de la passió de la parella protagonista, terrible i indefugible, menada per l'ingrat destí, amb un final que recorda el de Duelo al sol i suposo que deu ser una casualitat, ja que aquesta pel·lícula es va veure, més o menys, al mateix temps que l'espanyola. La música també està molt bé, era de l'August Algueró fill, i de la cobla i el flamenc no se n'abusa gens, tot i que soni en els moments més adients. La intenció de mostrar una Andalusia diferent a la tòpica, que oscil·lava entre la misèria rural i el folklore divertit, s'aconsegueix amb escreix i la forma dialectal utilitzada resulta creïble i defuig les gracietes que no venen a tomb.

MERCATS PROHIBITS I PEL·LÍCULES EXÒTIQUES

Amb motiu del cine fòrum sobre El Tercer Home la meva amiga i cunyada Mercè em recorda que existeix una pel·lícula espanyola, sobre el tema del mercat negre de penicilina. El cas és que en tornar a veure El Tercer Hombre em va venir el record boirós d'una història relacionada amb el tema, d'aquelles que completaven els programes dobles de la meva infantesa. Es tracta de Mercado prohibido, de l'any 1952, dirigida per Javier Setó i produida per Iquino. Gràcies a les hemeroteques he vist que sovint, als cinemes de barri, anava aparellada amb un pes pesat, El gran Caruso.

És una pel·lícula que m'agradaria tornar a veure, per curiositat, a la xarxa n'he trobat petits fragments escampats aquí i allà i diferents informacions sobre la història. És possible que, al darrera, hi hagi una mica d'ombra allargada de la pel·lícula de Carol Reed, i, encara més, l'espanyola va inspirar-ne una d'argentina, Mercado negro, de 1953, que no he vist mai i que compta amb un desenllaç més dramàtic que la hispànica.

Les comparacions son odioses i, en aquest cas, podrien semblar surrealistes. La pel·lícula espanyola no pot ni vol defugir els condicionants de l'època: condemna moral dels dolents, que al final es pendeixen i son redimits pel sistema, això sí, després de pagar pel que han fet i tenir un fillet afectat per la qüestió, cosa que fa reflexionar l'estafador i el situa en el camí de la redempció. Relacions sexuals etèries i mai explícites, ni tan sols petons de veritat, ni amb l'esposa legal ni amb l'amant disbauxada,  qui, per cert, això sí, va vestida de forma descarada i retira a Ava Gardner, tot és imaginació. I santificació del  govern, que vetlla per la justícia i per la penicilina legal i que compta amb uns polícies absolutament honorables i admirables.

De fet, ben mirat, El Tercer Home també és força recatada pel que fa a les relacions sentimentals i, al capdavall, el bé triomfa i la justícia brilla com cal. Però, és clar, al darrera hi ha ambició i grapa. No és que la factoria Iquino no en tingués, de grapa, la pel·lícula hispànica té localitzacions magnífiques, que avui son tot un document interessantíssim pel que fa a la història de Barcelona. Llàstima que a aquells equips de treballadors del cinema no els fes ni fu ni fa passar a la posteritat, fins i tot amb una determinada  servitud al possibilisme haurien pogut defugir els tòpics passats de rosca, la veritat, i donar a tot plegat una mica més de volada. I això que el guió és de Julio Coll, gran home de cinema, avui no tan recordat com caldria.

El director, Javier Setó, va ser un professional correcte que va tocar moltes tecles i va acabar per treballar a Itàlia. Li devem algunes interessants espanyolades, que jo, fins i tot, reivindico parcialment. Manuel Monroy, el protagonista, va viure molts anys, en algun lloc de la xarxa he llegit que va morir aquest any, fregant gairebé el centenari, però a partir dels setanta del segle passat ja va fer poca cosa.

Les noies son Silvia Morgan, que es va casar amb un americà i se'n va anar a viure als Estats Units i Isabel de Castro, una bona i bonica actriu portuguesa. I en el paper del polícia, Manuel Gas, pare, que fa aquest paper en més d'una pel·lícula de l'època, sempre vestit de forma impecable, amb barret i abric elegant, inspirava confiança policial perquè ja veies que acabaria engarxolant, tot i que de forma gairebé fraternal, el pecador enxampat. 

El tema de la penicilina i d'altres medicaments i el mercat negre i els negocis bruts va ser una creu a totes les postguerres europees. És clar que per allà van tenir aviat el Míster Marshall en persona i aquí l'or americà va esdevenir un somni i una pel·lícula excel·lent, també de principis dels cinquanta, i és que quan hi ha intel·ligència es poden fer miracles, fins i tot en un context absolutament galdós.

He trobat un document molt complet i excel·lent sobre Mercado prohibido i tot això de la penicilina, el podeu llegir aquí. Fins i tot podreu saber el pressupost i el cost de la pel·lícula!

CAMINS TALLATS I ATRACADORS MALDESTRES

Pel novembre passat vam dedicar una xerrada, al barri, al director Iquino i als seus mítics estudis del Paralelo. Vam poder comptar amb Ferran Baile i Ricard Reguant, que l'havien conegut i havien treballat amb el director i que ens en van explicar sucoses anècdotes. També vam poder contemplar unes quantes breus escenes de pel·lícules d'Iquino, sobretot de la seva primera època, que sorprenien per la seva grapa i mostraven com, amb pocs recursos i mitjans, es podien fer grans coses. Malauradament Iquino no sembla que fos artísticament ambiciós sinó que més aviat va derivar cap a l'interès pel negoci, sobretot en encetar-se el filó d'allò que en van dir el destape.

Un dels fragments que més em va sorprendre, dels que vaig poder veure en aquella xerrada, va ser el d'un sensual ball de l'actriu Laya Raki a la pel·lícula Camino Cortado. Amb les enceses condemnes morals, acompanyades fins i tot de violència catòlica, que s'amollaven a la Gilda i al bayón de Ana, en aquells anys cinquanta, costa d'entendre que no s'hagués muntat un gran escàndol amb tanta sensualitat propera, la veritat. Hi ha molts fragments musicals de les pel·lícules d'Iquino que semblen veritables vídeo clips avant la lettre. Vaja, que tenia ofici i intuïció.

La pel·lícula devia passar, en aquells anys, sense pena ni glòria. Jo no la recordava, tot i que en recordo moltes altres del director. Per sort, BTV la va passar fa una setmana en aquest llarg i interessant cicle que es diu Barcelona i acció!

L'argument té elements que en podrien inspirar una versió actual i tot, escombrant-li els condicionaments morals del seu temps i potenciant coses com ara el voltatge sexual o la violència que acaba apoderant-se dels personatges i els empeny a l'autodestrucció. Matisada, això sí, en el desenllaç, amb una mena d'esperança en què un dia o un altre la parella protagonista haurà pagat els seus pecats i es retrobarà, a la recerca d'una plàcida i convencional vellesa. I és que la redempció era tot un tema molt del gust de l'època.

A més a més, filla del seu temps, no pot faltar a la història una lloança hiperbòlica, oportunista i ingènua de la Guàrdia Civil, esforçada, incorruptible, sempre digna i capaç d'arriscar la vida per rescatar una pobra gosseta. També fan riure els petons que no ho acaben de ser i fins i tot sobta que el malvat de la pel·lícula expliqui, empipat, que la noia ha estat seva moltes vegades. Bé, cal situar-ho tot en el seu context, el mateix que les lletres de les cançons que comentava en un anterior post. Resulten impagables i divertits els fragments que podem escoltar per la ràdio del cotxe, sobre el tema del pantà i l'Espanya entranyable.

Però anem a la història, inserida en el cinema negra barceloní de l'època. És la narració d'un atracament fallit i d'una fugida al no res, car la colla acaba a un poble buit i fantasmagòric, solitari i inquietant. El fet és que el poble, Sant Roma de Sau, és a punt de ser engolit per les aigües de la nova presa. Cal pensar que en aquells anys la gent no tenia telèfons ni massa informació a l'abast. Els actors protagonistes estan tots molt bé, començant per la Laya Raki, la ballarina sensual, qui, a més, era molt bona actriu i sabia aprofitar qualsevol oportunitat per mostrar els diversos matisos d'un rostre poc convencional. 

El dolentot passat de rosca era Viktor Staal, un molt bon actor austríac que va fer una llarga carrera al seu país i el bon xicot arrossegat al mal per circumstàncies de la vida, Armando Moreno, el marit de Núria Espert, que va ser un molt bon actor i moltes coses més. El  tercer dels atracadors, el jovenet temptat per la possibilitat de fer calé fàcil era Eugenio Domingo, un bon actor amb una carrera relativament breu. 

Aquestes pel·lícules tenen, a més a més, avui, un gran valor documental. A banda de poder veure Sant Romà de Sau, lloc, on, pel que sembla, faltava encara un any per tal que s'acabés el pantà, ens podem passejar per la Barcelona d'aleshores i filustrar les façanes de l'Apolo o del Price, els carrers dels anys cinquanta i els cotxes i usos socials d'aquells anys ombrívols. Si fins i tot Tarantino en podria fer un remake, d'aquesta història!!!