20.6.20

XARLOT ENAMORAT I LLUMS URBANES

Luces de la ciudad - Charles Chaplin esencial - Filmoteca de Navarra


Avui he tingut ocasió de tornar a veure, per BTV, City Lights, acompanyada del corresponent comentari magistral de Luis Aller, era una repetició però ben vingudes siguin les repeticions. La gent de la meva generació encara va tenir ocasió de gaudir tot sovint de cinema mut, tant a l'escola com en algunes programacions als cinemes de barri, ens passaven pel·lícules que em semblaven de l'any de la picor quan algunes no tenien ni trenta anys. 

Espero que la febre puritana que ens aclapara no acabi per deixar de banda Charlie Chaplin, qui, pel que fa a les senyores, més aviat a les adolescents, tenia una mena de feblesa incontrolable i avui no sé pas com li aniria. Els casaments amb jovenetes promocionades per les mares li van costar diners, pel mig es va maridar amb una més adient, Paulette Godard, amb qui van quedar amics i qui també va fer calaix amb els divorcis fins casar-se amb l'escriptor Remarque. Xarlot va fer bondat quan va trobar l'adolescent de la seva vida, com és ben sabut. Ja era grandet pero va tenir un munt de criatures i la imatge de la saga xarlotaire, a Suïssa, recordo que entendria les  veïnes.

Amb aquesta pel·lícula es pot dir que s'acabava una època, la del cinema mut, Chaplin encara faria més coses, algunes de molt importants, però ja s'albiraven uns altres temps. A Llums de la ciutat hi ha música, alguns sorollets, i aquells divertits discursos inintel·ligibles dels manaies. Una de les moltes anècdotes relacionades amb la cinta i que no deixen gairebé bé Chaplin es el plagi de la música de La Violetera, de Padilla, cosa que sembla que va descobrir un jove Tony Leblanc en veure la pel·lícula. És possible que fins i tot Chaplin hagués pensat en Raquel Méller per a la pel·lícula, però la cantant i actriu, encara poc valorada a casa nostra, considerant la carrera internacional que va fer, tenia molts contractes i estava molt sol·licitada.

L'argument de Llums de la ciutat, en màns d'un altre, podia haver degenerat en un drama convencional amb cegueta curada. Els cecs i cegues cinematogràfics i teatrals, molts dels quals, per cert, se solen curar, han generat molta literatura, fins i tot irònica. Qui no recorda allò de la Cubana que feia, amb motiu d'una curació oftalmològica miraculosa: veo, veo, veo, veo, qué alegría que emoción, veo, veo, veo, veo, la Virgen bajo el balcón...

Però la pel·lícula de Chaplin emociona i fa riure, hi ha dolls d'ironia soterrada, crítica social fins i tot una mica àcida, i, també, bondat i tendresa a raig, elements que avui no estan gens de moda. L'encisadora cegueta era una actriu molt maca, Virgínia Cherrill, qui sembla que no s'avenia gens amb Chaplin i van estar a punt de partir peres. També es va casar quatre vegades, entre les quals una amb Cary Grandt i una altra amb un duc anglès, poca broma. La darrera va ser la definitiva. Va viure molts anys, no va tenir fills, i la seva carrera en el cinema va ser relativament breu. La iaia bonhomiosa havia estat una actriu rellevant, Florence Lee, que era relativament jove encara, més o menys de l'edat de Chaplin, quan va fer el paper. A les dones ben aviat les posaven a fer de mares o de iaies, i encara passa de tant en tant.

Hi ha persones de la meva generació, més o menys, que em comenten què l'edat d'or del cinema va ser la dels anys quaranta i cinquanta, això és molt i molt relatiu i l'imaginari sentimental compta molt. A més a més, amb el pas temps recordem el millor i allò que hem tornat a poder veure, que és poca cosa. I, en aquells anys, qui més qui menys consumia cinema per partida doble cada setmana. 

La invención de Charlot - Carlos B. R. - Medium
La generació dels meus pares i avis recordava grans títols del cinema mut i, de fet, el cinema sonor no va ser gens ben rebut per molta gent. Ja diuen allò de què a cada bugada es perd un llençol i potser sigui així, la llàstima és que no puguem disposar d'un estoc de llençols ben representatiu i accessible. El cinema mut tenia la virtut de que no precisava de l'idioma, tothom del mon el podia entendre. Però les coses canvien, la mitificació del cinema mut va donar pas a la generalització del cinema sonor i allò va portar al doblatge, el qual pensàvem que acabaria per desaparèixer però que gaudeix de bona salut, em temo. Quan jo era joveneta, en cercles progres, el doblatge es considerava una característica de país endarrerit. És clar que molts progres també eren partidaris de no continuar la Sagrada Família i ja veieu com han canviat les coses.

Un altre tema va ser el color. Encara hi ha qui diu: 'com aquell blanc i negre...' Durant un temps determinades tècniques del blanc i negre semblaven irrecuperables però avui es pot fer de tot. S'han tornat a fer pel·lícules mudes, i, també, en blanc i negre gairebé com el d'abans. El color pot presentar avui, a més a més, tot un ventall de matisos. Un altre tòpic és pensar que d'aquelles genialitats del passat, pel que fa als directors de prestigi, se n'ha perdut la llavor. Res d'això, avui hi ha molt de tot i poques vegades pots tenir perspectiva sobre el present, han de passar els anys. Tot va i ve i torna i conviu. Al teatre li van cantar les absoltes en popularitzar-se el cinema però no s'ha mort mai del tot. Per altra banda s'han reivindicat un munt de dones directores del passat i cada dia en surten de noves, moltes de les quals a països d'aquests que en diem emergents i que ja no sé com n'hem de dir. 

Luces de la ciudad - Wikipedia, la enciclopedia libre
De pel·lícules mudes també n'havia vist a casa d'uns veïns de l'escala que en llogaven i ens convidaven a anar als passis, eren breus, d'Oliver i Hardy, de Xarlot i d'Harold Lloyd, que, per a mi, era aleshores el menys conegut de tota la colla. Quan va arribar la tele aquests privilegiats veïns van ser els primers en tenir-ne i també ens convidaven a anar-hi els diumenges, crec que tenien molta paciència i generositat, la veritat. Pel que fa a Chaplin, ja se sap com es van ficar amb ell, els resultava inquietant i esquerranós tot i que no va manifestar mai, obertament, tendències polítiques concretes. I aquests persones, esperits lliures, inquieten més que no pas els que es declaren, obertament, comunistes. 

Llums de la ciutat té un final emotiu, obert, ens deixa amb el dubte de si la parella prosperarà, tal i com li van les coses a la florista i veient la fila que fa en Xarlot. L'any 1931 el mon semblava millorar però tot era un miratge, com es va poder comprovar. Malgrat les reticències, Chaplin va anar incorporant so i llenguatge a dues obres mestres més, Temps moderns i El gran dictador. Aquesta darrera, durant anys, no la vam poder veure, en tot cas s'havia d'anar a França. El personatge de Charlot aleshores desapareixeria, de fet, i amb ell tot un mon que, de petita, em semblava prehistòric. 

LA PANXA DEL BOU: EN AQUELLS TEMPS OMBRÍVOLS ES CANTAVA TAMBÉ

Quan jo començava a treballar de mestra i gràcies a gent com Serra i Estruch hi havia possibilitats de fer activitats de cinema a l'escola, en uns cursos per mestres i educadors vaig veure perles com el Potemkin, Ivan el Terrible o Els Nibelungs, i fins i tot creacions experimentals molt raretes. I les criatures en van poder veure de molt bones, també. No sé si ara es fan coses d'aquest tipus, en tot cas val més no donar idees ja que al final sembla que a l'escola s'hagi de fer tot i això és impossible. En tot cas penso que Llums de la ciutat és una pel·licula d'aquelles que hauries de veure unes quantes vegades al llarg de la vida, per molts motius, i que les primeres mirades haurien d'anar acompanyades d'una bona motivació per part dels adults, per tal de parar compte a un munt de detalls que ens poden passar per alt.

Xalot va donar nom a una mena d'espectacles de circ que es deien 'xarlotades'. A l'escola fèiem una rotllana i cantàvem: Xarlot, Xarlot, Xarlot, és l'home de la risa, Xarlot, Xarlot, Xarlot, és l'home del bigot, un, dos, tres...  I donàvem una volta sobre nosaltres mateixes. Això sí que era popularitat i mitologia, vaja.

6 comentaris:

Chiloé ha dit...

Molto vivace, Júlia. Le has insuflado espíritu a Charles Chaplin. Me encanta.

Josep Salvans ha dit...

Jo apuntar "Candilejas" també en sonor.
Una abraçada Júlia soc en Josep de la UOC,

Júlia ha dit...

Gracies, Chiloé.

Júlia ha dit...

Candilejas és una bona peli, molt posterior, ja pertany a uns altres temps, una de les millors d'aquesta 'segona època'.

M. Roser ha dit...

Preciosa aquesta peli, tan tendra...A mi m'agrada molttambé "tiempos modernos"...
Bon estiu.

Júlia ha dit...

M. Roser, n'hi ha unes quantes d'inoblidables com també ho son les curtes, on va perfilant el personatge. Un personatge que avui ja és allò que en diuen 'una icona'. Bon estiu igualment.