L'ATRACCIÓ DE L'ATZAR DE PAGAMENT I LA INCOMODITAT DE LA DISSIDÈNCIA

 

Aquesta darrera polèmica sobre la publicitat de la loteria catalana, 'la grossa', identificada amb aquest horrible cap-gros que més aviat fa por, m'ha recordat el temps en el qual Maria Rúbies, gran pedagoga, va apartar-se de CIU a causa, entre d'altres, del seu desacord amb el desenvolupament del 'rasca-rasca', una de les primeres inciatives recaptatòries lligades al joc d'atzar de nivell domèstic.

Vaig tenir la gran sort de tenir-la de professora a la Normal de Sants. Aquella escola, aleshores, era menystinguda a fons per gent lligada a la Normal de l'Autònoma. Tant era que, en reunions de mestres 'progres', insistissis en què t'hi havies trobat professorat divers, també de qualitat. Cadascú és fill de les seves dèries i prejudicis. En algunes biografies de gent com la mateixa Rúbies, el professor Tuson i alguns altres noms rellevants, fins i tot s'evita mencionar el seu pas per la Normal de Sants, en aquells anys. 

També en informacions convencionals, com ara la viquipèdia, es passen per alt els motius que van apartar i marginar Rúbies a dins del partit, motius que en el seu moment van ser molt coneguts. Tampoc no interessen gaire gent, hores d'ara. Rúbies, gran professora de matemàtiques, assegurava que si la gent sabés matemàtiques a fons no jugaria a cap joc d'atzar, a causa de les minses probabilitats de què et toqui alguna cosa.

Maria Rúbies era, aleshores, en pedagogia, una gran defensora del que es va dir 'matemàtica moderna' i que va passar a la història al cap d'uns quants anys. Potser es va abusar del tema, quan alguna cosa es posa de moda te la trobes a la sopa i després, si cal, desapareix com havia arribat i ja ningú no recorda el passat recent. Rúbies ens feia classe fins i tot els dissabtes, de forma voluntària i no remunerada, al llarg del temps em vaig trobar amb un altre professor amb aquesta dedicació admirable, Cervelló, d'Història d'Egipte, a la UOC.

Maria Rúbies va morir de forma prematura, de càncer, crec que els disgustos professionals també devien tenir un pes, en tot plegat. Sectors pedagògics lligats als socialistes i comunistes la van marginar pedagògicament, a causa de la seva militància política, i després, el seu propi partit va fer el mateix, quan va manifestar el seu desacord, i no tan sols amb el tema de la loteria sinó amb d'altres, com ara alguns pactes amb la dreta espanyolista, difícils d'explicar.

A l'època de la Normal es va casar i se li va fer un regal, per part dels alumnes, una mena de safata força lletja pel meu gust però que devia tenir un cert valor. M'encantava el seu accent lleidatà, de vegades portava amb ella algun col·laborador, també lleidatà, i ens va donar a conèixer un munt de materials per a treballar aquella matemàtica de moda. No sé si encara es fan servir els blocs lògics de quatre colors o les regletes Cuisenaire. Potser sí.

Quan va morir, a l'Escola d'Estiu, que aquell any es feia a l'Escola Industrial, se li va fer un homenatge força lamentable. Davant de la seva família, marit i fills, als quals se'ls va deixar una mica de banda, sectors de l'ensenyament socialistes i convergents es van anar llençant indirectes enverinades sobre la marginació patida per la pedagoga, per part dels uns o dels altres.

La revista El Temps va publicar, després de la seva mort, una entrevista contundent, molt explicita, en la qual la pedagoga explicava el que li havia passat i deia que, tot i amb això, els principis fundacionals de Convergència, pel que feia al nacionalisme i al rerefons ètic, ni que fos teòric, li semblaven molt vàlids. Era una dona molt religiosa, tot pesa. 

No sé si aquestes entrevistes que es publiquen de forma pòstuma responen al desig dels difunts o a criteris editorials, en recordo una altra, igualment dura, amb Joan Oliver, també publicada després de la mort del poeta.

A mi no m'agrada la loteria, m'agradaria que no existissin els jocs d'atzar, que no els necesitéssim, tampoc no m'agrada la publicitat televisiva ni la gran moguda de la marato nadalenca. Calen diners per a tot i aquesta és una manera de fer calaix i ens hem acostumat molt malament. La loteria de Nadal, un clàssic, ha anat de baixa, els sectors catalans s'han passat a la Grossa i cada dia hi ha més traves per tal que les associacions modestes imprimeixin i venguin talonaris, d'aquells en els quals en el preu es deixava un marge per als qui les comercialitzaven. Hi hauria d'haver d'altres maneres de recaptar i, de fet, hi son. Els nostres impostos, elevats si ens hi fixem, haurien d'estar ben repartits i evitar aquesta mena de coses.

Però la loteria juga amb la il·lusió de la gent, amb l'esperança d'un guany ràpid i imprevist, al capdavall aquesta desafortunada propaganda de la Grossa respon al que molta gent creu, desitja i pensa. Vull imaginar que els calerons generats per les loteries oficials o gairebé oficials serveixen per a alguna cosa positiva, de tota manera ja no compro gairebé loteria, la veritat. A casa meva repetien allò de 'la mejor lotería es el trabajo y la economía' però compraven algun número dels cegos i butlletes nadalenques venudes als establiments del barri i associacions properes. No ens va tocar mai res, la veritat, pero, com diu la gent, a algú li toca... 

Una de les coses que va criticar Rúbies era que allò del rasca-rasca es vengués fins i tot als forns de pa i adroguers, al principi. Fa anys recordo un anunci, crec que de l'ONCE, entitat que he d'admetre que tenia uns bons creatius publicitaris, en el qual algú a qui tocava la loteria llençava el despertador per la finestra. O sigui, que ja no calia treballar, més aviat fer el gandul, vaja.

Les imatges que encara transmet la televisió per Nadal o Cap d'Any, lamentables, amb la gent llençant-se xampany pel damunt i coses així, encara que els hagin tocat quatre rals, fan angúnia. La loteria nacional ha inventat alguns anuncis lacrimògens, com ara aquell del pobre home que no podia comprar loteria al bar on anava perquè estava a l'atur i al qual, malgrat, tot, el bonhomiós amo del bar n'hi havia guardat una butlleta. Crec que ficar-nos amb això de La Grossa i no fer una crítica global a un sistema que promociona això del guany atzarós no té massa lògica. En tot cas, sembla que han retirat la publicitat objecte de polèmica, cosa que també fa riure, no se'n van adonar, del que estaven dient?

En tot cas el tema m'ha servit per dedicar un record a l'admirada Maria Rúbies, una dona coherent, amirable, valenta i honesta i una gran pedagoga. Per cert, entre d'altres coses que recordo d'ella és com, en un míting del passat, en els vuitanta, la van començar a xiular i escridassar sense motiu, perquè era de Convergència i, com em va dir una companya de feina d'aleshores que va participar en l'absurda esbroncada, aquests de convergència estan tots 'podrits' de diners. Vaig conèixer fa anys gent de base de l'antiga convergència, de molt bona fe i molt vàlida, treballadora, generosa i modesta, pero això és igual. També he conegut gent de partits molt esquerranosos 'podrida de diners' o, al menys, força ben situada. Però... que seria de nosaltres sense tòpics recurrents?

Admetre que les coses i les persones son complexes i que res no és ni blanc ni negre no resulta gens senzill, la veritat. Les etiquetes resulten molt més còmodes i això es pot percebre a tots nivells i en moltes circumstàncies.