GALDÓS, CENT ANYS DESPRÉS (3)

 

Nada de ti sabemos, Galdós misterioso (Eugeni d'Ors).

          Retorno a la figura de Galdós, motivada per un curs que segueixo, en modalitat online i en diferit, de la UNED, i a unes quantes lectures amb les quals el complemento. Un curs sense ànim de lucre acadèmic, ja que en les meves circumstàncies no em cal fer cap treball ni resum que m'atorgui el famosos crèdits universitaris. Del Galdós literat en podem arribar a saber moltes coses, hi ha bones biografies, estudis sobre aspectes concrets del personatge, com ara la seva relació amb Madrid, i, sobretot, les seves novel·les son relativament fàcils d'aconseguir.

    Tot i amb això, com aigua amb un cistell, el Galdós 'home' sempre se'ns escapa, em passa també amb Espriu, Pla i amb d'altres, però el cas de Galdós és emblemàtic. Malgrat comptar amb grans detractors, que van aconseguir que no li donessin el Nobel, tenia molts seguidors, admiradors i amics. No va ser tan sols novel·lista, els estudis actuals incideixen en la seva tasca periodística, immensa i d'un gruix considerable, en l'èxit i polèmica provocats pel seu teatre, avui considerat molt més que no pas la transformació oportunista de la seva narrativa. També va dibuixar i pintar molt bé, va fer retrats il·lustracions i caricatures, va tenir amics de totes les tendències i de tot arreu, entre els quals uns quants catalans i catalanistes, tot i que ell fos allò que avui en dirien 'unionista'.

         Galdós era un home amb una gran cultura i que va llegir molt. Pel meu gust és superior a Balzac, el qual ell admirava, el mateix que a Dickens, llàstima que aquí tinguem tirada a menystenir la nostra gent, catalana o castellana, amb poques excepcions i, encara, excepcions que sovint son 'transitòries'. Tot i que avui també conserva devocions incondicionals, com he pogut comprovar en aquest cicle de xerrades sobre l'escriptor i la seva relació, real i literària, amb les dones.

        Les dones d'avui ja no combreguen amb rodes de molí ni necessiten admirar els senyors. Per això poden introduir-se en la vida i obra de l'escriptor sense prejudicis. Galdós va retratar molt bé la dona, la dona del seu temps, i ens n'ofereix un ampli ventall. És un escriptor comprensiu amb els seus personatges, fins i tot amb aquells que ens inspiren més refús. He llegit molts llibres seus però admeto que me'n queden uns quants per llegir. De la sèrie dels Episodios Nacionales en conec poca cosa, fragments esmicolats quan anava a escola, algun llibre en concret, poc recordat.

         De tot el que he llegit d'ell, i és una opinió compartida amb molta gent, crec que el millor, més ambiciós i interessant és Fortunata y Jacinta. Basades en el llibre tenim una pel·lícula, de 1970, interessant i amb Emma Penella de protagonista, i la sèrie televisiva. Potser a l'actriu, tant aquest paper com el de La Regenta, la van enganxar a una edat que no tocava. Tot i amb això sempre he vist molt més Fortunata a Penella que no pas a Ana Belén. Penella hauria d'haver fet aquests papers en l'època de l'excel·lent Fedra, de Mur Oti, però va com va i, encara més, al nostre país. 

        Fortunata y Jacinta i La Regenta no van ser llibres fàcils de trobar, durant uns anys, fins que no es van reeditar en els setanta. La Regenta, pel meu gust, és superior, així mateix, a la Bovary, cosa que ja vaig escoltar, quan feia magisteri, en una classe del professor Tuson, qui, abans de defensar el català a la universitat va fer un breu pas de circumstàncies per l'Escola Normal. Clarín, com tants altres, va ser un bon amic de Galdós.

        Les sèries no son el llibre, les pel·lícules, tampoc. No tenen perquè ser pitjors, de vegades son millors, son una altra cosa. Jo crec que la sèrie no estava malament, excel·lien els secundaris, sobretot, malgrat que un error va ser la tria del sonso del Juanito Santa Cruz, un actor francès sense suc ni bruc, François-Éric Gendron. Potser no va saber entrar en el personatge tot i que no és pas que al seu país hagi fet una carrera rellevant, i més aviat se'l coneix per algunes sèries televisives d'entreteniment. Al menys a la pel·lícula el personatge l'interpretava Máximo Valverde. En aquell cas la rellevància internacional la va donar una italiana, Liana Orfei, en el paper de Jcinta, avui poc recordada. Vaig adonar-me de com havia quedat tipa del mon del cinema Marisol quan vaig saber que havia refusat la proposta de ser la Jacinta de la sèrie, tot un caramel per a qualsevol actriu amb ambició, el va fer Maribel Martín, qui també va ser la Teresa de Marsé, per cert.

            Galdós va reflectir molt bé les dones de la seva època, i els homes, és clar, però les seves dames, de totes les edats, han deixat empremta en el nostre imaginari. No es pot dir que fos un feminista avant-la-lettre. Es va adonar de com tractava la societat les senyores de tota l'escala social i cronològica. I és que un mèrit de l'autor és la seva transversalitat, a l'hora de reflectir el ventall humà de l'època.

 

       Les biografies de Galdós, en general, defugen, no pot ser d'una altra manera, les seves intimitats. En això l'home, força faldiller, va ser absolutament hermètic. La seva família era tot un pes pesat, pel que fa als convencionalismes, quants homes no han gosat arranjar una relació llarga i més o menys sòlida fins que no ha mort la matriarca familiar, com el mateix Casas, o, ja més endavant, el germà d'un conegut poeta. Galdós estava ben acomodat, en aquell context familiar que li donava suport, comoditat i el que fes falta. Encara va tenir el detall de reconèixer una seva filla, de forma una mica tardana, però seriosa. No sabem si en va tenir algun més, de fill, allò que es deia abans per darrere l'església. 

       Hi ha alguna carta d'ell a una de les seves amants, Concha Morell, una dona molt interessant, en la qual li demana discreció, fins i tot que lacri les cartes amb un altre color perquè a casa seva sospiten i pregunten. Considerant que l'escripto ja és grandet quan diu tot això les recomanacions, llegides des del present, fan riure. Aquesta dama, que s'havia convertit al judaisme, sembla que es va disgustar perquè l'escriptor no va acceptar prendre partit en allò del cas Dreyfuss, potser perquè ja desvetllava prou polèmiques sense voler però sap greu que no condemnés aquells desproposits. Cal dir que, en tot plegat, ens movem foça entre suposicions i hipòtesis. Comptem amb les volcàniques cartes de Pardo Bazán, qui, tot i ser una dona lliure i alliberada, li demana disculpes per la seva infidelitat barcelonina, quan ell feia el que li semblava i quan li semblava. No enim les que ell li va escriure, llàstima.

     Tot s'ha de situar en el seu context, un context en el qual les dones eren absolutament un zero a l'esquerra, amb poques excepcions. Fins i tot metges i científics de prestigi aconsellaven el matrimoni com una mena de remei que podia evitar malalties venèries i que donava suport familiar infraestructural als senyors. Tot i amb això també aconsellaven, els experts de l'època, no abusar de l'ús del mateix. Moltes coses que ens poden semblar ximpletes i absurdes, i que creu o ha cregut el poble ignorant, tenen el seu origen en llibres seriosos escrits per gent del camp de la ciència, de la medicina, cosa que en ocasions sembla no voler-se recordar. 

       En tot cas, Galdós té el mèrit d'haver restat solter, cosa que tampoc no era gaire ben vista en aquell temps, més aviat calia casar-se i, després, fer el que et semblés, com fa Juanito Santa Cruz, vaja. El matrimoni donava respectabilitat, les diferències d'edat entre homes i dones eren notables i les dones anaven tenint fills a dojo, el mateix Galdós era el petit de deu germans. A les matriarques supervivents de tants parts, en alguns casos, se les titllava de tenir el caràcter fort o difícil, cosa ben comprensible, la veritat, fins i tot en el cas de que comptessin amb dides i minyones. Sobre, per exemple, la dona de Tolstoi, s'han dit i escrit molts penjaments.

 

       Galdós no era un home que defugís alguns vanitats, el trobem retratat, de jove i de gran, molt ben posat, amb un somriure una mica murri, amb els seus bigotis característics, imprescindibles si es volia semblar varonil, fins al punt que hi havia qui deia que un home sense bigoti era com una dona amb bigoti, que ja és gros. Donava consells a amics, com Clarín, sobre com s'havien de captenir a Cal Retratista. Sembla que traspui naturalitat, en les seves imatges d'estudi, però tot és una mica intencionat, si s'hi medita a fons. Va ser un testimoni impagable del seu temps, de la seva gent, d'aquell Madrid que no pots visitar sense que et sembli que te'l trobaràs d'un moment a l'altre en algun racó.

       S'adonava dels mals culturals i polítics del país i també, malgrat el seu nedar i guardar la roba, sobretot la roba interior, de la situació de la dona, lligada a la hipocresia i la decadència d'una societat que maldava per renovar-se, sense sortir-se'n. Va viure molts fets històrics, epidèmies greus, va assistir a execucions relacionades amb els convulsos esdeveniments d'aquells anys de tants canvis, va entrevistar, amb respecte i comprensió admirables per ambdues parts, lsabel II, exiliada. Revisitar Galdós serveix, també, per acostar-nos una mica a una època tan convulsa que costa d'entendre i d'explicar. Fins i tot crec que costa fer-ho als historiadors, al menys d'una forma global i entenedora. Encara més avui, quan tot se simplifica de forma absurda i molts fets es reconverteixen en cuentos sobre bons i dolents.

      Es troba a faltar, pel que fa a la bibliografia sobre Galdós, estudis que el situin en el context literari europeu, el prestigiós estudi de Gillman, que jo sàpiga, no compta encara amb una traducció a l'abast. El segle XIX va viure l'esclat del gènere novel·lístic i, contemplat en perspectiva i sense prejudicis, el pes de Galdós és rellevant i imprescindible, a l'hora de comparar, relacionar i valorar totes aquelles novel·les de gruix, tan presents en el nostre imaginari personal.